Unes estadístiques fetes públiques no fa gaire revelen que a Catalunya cada cop hi viu més gent que és nascuda fora. En concret, segons les dades oficials de l’Institut d’Estadística de Catalunya (Idescat), el 2025 el 26,1% de la població era nascuda a l’estranger. La xifra, però, és més alta si s’hi afegeixen els nascuts a la resta de l’Estat espanyol i situa el percentatge de les persones nascudes fora de Catalunya en el 40%. En algunes comarques, el nombre s’aproxima al 50% i, entre la població jove, de 20 a 44 anys, el 41,7% és nascut a l’estranger. Les dades no poden ser més explícites i mostren clarament la política de substitució de la població catalana que es duu a terme des d’un poder polític espanyol que, de manera més diàfana o de manera més sibil·lina, fa temps que incentiva i prioritza les immigracions sud-americana i musulmana, que acostumen a ser, tot i que per motius diferents, les més refractàries a la integració.
Aquesta situació és obvi que posa en perill la identitat catalana. Reconèixer-ho no és cap mostra d’intolerància ni de xenofòbia de l’independentisme envers la població nouvinguda, com volen fer creure l’espanyolisme, sigui de dretes sigui d’esquerres, i els guardians de la colònia, siguin d’esquerres siguin de dretes, que li fan el joc, és el resultat de la mera constatació de la realitat. I en aquest punt, més enllà de l’aproximació ideològica de cadascú, hi haurien de poder coincidir els uns i els altres. El cas és que la identitat catalana es troba més amenaçada que mai. Històricament, ho ha estat moltes vegades i, mal que bé, sempre se n’ha sortit, però aquest cop és especialment greu perquè la principal senya d’aquesta identitat —la llengua catalana— pateix un retrocés mai vist. A tall d’exemple il·lustratiu, durant el franquisme el català estava prohibit, però la gent el parlava a casa i al carrer i la mainada el feia servir a l’hora del pati a les escoles. Ara és un idioma permès i protegit per la llei —en teoria, perquè la persecució judicial es manté—, però l’ús s’ha desplomat.
Bàsicament, és el fruit de l’arribada massiva els últims anys de determinada immigració, principalment sud-americana, que no té cap interès a integrar-se a la societat catalana perquè ha descobert que no necessita el català per viure a Catalunya i que amb el castellà en té prou per fer-ho. I això és així perquè, a diferència de les primeres onades migratòries del sud i l’interior d’Espanya, el català ha deixat de ser una llengua necessària perquè l’ascensor social funcionés. En gran part és conseqüència de la deixadesa institucional del conjunt de la classe política catalana i també de la claudicació de molts catalans que, en nom d’un malentès respecte cap a l’altre, canvien de llengua a la més mínima i no es mantenen inflexibles en l’ús del català. Per tot plegat, molts dels integrants d’aquelles primeres onades migratòries espanyoles s’han integrat amb total normalitat i ells i els seus descendents han esdevingut uns catalans més i la majoria dels actuals migrants sud-americans, en canvi, es neguen a fer el mateix i alguns fins i tot són particularment bel·ligerants contra la identitat catalana. Els musulmans tampoc no es volen integrar, però en el seu cas és per l’antagonisme que professen respecte de la societat occidental.
Avui és català, essencialment, qui té voluntat de ser-ne i, per tant, tots aquests immigrants que es neguen a integrar-se no en són
D’una manera o d’una altra, la conclusió és que cada vegada és més petita la proporció de població que viu a Catalunya que es pot considerar que sigui catalana. La definició de Jordi Pujol segons la qual és català tot aquell que viu i treballa a Catalunya fa temps que ha deixat de tenir sentit. Com tampoc no en té la dels altres catalans de Francesc Candel, que, juntament amb la del 126è president de la Generalitat, van servir durant la transició per fer veure que la convivència entre catalans i espanyols era una bassa d’oli i per amagar el problema de relació que sempre ha existit. Avui és català, essencialment, qui té voluntat de ser-ne i, per tant, tots aquests immigrants que es neguen a integrar-se no en són, per molt que visquin a Catalunya. No es pot dir, doncs, que els 8.210.000 habitants que té actualment Catalunya siguin tots catalans. Una part d’aquests seran el que siguin, però no catalans, i admetre això és, altra vegada, un pur exercici de constatació de la realitat, no cap mostra de rebuig ni de xenofòbia.
Tots aquests moviments es produeixen quan, per a cada cop més espanyols, l’Espanya ideal seria aquella en què no hi hagués catalans. De fet, és un discurs que guanya pes entre els sectors més cavernícoles d’un Estat espanyol que queda clar que mai no ha suportat els catalans. És l’expressió de les reminiscències d’aquella Castella d’aires imperials que va conquerir i sotmetre la resta de pobles de la península Ibèrica —tret dels lusitans— i que, més de tres-cents anys després del 1714, encara continua fustigant els que no va poder, i no es van deixar, assimilar. Un d’aquests és el poble català, que no ha deixat mai de ser una nosa per a Espanya, que per això no ha parat mai d’intentar aniquilar-lo. Un dels intents de deixar Espanya sense catalans és l’actual, probablement el més delicat de tota la història contemporània. És clar que els espanyols tindrien una manera més fàcil de buidar Espanya de catalans, que seria deixar-los marxar.
Però no, s’estimen més perseguir-los, que de fet és el que ha patit Catalunya, amb major o menor intensitat, des que el 1412 els Trastàmara van accedir al tron de la Corona d’Aragó amb Ferran d’Antequera de rei. De llavors ençà, les temptatives de destrucció han estat múltiples, però de totes, tanmateix, amb més o menys dificultats i ni que hagi estat a empentes i rodolons, se n’ha sortit. Un esperit de superació de les adversitats que l’historiador Josep Fontana (Barcelona, 1931-2018) va descriure a la perfecció a La formació d’una identitat, publicat el 2014: "Per sota dels esdeveniments quotidians i dels actes d’uns polítics que creuen, erradament, que són ells els que marquen els rumbs col·lectius d’un poble, circula un corrent poderós i profund de consciència col·lectiva que és el que ens ha permès preservar la nostra identitat contra tots els intents de negar-la. Un corrent que de vegades pot semblar ocult, però que surt a la llum cada cop que cal enfrontar-se a un obstacle".
Quan Josep Fontana ho va escriure, la previsió era que la població catalana passés de 6.000.000 el 1996 a 7.500.000 habitants el mateix 2014, i ja llavors advertia dels "problemes d’integració" de "la immigració d’Amèrica del Sud i del Nord d’Àfrica", que ara, amb els 8.210.000, s’han confirmat plenament. Davant d’això, ell presentava el corrent que definia la identitat catalana com "un sentiment que ha perdurat en el temps i que ha arribat en plena vigència al present, havent resistit cinc-cents anys d’esforços d’assimilació, amb tres guerres perdudes —el 1652 [Guerra dels Segadors], el 1714 [Guerra de Successió] i el 1939 [Guerra Civil espanyola]—, sotmès a unes llargues campanyes de repressió social i cultural, que encara duren avui". I tot plegat deia que havia configurat "una trajectòria que permet mantenir l’esperança que, passi el que passi, aquesta voluntat de continuar sent nosaltres mateixos, contra totes les negacions i contra tots els desafiaments, seguirà persistint en el futur".
Més enllà de quedar clar que amb tots aquests paràmetres la Catalunya dels 10.000.000 que preconitzen alguns és inviable, el que falta veure és si, en la situació actual, en què cada vegada són menys els habitants de Catalunya que es pot dir que siguin catalans, Josep Fontana es continuaria mostrant tan optimista.