He de dir per començar que havia vist el vestit de resquitllada, però no pensava que la cosa pugés tant de to. Juanma Moreno, el president, vol fer una queixa formal perquè a TV3 va sortir, al programa Està passant, la Verge del Rocío encarnada i expressant els seus desitjos. En el meu cas només puc pensar que, primer, s’està inflant políticament perquè hi hagi cas; segon, que com a president de la comunitat andalusa, no la pot fer precisament pel càrrec que ocupa.

Anem a pams. He rigut molt amb el gag, no només la primera vegada, sinó cada vegada que me l’han enviat i això que a mi totes les dones, verges o no, santes o pecadores m’agraden, i estic —a priori o per definició, mentre no quedin en evidència—, de la seva banda. No hi veig res en aquesta història que pugui ser una falta de respecte, més enllà de la que es pot permetre en l’humor punyent, però considerat —hagués pogut estar barroer i no ho és pas—, encara que, evidentment, no reverencial. La Judit Martín en sap molt!

Hem de poder riure de tot i és ben cert que no a tothom ens fa riure el mateix. Em seria molt fàcil fer una llista ara de coses televisives o no amb les que la gent riu i que es diuen per fer riure que a mi no em fan ni gota de gràcia, i no en faig d’això ni un tema d’estat ni una qüestió d’ofensa personal. Massa sovint es fa servir la crossa de l’ofensa per a no permetre la diversitat de parers, d’opinions o de sentiments i voluntats. Ara està molt de moda, com més demòcrates som més ens aixafen l’ull de poll amb tot! Alguna cosa, vull dir principi democràtic, no hem entès prou bé.

És important que socialment s’accepti la idea que es pot fer broma de tot, excepte de les persones o col·lectius que la nostra societat discrimina. L’humor és una eina de dissidència molt important, poderosa i alliberadora, encara que només ho sigui per a les ànimes oprimides; per això des de fa molt de temps —no vull dir temps immemorials—, el poble ha rigut del poder, de com s’exerceix i especialment d’aquells que l’ocupen. No em sembla bé utilitzar l’humor per ridiculitzar les persones, situacions o característiques que reben un tractament pejoratiu a la nostra societat, els col·lectius discriminats, perquè llavors ridiculitzar, “fer broma”, passa a ser una eina més de dominació, i per tant al servei del poder, i, conseqüentment, de normalització de la discriminació social.

En el cas concret del gag al programa del Toni Solé, no trobo que es busqués insultar ningú i els ritus religiosos catòlics no estan pas discriminats a l’Estat espanyol. Per tant, res a dir més enllà de recomanar el gag; se sigui o no creient, t’agradin i fins i tot participis, o no, a les processons de Setmana Santa.      

Suposadament, l’Estat al qual pertanyem és laic si ho diem lleugerament i si som més precisos és no confessional segons la Constitución Española de 1978, però de pensament i d’obra la majoria de polítics ni acaten ni respecten aquest principi de l’ordenament jurídic. Per a això no cal ser ni del PP ni de Vox, l’esquerra espanyola també en porta la bandera. De fet, seguim sent un estat confessional catòlic; això sí, amb privilegis també per a altres confessions religioses.

Que l’Estat sigui laic és molt important per la separació de poders, més encara amb els antecedents politicohistòrics de l’estat espanyol. D’exemples n’hi ha un munt, penseu-hi ara quan veieu al full de declaració de la renda l’espai per posar la creueta a l’Església, però el més punyent per a mi ha estat el d’aquest mateix Dijous Sant a TV1. Per un moment m’he pensat que no havíem sortit de la Dictadura. A les imatges la Legión i l’Església: tot un símbol d’España! Estava glaçada per la tria de la televisió pública del “govern més d’esquerres de la història”, però les paraules de la ministra de Justícia, Pilar Llop, que participava en l'acte, encara em van deixar més “sobrecogida” que a ella mateixa.