Imputar la directora general de la Guàrdia Civil i el Director Adjunt Operatiu significa tocar el sostre d'una institució que se sosté sobre la confiança de la gent i sobre la idea que, quan el poder polític es tensa, algú dins de l'Estat ha de mantenir un criteri objectiu, despullat de politització. Se suposa que les Forces i Cossos de Seguretat són un pilar de l'Estat de Dret, la legitimació del qual descansa fonamentalment en la seva impermeabilitat a la corrupció, en la seva capacitat de complir i fer complir.
L'Audiència Nacional investiga Mercedes González i el tinent general Manuel Llamas en l'anomenat cas Leire. El jutge Santiago Pedraz, a petició de la Fiscalia Anticorrupció, aprecia indicis que s'hauria fet servir l'aparell intern de la Guàrdia Civil (expedients disciplinaris, moviments orgànics, decisions sobre unitats clau com l'UCO) per desactivar o condicionar investigacions sensibles que afectaven l'entorn del PSOE i el mateix govern espanyol.
En aquest relat judicial apareix una trama de fontaners que opera a l'ombra: reunions entre la directora i Leire Díez, versions canviants sobre quantes vegades es van veure i per a què, peticions de recol·locació de comandaments, missatges de WhatsApp que desapareixen just quan poden aportar llum sobre si es va intentar desviar l'atenció cap a l'UCO.
En la dimensió jurídica, el punt de partida és en la naturalesa mateixa de la imputació. El jutge cita algú com a investigat quan veu indicis i considera necessari escoltar la seva versió i sotmetre els seus actes a contrast judicial. El dret a la presumpció d'innocència continua vigent mentre no hi hagi condemna, i aquest marc és irrenunciable. Però hi ha matisos que cal assenyalar, perquè en determinats llocs, especialment en aquest i en el de la judicatura, la prudència fa que sigui important no permetre que la menor ombra de dubte, que la menor sospita, sobrevoli sobre aquestes institucions.
Aquest dret conviu amb el règim disciplinari propi de la Guàrdia Civil. La Llei de Règim del Personal, en l'article 92, preveu la suspensió de funcions quan un guàrdia civil és processat o investigat per delicte, sobretot si els fets guarden relació directa amb l'exercici del càrrec. Les associacions de comandaments recorden que la pràctica habitual consisteix a apartar de servei agents i oficials mentre s'aclareix la seva situació penal, com a mesura de protecció de la imatge del cos i per evitar qualsevol ombra d'interferència.
En aquest encreuament entre dret penal i disciplina interna aflora una esquerda: la norma s'aplica a la base de la piràmide i es relativitza a la cúspide. Un comandament intermedi pot quedar suspès si un jutge li obre diligències, mentre la directora general i el DAO continuen als seus despatxos tot i que el procediment es refereix a decisions preses des de la mateixa cúpula sobre unitats que investigaven el poder polític. És comprensible que qualsevol acusació no pot activar immediatament un cessament preventiu, una suspensió temporal, perquè seria massa fàcil tombar les cúpules i, per descomptat, això generaria una debilitat evident. Però la veritat també és que un jutge com el que està instruint el cas és conscient de l'impacte que tenen aquestes imputacions i necessita arguments sòlids per fer-ho. Estudiant l'assumpte, a parer meu, hi ha motius.
Les associacions formulen la seva petició des de la lògica de la coherència institucional. Reclamen que la norma disciplinària que s'invoca per protegir el cos quan l'investigat és un guàrdia de base s'estengui també als qui signen nomenaments, ordenen expedients i mantenen una relació directa amb el ministre. La presumpció d'innocència, assenyalen, no es qüestiona; la continuïtat en el càrrec, sí.
També té pes la diferència de perfil entre els dos principals afectats. La directora general és un alt càrrec polític, designat i destituït pel govern espanyol; la seva responsabilitat és fonamentalment política i respon davant el ministre de l'Interior i, en última instància, davant el president i el Parlament. El DAO és un tinent general del cos, el màxim comandament operatiu, inserit en el règim estatutari de la Guàrdia Civil, subjecte a disciplina militar i a les regles que afecten els altres comandaments, encara que en un nivell superior.
En els fets del cas Leire, ambdues figures (política i operativa) apareixen entrellaçades. La directora decideix expedients, moviments i reunions. El DAO executa la cadena de comandament. La imputació arriba al mateix temps al cap polític i al cap operatiu, una cosa inèdita en dècades. El procediment ja no es limita a un capità implicat en una adjudicació irregular o un comandant que va signar un informe defectuós: se centra en els qui condueixen la institució en el seu conjunt. I de confirmar-se els fets pels quals se'ls investiga, el dany causat a l'Estat, en el seu conjunt, és immens.
La dimensió política es percep amb especial claredat en llegir José Antich, que parla d'"anomalia espanyola". En el seu editorial, subratlla que la interlocutòria del jutge provoca un efecte colpidor: la resposta del govern espanyol s'articula entorn del suport, amb Fernando Grande-Marlaska i Pedro Sánchez escenificant confiança cap a la directora i el DAO, i amb un discurs oficial que insisteix en la continuïtat mentre no es produeixi una condemna. Això pot ser comprensible per a un altre tipus de dirigents, però en aquest cas, en aquest particular, grinyola.
Quan els qui estan sota sospita d'haver intentat condicionar el treball de la policia judicial romanen al comandament d'aquesta mateixa policia, la ciutadania rep la impressió que la cúpula gaudeix d'un règim diferenciat respecte a la resta de servidors públics
El mateix text recorda el precedent del fiscal general Álvaro García Ortiz, que es va mantenir en el càrrec fins i tot després d'una condemna del Tribunal Suprem. En ambdós casos es perfila un patró: la presumpció d'innocència es converteix en eix del relat polític i es desplaça la discussió sobre exemplaritat i responsabilitat. L'estabilitat institucional s'associa a mantenir els noms, tot i que la justícia col·loca sota focus les seves decisions.
Aquest enfocament genera efectes visibles en el pla social. La ciutadania observa casos com Koldo o Leire, veu com les imputacions arriben a responsables públics i comandaments policials i constata que la renúncia voluntària es presenta com un gest excepcional. Es consolida la percepció que la sortida d'un càrrec està lligada al canvi de cicle polític o a la sentència ferma, no al simple fet que un jutge situï actuacions en el centre d'una investigació penal.
En aquest clima, la imputació de la directora general i del DAO funciona com a prova d'estrès per al sistema. La Guàrdia Civil s'enfronta a una pregunta: es comporta com a cos al servei de la llei o es percep com a prolongació de l'estratègia de supervivència del govern espanyol? Les regles disciplinàries s'apliquen amb el mateix rigor en tots els esglaons de l'estructura?
Les associacions de guàrdies civils expressen de forma explícita que consideren "incompatible" la situació d'imputació judicial per qualsevol delicte amb la permanència en el càrrec de directora general i de DAO. Els seus comunicats apunten a la necessitat de prendre decisions de caràcter cautelar: apartar temporalment els qui són investigats per actuacions adoptades des de la cúspide, precisament per protegir la confiança interna i externa en la institució.
L'argument central es recolza en la idea de conflicte d'interès. Mentre s'investiga si s'han usat ressorts interns de la Guàrdia Civil per pressionar l'UCO, obrir expedients a comandaments incòmodes o desplaçar el focus cap als qui investigaven el poder, la continuïtat d'aquests mateixos càrrecs els manté amb capacitat de decidir sobre destins, ascensos, sancions i accés a informació delicada. Aquesta situació genera inquietud tant dins del cos com fora d'ell.
Recordo quan l'actual govern espanyol va prendre mesures perquè els membres del Consell General del Poder Judicial, que estaven en el seu càrrec ja fora de termini, no poguessin continuar fent nomenaments, a causa de la situació "irregular" en què es trobaven. On és ara aquesta actitud tan curosa?
La presumpció d'innocència, configurada com a dret fonamental, no impedeix adoptar mesures de protecció institucional. Apartar, suspendre o cessar la directora i el DAO mentre dura la investigació es planteja com una mesura cautelar semblant a les que s'apliquen en altres casos, pensada per evitar interferències, preservar la confiança i assegurar que la instrucció judicial discorri sense la sensació que els investigats continuen controlant elements clau del tauler.
Des d'aquesta òptica, el debat principal se situa en l'ètica pública i en la responsabilitat política. Un Estat que aspira a ser exemplar es preocupa per qui aplica la llei i per com ho fa. Quan els qui estan sota sospita d'haver intentat condicionar el treball de la policia judicial romanen al comandament d'aquesta mateixa policia, la ciutadania rep la impressió que la cúpula gaudeix d'un règim diferenciat respecte a la resta de servidors públics.
Aquesta sensació es reforça amb gestos que semblen menors però acumulen significat. L'endemà de conèixer-se la seva imputació, Mercedes González participa en actes oficials, lliura diplomes i es col·loca davant de les càmeres sense admetre preguntes de fons sobre la seva situació, mentre Interior repeteix que no hi ha motiu per revisar la seva continuïtat. Aquest tipus d'imatges xoca amb la lògica de prudència que s'aplica a altres càrrecs públics quan passen a ser investigats per actuacions relacionades amb la seva responsabilitat institucional.
La ciutadania viu en un entorn d'imatges i relats. Veu la directora en actes institucionals mentre llegeix que la interlocutòria parla de possibles delictes de prevaricació i obstrucció a la justícia. Comprova que a agents de base se'ls suspèn per fets menys greus. A partir d'aquí, comença a interpretar que la Guàrdia Civil, que es deu al servei a l'interès general, pot aparèixer com a peça mobilitzada en la partida de supervivència política.
La majoria dels guàrdies civils i policies nacionals manté una conducta professional i arrisca la seva vida en casos que amb prou feines reben atenció mediàtica. La confiança cap a la institució, però, és fràgil. Uns pocs episodis on la cúpula apareix lligada a trames de "clavegueres" i a decisions que semblen protegir el poder abans que la justícia generen una bretxa difícil de tancar.
Per respecte a aquests professionals i a la ciutadania que continua considerant Policia i Guàrdia Civil garants de l'interès general, resulta raonable demanar un canvi d'actitud. La proposta central apunta a separar el destí processal de la directora i del DAO de la imatge i del bon nom de la institució, mitjançant decisions clares sobre la seva continuïtat mentre duri la investigació.
Aquest canvi implica acceptar que la presumpció d'innocència protegeix la persona investigada, però no obliga la institució a mantenir inalterada qualsevol situació. La responsabilitat política opera amb temps diferents dels penals i reacciona quan un acte judicial assenyala indicis seriosos sobre actuacions dels qui ocupen posicions de comandament.
La cultura de la dimissió adquireix així un valor regenerador. La decisió de la directora general de posar el seu càrrec a disposició es llegiria com a gest de respecte al cos que dirigeix i a la justícia que la investiga. Un pas similar del DAO, apartant-se temporalment mentre es clarifica el seu paper, reforçaria la lleialtat cap a la institució en la qual ha desenvolupat la seva carrera. Un moviment del govern espanyol en la mateixa direcció, prioritzant el dany acumulat a la confiança ciutadana sobre el manteniment de noms concrets, representaria una forma de governar amb dignitat.
La prolongació de l'esquema actual (imputació, suport polític automàtic, continuïtat en el càrrec, apel·lació constant a la presumpció d'innocència com a paraigua general) consolida l'anomalia que descriu Antich i l'acosta al terreny del costum. En aquest punt, el problema transcendeix aquest cas i aquests noms i es converteix en qüestió de sistema.
Quin missatge es vol projectar quan la cúpula de la Guàrdia Civil s'asseu davant el jutge? Un missatge basat en el fet que ningú està per sobre de la llei, o un missatge que associa l'estabilitat institucional a la permanència dels qui més a prop es troben del poder polític, fins i tot quan la justícia ha obert diligències sobre les seves decisions?