A dos mesos, a tot estirar, de les eleccions generals, continuo tenint veritables problemes per saber a qui regalaré el meu vot com a ciutadà compromès amb la democràcia. Evidentment, queden exclosos del meu tauler tots els partits catalanòfobs i totes les seves sucursals, entre els quals no incloc PSOE perquè, malgrat tenir veritables requetès ideològics, com García Page, considero Sánchez el polític amb més carisma del panorama espanyol i no crec en el "com pitjor, millor" que tant advoquen els suïcides de l’independentisme. Lamentablement, no milito en el vot útil i, revisant el meu historial —vaig començar amb el "No a l'OTAN"—, la meva trajectòria com a elector m’ha convertit en un pèssim jugador de pòquer polític. M’encanta votar i perdre, perquè guanyar deu ser l’hòstia.
Només he militat en un partit polític i va ser a ICV quan l’encapçalava Rafael Ribó, però en aquells anys era una formació molt diferent de la que més tard va integrar-se als Comuns fins a fagocitar-lo i apostar pel multiculturalisme a causa d'una estranya aversió al catalanisme, que consideren burgès. Tota la corrua de militants d’ICV que es varen agafar al salvavides de la formació encapçalada per Ada Colau per poder pagar el lloguer de la seu bevien més de la ideologia constitucionalista liderada per l’ínclit Joan Coscubiela que de la dels supervivents del carrillisme que van fundar Iniciativa. La meva militància va durar el que va durar el meu secretari general, i després ja vaig ser lliure per votar qui volgués, seguint les lleis de la meva ambivalència ideològica.
Ara em trobo davant l’atzucac de no saber a qui he de lliurar el meu maleït vot, malgrat unes enquestes que anuncien l’arribada de l’apocalipsi ultra i, sense alcohol per adormir les meves cabòries, estic recorrent a la quetiapina per agafar el son. No somio amb Feijóo ni amb Abascal, però me’ls imagino entrant per la Diagonal per tornar a implantar un Decret de Nova Planta, amb el suport de col·laboracionistes de nova fornada, com Alejandro Fernández o Xavier García Albiol —el primer, expert en cachopo; el segon, en netejar Badalona de gent impia— o per Ignacio Garriga, tipus que sempre em recorda l’espermatozoide de la pel·lícula de Woody Allen Tot el que ha volgut saber sempre sobre el sexe, però mai no ha gosat preguntar. Els que l’hagin vista, sabran a quin espermatozoide em refereixo. Per sort, ha desaparegut Ciutadans i estem en espera de què faran certs membres d’una formació tan poc tàntrica, acostumats com estan a reclamar els beneficis del seu pistolerisme parlamentari en l’època àlgida del procés. A l'Anna Grau o a en Carlos Carrizosa, tant el PP com Vox els rebrien amb els braços oberts, tal com han fet amb altres pistolers parlamentaris, com Carina Mejías. Caretes fora i segur que al iot de Marcos de Quinto hi ha lloc.
Les meves possibilitats com a votant s’han reduït a dos partits, Junts i ERC, i tots dos em foten una mandra de por
Eliminat un sector del quadre, per orígens polítics hauria de votar una formació del tipus Front Ampli o Comuns, però jo soc massa de dretes. Per sort, amb Colau oferint-se com a líder messiànic, m’han facilitat la fugida. Potser sí que qui perd els orígens perd la identitat, però ja vaig dir en un article publicat anteriorment el que en pensava, d'ella, per bé que encara em mancava escoltar les seves declaracions sobre el president Puigdemont i vanagloriar-se de la seva nova faceta com a caça-recompenses a sou del macarrisme sostenible. Amb la mort de la Maricarmen, vaig pensar en la Colau i en la síndrome de Zelig que pateix, i que sortiria dient que ella també va morir, però que, com Crist, al tercer dia va ressuscitar.
Així doncs, les meves possibilitats com a votant s’han reduït a dos partits, i tots dos em foten una mandra de por. Francament, hauria preferit que Gabriel Rufián hagués fet les maletes per presentar-se com a cap de cartell del Front Ampli, perquè a dins d’ERC té més de Mbappé que de Lamine Yamal, i el que li agrada és Madrid com a capital on pot lluir tots els seus dots parlamentaris, que en són molts, i allà hi té una claca nacionalment molt més heterodoxa que a Catalunya. Considero que a les ambicions de Rufián, aquesta terra desorientada —la d’Espriu, la de Monzó, la d’Eva Baltasar— se li han quedat petites.
I de Junts, que en puc dir que no diguin les seves mateixes polítiques, supeditades al gra al cul que li ha sortit amb Aliança Catalana. Les enquestes a la Generalitat prediuen un sorpasso del partit de Sílvia Orriols a Junts, però són meres enquestes, i sembla que la por els hagi engarrotat, incapaços de gestionar el desconcert. El que no entenen els factòtums de Junts —o no volen entendre— és que molts dels votants que presumptament els abandonaran a les urnes estan esgotats de tantes batalletes entre partits independentistes, de tantes Ítaques perdudes al mapa, de tantes repúbliques fictícies, de tanta fatxenderia de Chihuahua i de tant bla, bla, bla que no ha aconseguit res. S’hauria pogut collar molt més Sánchez per donar esma al Principat, però s’han dedicat a fer batalletes estèrils, sempre pendents del tros de pastís que volia ERC. La tornada del president Puigdemont sembla el darrer as a la màniga de Junts, però tinc la percepció que, per a molts votants, el Molt Honorable ja és història.
Tinc un amic que creu, com jo, en el vot com a força democràtica, però porta unes quantes eleccions votant el PACMA. Malauradament, no em resta ni aquesta opció. Amb el Congrés dels Diputats que sortirà després de les eleccions del 29N, em sembla que seria una putada fer entrar als animalistes en un hemicicle ple de taurins i aficionats a la munteria.