El president de la Generalitat, en el seu missatge institucional amb motiu de la Diada, va tornar a prometre un nou referèndum d’autodeterminació, tot i que no va pronunciar la paraula referèndum i no va concretar quan ni com el pensa convocar; Junts per Catalunya li retreu que no fa el que hauria de fer per arribar a la independència, però tampoc aclareix el que caldria fer per arribar-hi i a més va amenaçant de marxar del Govern, però els que haurien de marxar no semblen gaire disposats. I per acabar-ho d’adobar l’autodenominada Assemblea Nacional Catalana se sent prou legitimada per parlar en nom del poble i exigir al president reactivar la declaració d’independència aquest any que ve, com si declarar la independència fos tan fàcil com inaugurar uns jocs florals. Tothom diu què s'hauria de fer, però ningú s’atreveix a dir com. I si no ho diuen, haurà de ser perquè no ho saben, perquè no s’atreveixen o perquè novament —com diria la doctora Ponsatí— van "de farol", altrament dit "catxa" en puritat fabriana.

En una reflexió anterior sostenia que el moviment independentista català no té marxa enrere i l’èxit de la manifestació de la Diada en circumstàncies tan difícils sembla confirmar-ho, però necessito precisar la meva afirmació, perquè més que el moviment el que no té marxa enrere és el sentiment independentista. La diferència és important, perquè un moviment requereix una articulació política i ara per ara l’independentisme català es percep força desarticulat. Efectivament, hi ha molta gent a Catalunya que vol la independència i difícilment canviarà d’opinió atesa l’obstinació de l’Estat espanyol en maltractar els ciutadans de Catalunya. Una altra cosa és el que està disposat a fer la gent de Catalunya per guanyar la independència.

 La història demostra que per independitzar-se una nació d’un Estat constituït, els seus ciutadans han d’estar disposats a fer sacrificis immensos i si som sincers haurem d’admetre que a Catalunya hi ha molta gent que vol la independència, però no sembla gaire disposada a posar en perill el seu estatus, ni el seu patrimoni, ni la seva llibertat. Ja va dir Francesc Pujols que “arribarà el dia que els catalans, pel sol fet de ser-ho, aniran pel món i ho tindran tot pagat”, una descripció precisa d’un cert tarannà col·lectiu. I en aquest sentit, no tots, però bona part dels que es consideren independentistes ja en tenen prou amb manifestar-se pacíficament cada Onze de Setembre i votar partits que diuen que són independentistes. És com un pacte tàcit entre polítics i ciutadania. Vosaltres abandereu i aneu empenyent, nosaltres us votem i potser arribarà el dia que tot serà tan fàcil com pitjar un botó sense perill per a ningú. D’això ja fa molts anys el professor Joan Hortalà, quan era secretari general d’ERC, va desenvolupar la teoria de l'“independentisme gradual i metòdic”. És també la manera actual d’expressar la voluntat de ser i l’autoestima col·lectiva en clau performativa. En això els catalans no es rendiran mai, la qual cosa pot semblar inofensiva, però té una transcendència política enorme. Per a Catalunya i per a Espanya, perquè determina les estratègies polítiques de tots els actors, des de la Corona fins al partit més minoritari, passant per cadascuna de les institucions de l’Estat, incloses per descomptat, les de l’àmbit territorial català.

Independentistes demanant als independentistes que no votin obliga a preguntar-se qui en traurà més profit

Pel que fa a Catalunya, la dinàmica omnipresent i exasperant és una competició entre partits que es disputen la representació del sentiment independentista... per governar la Generalitat. Però és una disputa ubicada en l’àmbit de la fe. Per exemple, ningú com el president Puigdemont representa millor l’esperit de resistència i l’orgull ferit dels catalans per la repressió de l’Estat i per això manté un considerable suport popular tot i que tothom sap que almenys a curt i mitjà termini continuarà lligat de peus i mans a Waterloo i no podrà governar. Per la seva banda, Oriol Junqueras es presenta com el líder pragmàtic en el sentit aristotèlic que entén la política com l’art d'allò que és possible i així Esquerra, sense obtenir gaires resultats, ha esdevingut el partit independentista més votat. I després venen les opcions suposadament més radicals com la CUP i ara l’ANC que competeixen bàsicament amb la retòrica de presentar-se com a més valents que ningú i Déu n’hi do la gent que se’ls creu, quan el seu principal èxit ha estat desacreditar les opcions majoritàries amb més o menys raó, però fent sovint el joc en moments clau als interessos de l’Estat. Els presidents Mas, Puigdemont, Torra, Aragonès, a més de Jordi Turull, prou que ho han patit.

Pel que fa a Espanya, hi ha una doble dinàmica... Hi ha una prioritat principal compartida molt majoritàriament per partits i institucions per desarticular les expressions polítiques majoritàries del sentiment independentista català i una disputa electoral entre els partits d’àmbit estatal per veure qui és més capaç d’aconseguir pel seu compte la derrota del catalanisme. Ara mateix els poders de l’Estat treballen en dues direccions. Primera i principal, impedir com sigui que el govern de l’Estat torni a dependre d'Esquerra Republicana, Bildu i Podemos. I, en segon lloc, però no menys important, intervenir, legalment o il·legal, en tots els àmbits per dissuadir els catalans de mantenir els independentistes al Govern de la Generalitat. Hi ha missatges/xantatges molt evidents. L’Estat no pot invertir a Catalunya —Rodalies, aeroport, sanitat...— mentre governin els independentistes, perquè no són gent de fiar...

De fet, des del principi del procés sobiranista, l’Estat ha dedicat tots els seus esforços a foragitar els independentistes de les institucions catalanes amb l’objectiu subsegüent de desnacionalitzar el país. I no va "de farol” Ho ha fet amb els pressupostos, amb la repressió, amb la persecució, amb el lawfare i ara ja ha quedat clar que també amb la infiltració, especialment en grups radicals. En la mesura que l’independentisme es radicalitza perd la centralitat política imprescindible per continuar sent electoralment majoritari, per això sorprenen darrerament algunes campanyes, escrits, declaracions i iniciatives tan exigents i atrevides, que tampoc concreten res i que fan sospitar. A la manifestació de la Diada es repartien pamflets sense signar que deien “no votarem” o “fora botiflers”. Independentistes demanant als independentistes que no votin? No votar és un dret democràtic i sovint no falten arguments per fer-ho, però defensar-ho des de suposades posicions polítiques concretes als suposats correligionaris obliga a preguntar-se qui en traurà més profit.