Començaré pel Partit Popular, va. Som-hi: és impossible haver vist el vídeo del secretari general del Partit Popular de Catalunya —en Santi Roldán— explicant per què el català no ha de ser oficial a les institucions europees, tenir una mica d’autoestima i no sentir una profunda llàstima per l’home en qüestió. Llàstima de veure algú tan obliterat per l’autoodi —perquè al PP català encara hi ha quatre catalans amb complex de virrei—; llàstima de veure un partit tan a remolc del PSOE —i tan esporuguit per l'extrema dreta— que és incapaç de sortir de les consignes suades sobre la politització de la llengua per bastir alguna mena de contrapès argumental; llàstima de veure com els capitosts populars fan servir els populars catalans de vigilants del tros, de criats encarregats de mantenir la colònia a ratlla. Escric això el dimarts de la votació sobre l'oficialitat del català a la UE i si fracassa —opció molt probable tenint en compte el poder que els populars ostenten sobretot al Parlament Europeu—, el PP serà l’aliat perfecte del PSOE per defensar-se de les acusacions dels partits de matriu catalana, perquè els socialistes tindran boc expiatori per espolsar-se de sobre la responsabilitat del seu incompliment. Tot això haurà passat amb el beneplàcit i la participació dels lacais populars catalans, que ara mateix admeten que l'ús social del català ha disminuït —inqüestionable— però que en culpen les “polítiques nacionalistes”. La pregunta que ens fem alguns, encara ara, és de quines polítiques nacionalistes vinculades a la llengua parlen. Hauran impedit l’oficialitat —almenys provisionalment— amb una unitat de zero arguments, només amb autoodi. O amb odi, directament. I amb una habilitat lloable d’exercir el poder als despatxos de la resta de populars europeus. Pel que fa al PP, si algú entoma això com una sorpresa, és que o no els coneix, o bé no es vol fer pagues de les conseqüències de saber exactament quina mena de gent són.
Tant el PP com el PSOE treballen pel projecte de nacionalització forçada espanyol
Amb el PSOE, la cosa va per un altre carrerany: el profit que treuen de negociar pels catalans és que, governant els afers dels catalans, legitimen el seu govern sobre els catalans. Si la votació no progressa o s’ajorna, el ministre José Manuel Albares podrà dir que ha fet tot el possible i més per aconseguir-ho. Podrà explicar que aquesta vegada sí que han fet l’esforç, però que de vegades no tot depèn d’un mateix. És inqüestionable que el PP els va com anell al dit per excusar-se. I és innegable que els socialistes espanyols fan de centre liberal reformista per presentar una imatge de democràcia europea i amagar dèficits i dinàmiques heretades del franquisme. La dreta espanyola, encara avui, no pot explicar-se ideològicament —ni a ella mateixa, ni al món— sense referir-se a la dictadura, i aquesta és una taca que el PSOE —sí, el PSOE dels GAL— pretén jugar-se a favor. I vol fer-ho amb gestos d’aparent bona voluntat com el de l'oficialització —o la negociació per a l'oficialització— de les llengües minoritzades de l’Estat espanyol. I de la institucionalització de la queixa contra els impediments del Partit Popular que l’Enric Juliana ja s’encarregava d’intel·lectualitzar fa un parell de dies per deixar-ho tot mastegadet. Al final, però, mirar-se aquesta mena de negociacions i d’escaramusses des d’una perspectiva autocentrada també és entendre que tant el PP com el PSOE, cadascú amb els seus arguments, amb menys o més mà, amb menys o més desacomplexament, amb més o menys simpatia, amb més o menys habilitat per soterrar o encendre el conflicte, treballen pel projecte de nacionalització forçada espanyol. L’homologació democràtica a la resta d’estats europeus que el PSOE cerca també fa de catifa gegant on amagar l’assimilació dels catalans. Sí, fins i tot quan es presenten com els esforçats per oficialitzar una llengua que a Catalunya han fet mans i mànigues per minoritzar. De fet, precisament per això.
Amb els partits de matriu catalana, la cosa va com sempre. Van entregar el suport —en aquest cas, Junts— per unes promeses la fiscalització de les quals costa de dur a terme, sobretot perquè en el cas de l'oficialització del català a la UE, certament, no tot depèn del PSOE. Negociar també és reduir tant com sigui possible el marge que deixes a qui ha de complir un pacte perquè pugui excusar-se’n. Amb tot, però, ni Junts ni ERC tenen ara mateix cap credibilitat per a malparlar de cap política que directament o indirecta tingui a veure amb la qüestió lingüística. Això és així perquè les xifres de catalanoparlants a Catalunya són les que són, i són les que són també gràcies a governs que han pres —o no han pres— decisions pel que fa a la llengua catalana des d’una deixadesa i una despreocupació que ara els inhabiliten a parlar-ne. Que es pretengui oficialitzar el català a les institucions de la Unió Europea arran d’una aritmètica parlamentària que ha permès a Junts de posar-ho sobre la taula és d’un pactisme que, si no fos per com PP i PSOE se’l volen jugar a favor, podria ser més o menys reeixit. Però si quan demano un cafè no m’atenen en català, si a l’hospital no m’atenen en català, si a l’escola no se sanciona els mestres que no fan les classes en català, si l’Administració no s’encarrega de comunicar-se en català en tots els seus fronts amb els ciutadans catalans, si… Quin sentit té, si no és el de ser una empenta buida d’esperança, una mica més de gesticulació per no anar a l’arrel del conflicte? I quin sentit té cedir aquests afers al PSOE, que és part activa en la minorització de què és esclava la llengua catalana? Passi el que passi avui, que ja se sabrà quan surti publicada aquesta peça, serà una mala notícia pels catalans perquè ens arrossegarà a normalitzar que allò que som, el poder que podem tenir, o el paper que podem tenir a la UE quedi a mercè d’una disputa entre el PP i el PSOE. Pactar el que sigui amb qualsevol dels dos partits del bipartidisme clàssic sempre és sinònim de convertir-se en el peix petit i deixar-se absorbir per un remolí que espanyolitza fins i tot quan se suposa que ha d’atorgar als catalans un reconeixement renovat. I mai no és sobrer reiterar que, a hores d'ara, qui no ho veu és perquè no ho vol veure.