La religió té aspectes pràctics, útils i interessants, com els descobriments de materials que s’han fet gràcies a monges i capellans. Per exemple, els jesuïtes van descobrir la quinina el segle XVII i van fer-la servir com a remei per guarir la malària (que prové de mal aire, en italià). Els pobles indígenes ja la coneixien i en sabien els secrets, però van ser els religiosos de la Companyia de Jesús els responsables de la seva introducció a Europa.

De quinina arribem a la tònica, i de la tònica desemboquen en el gintònic del Senat, de les terrassetes d’estiu i dels privats dels restaurants. No només tenim monjos a l’origen de la cervesa (també religioses, com Hildegarda de Bingen), sinó jesuïtes pels Andes fent descobriments. L’esperit té moltes declinacions.

El nom que li donaven era "quk-quin" o "quina-quina". Va ser el 1590 quan Fray Reinaldo de Lizárraga va fer referència per primera vegada a la quina en les seves cròniques. Quaranta anys després, el 1630, el Corregidor de Loja (Equador), Juan López de Cañizares, va ser curat de febres amb infusions de quinina. La malària, em diuen els amics americans, és una malaltia —com tantes d’altres— importada pels espanyols... El religiós agustí Fra Antonio de la Calancha (1633) i el pare jesuïta Bernabé Cobo (1652) van ser els primers a descriure, des del virregnat del Perú, les propietats guaridores d’aquest element. M’agrada pensar en les aportacions a la civilització dels religiosos, no només dissertant sobre eclesiologia o litúrgia, sinó sobre la quinina i els seus efectes terapèutics. 

Ens pensem sovint que la religió és allò que passa dins els temples, i no ho vinculem a realitats aparentment intranscendents

Ja el 1632, el provincial de les missions jesuïtes a terres peruanes, el pare Alonso Messia Venegas SJ, va transportar una mostra de l’escorça per presentar-la com a primícia espectacular a laboratoris de Sevilla i a Roma, on estaven molt interessats en “la pols dels jesuïtes”. 

Es desconeix que la quinina va patir incessants boicots per ser catòlica. Dins els prejudicis anglesos contra tot el que fos espanyol, es va donar la situació que Anglaterra no l’acceptava. L’escorça dels jesuïtes va ser rebutjada pel militar Oliver Cromwell, que va ser víctima de la malària el 1658 i es va negar a ser tractat amb res que tingués a veure amb catòlics. El gust amargant de la tònica antimalàrica amb quinina se subministrava a l’exèrcit britànic, que la va barrejar amb ginebra i es va popularitzar així el gintònic. Ara veiem els gintònics amb gins anglesos i no ens adonem que la tònica que l’acompanya va ser menystinguda només perquè els anglicans la consideraven una mercaderia catòlica. De fet, Carles II d’Anglaterra, el 1655, va ser medicat i salvat amb aquest component, però sense dir-li per no disgustar-lo. Ens pensem sovint que la religió és allò que passa dins els temples, i no ho vinculem a realitats aparentment intranscendents. Tan banals com una tònica.