Les eleccions del 23-J van donar la gran paradoxa. La primera legislatura de coalició va ser la d'ERC i ara és la de Junts. La llei d'amnistia, el cor de les negociacions, passa pel retorn de Carles Puigdemont i una aplicació del dret de gràcia que elimini centenars de causes derivades del procés. Una vegada es tanqui aquest pacte, el sí de Sumar, PNB i Bildu va en cascada. Sobre aquest marc, convertit en sac de boxa, el PP va a totes. A cada partit i pacte, hi va dirigit un cop pels canvis de posició del PSOE. Sobre quan va canviar de postura Pedro Sánchez és fàcil. A partir del 2019 i després d'una conjuntura electoral que només donava de si amb acords i coalicions. Allà va començar l'agenda catalana del PSOE, la governabilitat amb ERC i l'etapa parlamentària amb Bildu. La diferència del 2019 amb avui és un PSOE que es reuneix a porta oberta i accepta sense embuts, ni complexos, els seus pactes.

El que no està clar és quan ha canviat el PP de postura en tants assumptes i en tan poc temps. Per als populars, EH Bildu no era ETA fa una dècada. Avui ja sí. El 2011 Borja Sémper defensava els acords amb Bildu a Sant Sebastià sense "cap problema"; el 2013 va dir allò de "Bildu no és ETA. El futur de la societat basca, agradi o no en determinats llocs, s'ha de construir també amb Bildu". I en la mateixa línia s'havia posicionat Javier Maroto i el PP basc després que José María Aznar parlés de "generositat". És un negacionisme d'un passat recent. No canvia d'opinió, directament nega els pactes a Euskadi, les declaracions dels seus portaveus i la defensa d'iniciatives parlamentàries conjuntes, com les mocions que votaven amb les diferents marques prèvies a Bildu contra el PNB.

Avui, el salt mortal ha portat el PP a avisar d'un "horitzó similar als Balcans" per les negociacions amb els independentistes.

Durant la recent investidura, Feijóo va negar les converses que sí que va tenir amb Junts; en la línia de la reunió de Mariano Rajoy amb Carles Puigdemont mesos abans que l'1-O estigués a l'agenda. Avui encara no han aclarit si es pot o no pactar i parlar amb Junts.

El 2014 el Congrés va votar per majoria de 322 vots a favor el reconeixement de l'estat palestí. PP i PSOE van coincidir en el reconeixement de la coexistència dels dos estats, subjecte a dret internacional, com a única solució possible per al conflicte. El llavors ministre d'Exteriors, José Manuel García-Margallo va qualificar la votació d'"històrica". Avui, el govern en funcions no s'ha mogut un mil·límetre d'aquest posicionament i Alberto Núñez Feijóo acusa d'equidistant a Sánchez i d'amics de Hamàs els membres de Sumar. La petició de Yolanda Díaz de cara a la investidura no va més enllà de la resolució del Congrés. Així que, o el PP ha canviat de posició respecte a la postura de 2014, o utilitza l'equidistància com a instrument d'atac al contrari.

I de 2014 a l'estiu del 2023. A la campanya de juliol, amb un PP convençut de governar, Feijóo va fer campanya a Catalunya comprometent-se amb els empresaris catalans a no revertir l'agenda de Pedro Sánchez. Li ho van demanar des de Barcelona i va fer gestos de no fer marxa enrere en la normalització de la vida política i social post-Procés. Avui, el salt mortal ha portat el PP a avisar d'un "horitzó similar els Balcans" per les negociacions amb els independentistes. L'exageració condueix al buit i la frase només ha donat per visualitzar on es vol col·locar el PP.
Els canvis de postura política de Sánchez, en paraules de José Luis Rodríguez Zapatero en la seva entrevista amb Carlos Alsina, es dirigeixen a revalidar un govern de coalició. La finalitat és "un procés de retrobament entre la societat catalana, i del Govern de Catalunya amb l'Estat. És una mica més que la investidura", deia. A l'altra banda, els canvis de postura del PP només tenen a veure amb la força de Vox per escorar a la dreta, basat en la ficció de 172 escons a falta de 4 per formar govern. Polònia ha demostrat el tan repetit "no li falten 4 escons, li'n sobren 33". I allà també ha canviat de parer Feijóo, felicitant Donald Tusk, el seu homòleg popular a Polònia, segona força que farà una coalició per desbancar a la ultradreta del poder. Amb Tusk no és un "frau", ni una "anomalia democràtica" que governi la llista menys votada. I així s'acumulen els canvis de postura. Els del PSOE són per formar un govern, els del PP encara no està del tot clar per a què són o per a què serveixen.