Van passant els dies i, efectivament, no hi ha hagut cap pandèmia d’hantavirus. Ni tan sols epidèmia. De fet, els únics casos positius d’aquesta afecció només s’han registrat entre passatgers del creuer Hondius que van compartir travessia i, probablement, també espais tancats. Però, a diferència de la covid, no hi ha hagut ni un sol cas de positiu entre contactes de contactes. Els experts ja ens van dir des del minut zero que, precisament, la gran diferència entre l’hantavirus i el coronavirus era la poca eficiència transmissora d’un i altre. El virus que va provocar la pandèmia de fa sis anys era altament contagiós i saltava de persona a persona amb relativa facilitat, mentre que l’hantavirus és d’una transmissió més baixa, entre altres coses, perquè té una letalitat d’entre el 40 i 60%, de manera que la mort de l’hoste comporta també la mort del virus.

Tot això ja ens ho havien explicat. Això, i també que —a diferència de la covid-19— l’hantavirus era un vell conegut dels científics i, per tant, molt més previsible d’anticipar-ne els moviments i, en conseqüència, molt més fàcil de controlar-ne el comportament i gestionar adequadament qualsevol brot. La covid-19, com el seu nom indica, era un nou virus detectat l’any 2019 i, per tant, amb una nul·la historiografia epidemiològica. El què més s’hi assemblava eren les altres variants de coronavirus, que, efectivament, tenien una simptomatologia semblant a una grip i, per això, les primeres comparacions es van fer malauradament i prematurament cèlebres.

Tal com ens havien anticipat, no hi ha hagut cap pandèmia, però n’hi ha una de més perillosa: la manca de confiança en polítics, mitjans i, fins i tot, científics

Sigui com sigui, els viròlegs, epidemiòlegs i la resta d'especialistes ens van advertir que el brot d’hantavirus no desencadenaria cap pandèmia. I, de fet, també van anticipar que com a molt hi hauria nous positius entre els passatgers, però que no passaria d’aquí. I això és el que ha acabat passant. Però totes les crides a la tranquil·litat no van servir de res. Es va generar l’estadi previ a la psicosi, el de neguit col·lectiu per si es repetia la primavera del 2020 ara, però amb un virus més mortífer que la covid-19. Fos per creença o per contagi de por social (aquesta sí que s’encomanava), qui més qui menys va passar uns dies de preocupació que, científicament, no tenien cap base. I aquesta preocupació, tal com va aparèixer, s’ha anat esvaint a mesura que els titulars els han anat ocupant les baralles entre jugadors del Madrid, Florentino, les vagues de mestres i professors, o les infiltracions de mossos en assemblees de docents.

De la crisi n’hem de treure conclusions per evitar patiments futurs inútils

No es tracta de demanar responsabilitats concretes a ningú sobre aquests dies de neguit estèril, però potser sí fer una autocrítica, no pel plaer de flagel·lar o autoflagel·lar-se, sinó per extreure’n lliçons de cara al futur. Més que res, per evitar-nos patiments inútils i danys a la salut mental de persones exposades a alarmismes sense filtres. Tots en tenim una part, d’aquesta responsabilitat: els mitjans de comunicació (amb diferents graduacions en funció del sensacionalisme), algunes institucions, com el govern canari i, com a reactivitat, la sobreactuació per demostrar un control de la situació. Des d’un punt de vista estrictament epidemiològic, no tenia cap utilitat desembarcar els passatgers amb l’Hondius fondejat al mar: el risc de contagi era igual de baix si els creueristes haguessin baixat tranquil·lament per la passarel·la un cop atracats al port. Però també és cert que el govern canari va arribar a mostrar, amb un penós muntatge fet amb IA, que el risc residia amb les hipotètiques rates que eren a les bodegues del vaixell i que, nedant, podien arribar a terra ferma i des d’allà desplegar el virus per tot Tenerife: un plantejament tan absurd com irresponsable.

Hi ha una pandèmia més perillosa: la manca de confiança en polítics, mitjans i fins i tot científics

Tampoc hi va ajudar que algunes televisions emetessin notícies amb titulars sobreimpressionats a la pantalla en què s’hi llegia, literalment: “Un virus mortal se dirige a España”.  Altres mitjans de comunicació van fer un tractament molt més acurat de la malaltia, però (jo que hi he treballat i sé de què parlo) a vegades resulta impossible no anar a remolc dels altres i dedicar dues hores seguides a parlar de l’hantavirus amb una successió de metges que, amb l’aval de la ciència, receptaven tranquil·litat. I és que aquesta crisi de l’hantavirus evidencia una pandèmia molt més perillosa: la manca de confiança i credibilitat en els polítics, en els mitjans de comunicació tradicionals i, fins i tot, en els científics, que, teòricament, només afirmen allò que s’ha comprovat a través de la repetició sistemàtica de l’experiència.

La situació és diabòlica perquè fa de mal resoldre: si se surt a explicar la veritat i no hi ha confiança en qui l’explica, o, encara pitjor, si es posa en dubte la veritat per interessos partidistes o d’audiència, això no fa més que alimentar la paranoia. Perquè la reacció a això és intensificar encara més les explicacions de la veritat i les crides a la tranquil·litat. I és aquí on es cau en la paradoxa, perquè aleshores l’agenda mediàtica s’omple només de crides a la tranquil·litat. És a dir: si durant quatre dies no pares de dir que la Terra és rodona, és possible que les persones més sensibles a la suspicàcia acabin pensant que, si les emissores i cadenes de televisió s’han posat d’acord per entrevistar geògrafs, geòlegs i astronautes per repetir una evidència científica, és perquè, en el fons, no ens diuen la veritat i en realitat la Terra és plana, però els de dalt ens ho volen amagar.