La setmana passada vam confirmar que l’única proposta que tenen els partits tradicionals davant de l’ascens d’Aliança Catalana és exclamar "que ve l’extrema dreta!" mentre executen diversos actes simbòlics com ara mostrar cartells al Parlament. La campanya està en marxa i tothom sap que no servirà de res, perquè l’espantall del feixisme podia funcionar fa una dècada, però avui l’acumulació de por i de fúria entre la població és massa gran.
L’explosió d’Aliança, o fins i tot el seu triomf electoral, es veu com a inevitable, però de fet hi ha una sortida que en podria impedir el creixement: que els partits tradicionals canviïn les polítiques que ofereixen per acostar-se a la voluntat de la població. Escoltar el poble, quina idea més revolucionària. No cal ser gaire espavilat per adonar-se que avui a Catalunya hi ha tres cavalls guanyadors (immigració, seguretat i menjadores) que Sílvia Orriols ha monopolitzat, i un quart (habitatge) que tothom desaprofita. Alguns quadres de Junts, Esquerra i la CUP han intentat fer el pas, però la pressió de les cúpules —desconnectades de la realitat i presoneres d’uns interessos nefands— és massa gran. Tot i això, oferir un programa atractiu per a una majoria de catalans no costaria gaire.
En primer lloc, cal exigir a Espanya el tancament de fronteres a la immigració econòmica de fora de la Unió Europea, una política que practiquen els països nòrdics per evitar el dúmping social. Com que ja sento els esgarips de "això és comprar el marc de l’extrema dreta!", tornaré a recordar que el dret humà d’establir-se en un altre país no existeix, i que ser pobre no és cap motiu per demanar l’estatus de refugiat. Catalunya encara és presonera d’un consens sobre la immigració parit a mitges entre José María Aznar i Arcadi Oliveres, i que ha estat letal per a la classe treballadora: els sous reals no pugen des dels anys setanta, i el col·lapse dels serveis públics és total.
Lligat amb això, cal actuar amb decisió contra la criminalitat, perquè per més estadístiques maquillades i discursos sobre "percepcions" que es facin, la realitat és tossuda —només cal llegir cada dia El Nacional. Naturalment l’expulsió dels estrangers que delinqueixin hauria de ser automàtica per una qüestió ètica ben senzilla: qui emigra entra en un contracte social amb el nou país (jo deixo que visquis aquí, tu compleixes les normes), i trencar-lo ha de tenir conseqüències greus. És un error monumental cedir a la nova dreta un valor tan bàsic com la tranquil·litat de poder anar pel carrer o que no t’entrin a casa.
Els partits catalans tradicionals no estan disposats a escoltar la voluntat del poble
La tercera proposta ha de ser fer una neteja a fons al tercer sector, sobretot després de tot el que hem sabut sobre la DGAIA, els diners desviats o els pisos llogats a preus astronòmics. És necessari ajudar la gent que pateix, però aquesta ha estat l’excusa per crear xarxes clientelars, endolls per a familiars i amants, i menjadores de tota mena. I a banda, necessitem subvencionar cada any tantes desenes d’organitzacions pacifistes o de cooperació? Tothom que vulgui una carta guanyadora aquí en té una de clara, perquè els ciutadans que paguen impostos detesten els dropos i els paràsits.
Pel que fa a l’immens problema dels lloguers i la compra, només cal mirar una dada molt senzilla: de l’any 2020 al 2025 la població va augmentar en gairebé mig milió de persones, i es van acabar uns 80.000 habitatges. Així doncs, n’hi hauria prou de recordar un principi tan bàsic com la llei de l’oferta i la demanda, i apartar les consignes de bar de facultat de lletres. La contenció dels preus només pot passar per construir més —i caldrà debatre quins paisatges destruïm— i eliminar el creixement de població, i l’habitatge social ha d’anar acompanyat d’un mínim d’anys d’arrelament abans de poder-hi accedir.
Són quatre propostes que podrien funcionar molt bé fora del búnquer barceloní, però cap partit les assumirà perquè hi ha massa interessos al darrere. La immigració massiva serveix als socialistes per maquillar el PIB, i afavoreix unes patronals que també donen suport a Junts. Les menjadores del tercer sector són la gran sortida laboral dels quadres d’Esquerra, Comuns i la CUP, i parlar de polítiques frontereres i de seguretat implicaria una cosa tan enutjosa com prendre decisions. És molt més fàcil enfilar-se a una talaia moral per renyar la població.
El final de la legislatura, per tant, està marcat: mentre uns faran actes simbòlics i gimcanes, els altres arreplegaran tot el vot del descontentament i la insurgència. Des dels mitjans públics la consigna és clara: més control del discurs públic i molta més censura, perquè la gent és idiota i no volem que voti malament. I pel que fa a Junts, Esquerra i la CUP, tres espais plens de cares caducades i consignes que ja no es creu ningú, només els queda la sortida política de pactar amb el PSOE. Serà el taüt del model actual de partits: muntar un front antifeixista amb els que van enviar la policia a espiar reunions sindicals de mestres.