He escrit manta vegada sobre el crooner nostrat, el Frank Sinatra de Solsona. Després de cada concert, però, sempre em sembla que a l’article anterior m’hi vaig deixar alguna cosa per dir. Aquesta vegada escric sobre en Roger Mas amb una certa ambició justiciera: perquè aquest dimecres va oferir un concert memorable de gairebé tres hores amb la Cobla Sant Jordi Ciutat de Barcelona al Teatre Grec, perquè la premsa del país n’hauria d’anar plena i perquè sospito incòmodament que se’l dona per descomptat. En això, cal dir-ho, ell mateix hi té una part de responsabilitat. Fa un parell d’anys, amb motiu de la publicació del segon volum amb la Cobla Sant Jordi, parlàvem per a Núvol de fer l’exercici de mirar-nos el món des de la catalanitat, d’una manera autocentrada, abraçant el bagatge cultural que ens fa i que ens ha fet. Em va explicar que ell s’esforçava per a fer veure que l’exercici en qüestió no li suposa cap esforç: "Fer veure que no costa fins que no costi", em va dir.
El meu caparró d’articulista —sobretot— política, però, avesat a servir-se d’una mirada pragmàtica per a relacionar-se amb l’actualitat del país, encara no ha pogut deixar de veure-hi l’esforç. I no crec que ho aconsegueixi, perquè és obvi que la desimboltura aparentment despreocupada en un moment de replegament, el posat còmode i desacomplexat en època de baixa autoestima i la naturalitat d’una cobla i unes espardenyes quan el context estreny per a desnaturalitzar-les —o caricaturitzar-les— és el que ens passa amb en Roger Mas. Tots els qui eren al Teatre Grec aquest dimecres, tots els qui aquests darrers dos anys han omplert els concerts amb la Cobla Sant Jordi arreu del país i tots els qui fa lustres que segueixen la música del crooner troben en l’obra del solsoní el repòs de poder viure allò que són sense el sobreesforç a què el context cultural, i lingüístic, i polític ens sotmet.
Roger Mas dona per descomptada la seva catalanitat —o ho fa veure— en unes circumstàncies que dificulten molt donar-la per descomptada
En una conjuntura que ens excepcionalitza, en un escenari preparat perquè, en última instància, ens identifiquem com a estranys a la terra on tenim clavades les arrels, bo i que no hauria de ser-ho, de vegades la normalitat se’ns fa un luxe. En Roger Mas predica amb l’exemple i, més que mirar de convèncer-nos explícitament sobre la riquesa i la completesa de la identitat, en abraçar-la amb espontaneïtat i incorporar-la al seu motor creatiu sense excuses, refresca un convenciment que ja és el nostre, però que sovint traginem amb desgana. La tradició de què som hereus és viva, i la manera com en Roger Mas i la Cobla Sant Jordi hi juguen n’és la mostra. Que ho facin, que hi juguin, que l’enllustrin i l’alimentin ens desperta del somieig angoixós que ens resigna a sobreviure.
El que ens passa amb en Roger Mas és que dona per descomptada la seva catalanitat —o ho fa veure— en unes circumstàncies que dificulten molt donar-la per descomptada, i és precisament per això que el país no l’hauria de donar mai per descomptat a ell. L’admirem amb un afany aspiracional perquè llegim l’esforç rere la simulació que no n’hi ha, d’esforç. La seva vocació de normalitat el fa excepcional. Estic força segura que les gairebé dues mil ànimes que havien arribat al Teatre Grec a les deu de la nit en van sortir a la una de la matinada amb l’amor propi una mica més a lloc i els peus un puntet més lleugers. Fent veure que no els costa, en Roger Mas i la Cobla Sant Jordi aconsegueixen d’una manera bellíssima que a nosaltres ens costi menys.