Les persones que tenim certa edat recordarem com abans la mestra era intocable. Com se li tenia un respecte quan parlava. Si et maldaven a classe perquè havies estat una mica tarambana i després parlaven amb ton pare, rebies dues petites esbroncades: la del mestre i la del pare. Avui en dia, si un mestre informa els pares d'alguna situació compromesa sobre el fill, habitualment, qui rep la tamborinada verbal és lo mestre que ha gosat aixecat el dit.

Amb los anys, lo sistema educatiu a Catalunya ha anat de mal en pitjor i s'ha arribat a una situació insostenible per als docents: autoritat afeblida, aules massificades, burocràcia inútil (ja ho deia la revolta pagesa), retallada de plantilla (més alumnes, menys personal), inclusió irreal o ràtios inassumibles en són alguns exemples. Si no volem que un metge mos opere després de 20 hores de guàrdia sense dormir (la sanitat tampoc no està per a tirar coets), no hauríem de voler que una mestra ensenye els nostres fills i nebots estressada, condicionada i sense ànims.

Perquè sí: la qualitat de l'ensenyament no és només cosa dels qui exercixen la professió —que són los que ho viuen i patixen des de la trinxera—, també afecta de ple en les futures generacions. No podem fiar la sana ascendència dels mestres entre els seus alumnes a una qüestió esporàdica o individual. L'esgotament de l'actual model repercutix no només en mestres i professors que ja no donen l'abast, sinó que retruny fortament en la vida i la formació dels qui mos venen al darrere. Los xiquets i xiquetes que ara pugen seran los mestres del futur i, si el nivell no millora, lo cicle involutiu continuarà en caiguda lliure.

Tenim una gran plantilla de grans professionals i els dixem sense eines i exhausts

Molts centres tenen una part no menor de la seua plantilla de baixa per ansietat o treballant a mig gas per les exigències habituals i suplementàries del dia a dia. I és que l'escola, actualment, està fent de col·legi, de llar, de centre d'acollida, de centre d'idiomes, de psicòleg i de mediadora. És tanta l'energia que els mestres perden en fer altres àrdues funcions, que no els en queda per a ensenyar la seua matèria. La càrrega mental i emocional va molt més enllà del temari i no s'ha de caure en la demagògia de la crítica al funcionariat. Tindre una nòmina assegurada no ho és tot i vos ho diu una autònoma.

Este cap de setmana, lo sector es va manifestar a Barcelona per a reclamar avenços i solucions. Convindrem que el lema era potser una mica llarg ("Ja n'hi ha prou! Millores laborals ja. Més salaris, més recursos, menys ràtios i menys burocràcia"), però és que arrosseguen tants greuges que ja no els caben en una pancarta. Tenim una plantilla de grans professionals i els dixem sense eines i exhausts. Amb la vocació mermada es fa difícil treballar i la salut d'uns i altres se'n ressent. Com pot ser que esta societat estiga disposada a pagar 20 milions d'euros de sou a l'any a Lamine Yamal (perquè no volem que mo'l prenguen altres clubs) mentre permet lo desballestament de serveis públics essencials?

Los docents simplement reclamen poder exercir l'ofici amb dignitat, com metges, pagesos o treballadors del món de la cultura. Amb lo ben entès que, a més, són professions que aporten un bé comú al seu entorn i mos construixen com a éssers humans. Pete Seeger, l'any 1955, componia "Where have all the flowers gone?", una cançó en la qual es demanava, irònicament i amb tristesa, què se n'havia fet, dels nois (enviats a la guerra), de les noies (que els esperaven) o de les flors (que ara cobrien taüts). Potser, avui, 70 anys després, caldria preguntar-mos què se n'ha fet, d'aquelles mestres que eren respectades, que eren cuidades perquè tinguessen cura de les generacions que ens han de sobreviure?