De l’entrevista a en Marc Sarrats a Núvol em ressona com encara la sobreexposició i l’aprovació. Ell s’havia agafat tanta feina que no tenia temps per validar-la i només feia cas a la validació externa. I que, arran d’algunes polèmiques viscudes en primera persona, encara té “algunes pors i reflexos porucs”. És la cara enverinada del reconeixement públic. Sempre que esclata algun beef, alguna escaramussa virtual, acabo aterrant a la clàssica conclusió que en un país petit tot esdevé personal i es fa difícil fer crítica o comentari sense que sembli que apuntes a la diana del pit d’algú. Si aquí hi afegeixes les “pors i reflexos” que anota el comediant —en el fons és l’instint de supervivència i el desig de tranquil·litat— tot esdevé un càlcul de danys que fa insuportable carregar una imatge pública i tenir una opinió, suposo.

Aquest corrent de bones professionals acaben encasellades en tòpics “de dones”: l’horòscop, l'afectivitat, el feminisme, la premsa del cor o les apps per lligar

Tot això ve a tomb perquè volia escriure sobre el paperot que de vegades ens fan fer a les dones joves als mitjans catalans i he hagut de recalcular una desena de vegades quin havia de ser l’enfocament. Crec que no és una impressió esbiaixada i personalista assenyalar que la tendència és la de fer-nos servir una mica de noies per a tot. És el resultat de la sobreexplotació de models que fan els dos grans mitjans de comunicació del país —deu ser una barreja de conservadorisme i mandra— i del clam social més o menys de consens que hi ha d’haver representats més joves i, evidentment, més dones. El problema no acaba de ser del tot aquest, però. El problema és què passa quan per fi obtenim la representació que creiem merèixer. Ens fan servir de noies per a tot perquè una bona comunicadora ho és en un plató de televisió, en un canal de YouTube o en un estudi de ràdio, i amb això van rodant les pilotes. Alhora, sembla que aquest corrent de bones professionals acaben encasellades en tòpics “de dones”: l’horòscop, la responsabilitat afectiva, el feminisme, la premsa del cor o les apps per lligar. Aquesta última potser us semblarà menys comuna, però l’esmento amb intenció: el dia que em van trucar del Tot Es Mou per parlar de les dificultats de ser una dona “amb exposició” em van acabar fent parlar de lligar a Tinder, i volia explicar-ho.

El problema no és de les dones, el problema és de qui decideix quina és la “utilitat” d’una dona d’entre divuit i trenta anys, més o menys

A Catalunya, a més, sempre juguem amb el desavantatge de saber que tot el que no comuniquem en català serà comunicat en castellà. Tots els detalls que no expliquem nosaltres sobre la ruptura de la Laura Escanes i el Risto Mejide, els explicarà l’Hola! Cada novetat que no expliquem nosaltres sobre la ruptura de la Shakira i en Piqué, l’explicarà Sálvame. És en aquesta competició per ampliar el ventall de continguts en la nostra llengua i no elititzar-la ni condemnar-la a l’encarcarament —més del que ja ho està— que repetim patrons. Segurament perquè pensem que sort en tenim que hi ha algú oferint material als mitjans que ens espolsa una mica els clixés i ens acosta a la “normalitat lingüística” —malgrat que no sigui del tot cert— perquè si no hi fossin elles hi hauria un altre programa amb en Jordi Basté o la Mònica Terribas. Però havent entès que la representació és important i amb afany d’oferir tot allò que pot oferir una llengua no minoritzada, sembla que a les dones joves només se les necessita per a fer contingut estereotipat per a dones joves. I el problema no és seu, el problema és de qui decideix quina és la “utilitat” d’una dona d’entre divuit i trenta anys, més o menys. Quantes dones d’aquesta franja d’edat hi ha als mitjans parlant d’economia? De política? De ciència? D’energia? De la guerra d’Ucraïna? Ens hem de creure que d’entre els gairebé vuit milions d’habitants de Catalunya no hi ha ningú amb aquest perfil? Jo no m’ho crec. Em sembla que hi ha una mica de ganduleria, d’“encara sort”, i d’“almenys hi ha dones joves”.

Pot ser que, malgrat arribar a una determinada audiència, ens estem fent la traveta i reforçant tot allò amb què volem trencar

No hem de renunciar a tenir espais on es parli de les coses del cor com no hem de renunciar a tenir espais on dones joves parlin amb normalitat de qualsevol altra cosa, també del que històricament s’ha reservat als homes. Si no les troben, que les busquin. Si les dones de qualsevol edat només anessin als mitjans a parlar de maternitat, criança o feminisme em sembla que a tots ens grinyolaria una mica. Igualment, crec que ens ha de grinyolar que s’utilitzi a les que tot just comencen per arribar a una determinada audiència. Perquè pot ser que, malgrat arribar-hi, ens estem fent la traveta i reforçant tot allò amb què volem trencar. Que hi hagi espais per cobrir perquè els mitjans catalans no esdevinguin retransmissions repetides d’anàlisi sintàctica de la prosa de Rodoreda és una cosa. Que això s’aconsegueixi al preu d’etiquetar les dones de la meva edat com a vàlides només per opinar sobre el mercuri retrògrad i la Tamara Falcó, n’és una altra. He provat d’escriure això abandonant les meves “pors i reflexos porucs” i prioritzant la meva validació per sobre de la vostra. Crec que me n’he sortit.