Aquests dies córrer per les xarxes socials un debat sobre la literatura catalana, un debat que, de fet, no és nou, simplement s’ha tornat a activar, com passa amb tots els temes, que de tant en tant es desperten d’un son molt profund i tornen a provocar disputes aferrissades. El que es discuteix és si la literatura catalana és la literatura escrita en català o la que ha estat escrita per catalans. Abans que res, si som una mica racionals i rigorosos, caldria començar per saber què vol dir la paraula català. Segons l’IEC, té diverses accepcions:
Resumint-ho molt, el significat es podria dividir en dos grans blocs (que equivaldrien pràcticament als dos bàndols del debat). El primer bloc inclouria les accepcions 1 i 2, és a dir, que és natural de Catalunya i/o dels Països Catalans o relatiu o pertanyent a Catalunya i/o els Països Catalans o als seus habitants (que seria l’accepció preferida dels que defensen que la literatura catalana és la que està escrita per catalans). El segon bloc, en canvi, inclouria l’accepció 3, és a dir, que és una llengua romànica parlada als Països Catalans (que seria l’accepció preferida dels que defensen que la literatura catalana és la que està escrita exclusivament en català).
Un cop arribats fins aquí —agafeu aire, perquè el camí cap a la veritat encara continua i fa pujada—, caldria saber què vol dir ser natural de Catalunya. N’estic segura que els que són del parer que la literatura catalana és la que han escrit els catalans, estarien molt d’acord amb la definició que en fa la Constitució espanyola —Catalunya és un apèndix d’Espanya forever and ever i por mis cojones i, per tant, els catalans són tant o més espanyols que la rojigualda— i el MHP Jordi Pujol —“És català tot aquell qui viu i treballa a Catalunya” (no volia ofendre ningú i volia que tothom qui vingués a viure a Catalunya se sentís com a casa i oh benvinguts, passeu, passeu). En canvi, els que són del parer que és la literatura que està escrita en català, segur que opinen que ser natural de Catalunya significa viure i treballar a Catalunya i parlar el català (i alguns fins i tot hi afegirien: sentir-se català). Per tant, si ens basem en tota aquesta informació, uns defensarien que la literatura catalana pot estar escrita en qualsevol llengua mentre qui l’escrigui sigui “català” i els altres que la literatura catalana pot estar escrita per una persona que pot viure a qualsevol part del món i tenir qualsevol nacionalitat mentre ho faci en català.
Si Cervantes hagués escrit el Quixot en anglès (o en català, he, he, he!), seria literatura castellana?
D’aquestes dues posicions n’hi ha una que és clarament política. Dubto que a Espanya considerin literatura espanyola una novel·la escrita en suahili. Hi ha un clar interès polític de difuminar la catalanitat fins a fer-la desaparèixer, per més que ho disfressin de germanor. La germanor espanyola, ja la coneixem tots, és la de parlem tots en castellà i sin rechistar. La literatura catalana —si deixem de banda la política colonialista i imperialista— és clarament la que està escrita en català, i, si voleu, per un català, perquè segons la meva humil opinió, un català és aquell que se sent català i parla la llengua pròpia dels catalans, que com molt bé es pot deduir morfològicament és el català, no el castellà, ni l’anglès ni l’alemany ni l’àrab. Per tant, una novel·la escrita en una llengua que no és el català i per algú que viu a Catalunya com si visqués al barri de Triana (Sevilla) o a Marràqueix o a Bucaramanga, o per un expat que ha obert un Airbnb per a ciclistes del seu país, és moltes coses, però literatura catalana, no. Si Cervantes hagués escrit el Quixot en anglès (o en català, he, he, he!), seria literatura castellana? No sé si la madre patria ho portaria gaire bé.
El més trist de tot plegat és que en tota aquesta manipulació política hi ha lingüistes implicats. N’he estat testimoni (però, òbviament, no diré noms). Que un professor de llengua o literatura catalana t’afirmi, per exemple, que el català i el valencià poden ser dues llengües diferents per raons polítiques, és la cosa més trista que m’ha passat mai vocacionalment parlant, i em va provocar una forta crisi existencial. Com pot ser que un lingüista afirmi que dues variants dialectals d’una mateixa llengua són dues llengües diferents per raons merament polítiques? Com pot entrar en aquest joc pervers? Com pot exercir de filòleg algú així? On ha anat a parar el respecte per la professió i per la llengua? Quan m’ho va dir, vaig tenir la sensació de trobar-me enmig d’un malson i que em despertaria en qualsevol moment, però no va ser així. Que alguns filòlegs es venguin d’aquesta manera per interessos polítics i per tenir una cadira, és indignant i inacceptable. En política, hi ha dos interessos/estratègies diferents pel que fa a les llengües: o bé dividir-les o bé unir-les. És a dir, o bé dir que dos dialectes d’una mateixa llengua són dues llengües diferents, posant-hi un estat o dos pel mig (casos català-valencià, gallec-portuguès, noruec-danès o, fins i tot m’atreviria a dir, occità-català), o bé pretendre que dues o més llengües siguin la mateixa, per assimilació (una llengua imperialista es cruspeix la llengua minoritzada lentament, com està passant amb el castellà i el català a Catalunya) o per substitució (el cas d’Itàlia, en què intencionadament van denominar dialectes a les diferents llengües que hi ha al territori i van imposar una d’aquestes llengües —la de la Toscana— com la dominant i oficial). Així què, què és la literatura catalana?