"Amb audàcia es pot intentar tot; però no es pot aconseguir tot."
Napoleó
No sé quin tipus d'humor els agrada i, així i tot, no m'equivocaré si els recomano llegir les anàlisis que sobre la seva patacada fan les esquerres, perquè no hi ha manera de no caragolar-se de riure llegint-los. Els han bufetejat els seus propis votants amb la realitat i ara intenten convèncer-los que s'equivoquen, que tenen un relat fantàstic per oferir-los que els retorni de nou a la cleda. Valdria més deixar-se d'històries i assumir que sense les dones, sense les persones racionals, sense les classes mitjanes i sense els obrers no es pot guanyar; acceptar que demanar un vot oferint únicament una barrera contra els altres no és suficient, excepte en els seus relats de ficció. Els aniria més bé si comprenguessin que el seu estat de confusió no és el del votant, que les rodes de molí amb què obligues a combregar els que depenen de tu no serveixen per al ciutadà. Contra la realitat no es viu i tampoc no es guanya.
Els esbalairia saber quants corifeus madrilenys estan meravellats amb l'audaç, o temerària, decisió del president de convocar comicis per suposar un "canvi de marc" i permetre'l "assumir les regnes del relat", és a dir, per haver aconseguit que just l'endemà de la derrota ja no se'n parli i es parli de les pròximes eleccions. Una fugida cap endavant tàctica —que ofereix a Sánchez l'única possibilitat de sobreviure o d'estavellar-se del tot— és enaltida com una genialitat que pot alterar els ressorts de la realitat. I aquesta ceguesa no només afligeix el PSOE sinó, sobretot, els socis a la seva esquerra, que són els que s'han emportat la pitjor part.
En l'anàlisi d'aquests partits, els motius dels ciutadans per a la defecció no són sinó producte de "la narrativa construïda amb èxit per la dreta" que "no tolera no ser qui mana" i que s'ha vist afavorida "per la infinitat d'altaveus" que posseeix
En l'anàlisi d'aquests partits, els motius dels ciutadans per a la defecció no són sinó producte de "la narrativa construïda amb èxit per la dreta" que "no tolera no ser qui mana" i que s'ha vist afavorida "per la infinitat d'altaveus" que posseeix. He agafat del comunicat d'Izquierda Unida, però els sonarà la cantarella d'Iglesias i és un denominador comú. Així que no han comès cap error. Tot és cosa de la malvada dreta, dels seus altaveus mediàtics i dels estúpids votants. Per això les opcions d'esquerra "necessiten alguna cosa més que la grisa gestió pública" i el que ofereixen és "desplegar sentiments mobilitzadors". Amb aquestes anàlisis, a veure on arriben. Més sentiment, més emocions i menys gestió és el que proposen? No veuen que precisament ha estat la seva transformació en esquerres identitàries, allunyades de la tradicional postura materialista que les impregnava, el que els ha arrossegat a la derrota?
Els deia que sense les dones és molt difícil guanyar. No deuen haver sentit gaires anàlisis en els quals es reculli el frontal rebuig de les feministes progressistes i de moltes dones a donar suport al deliri legislatiu que ha rebaixat penes a violadors i ha desdibuixat la lluita feminista fins a convertir-la en una paròdia de la seva veritable essència. La mateixa essència de ser dona han robat. Aquest és un dels grans pecats de l'esquerra radical, que Sánchez ha secundat per mer utilitarisme, amb el consegüent rebuig de les seves bases i votants tradicionals. Amb les dones enfadades és difícil guanyar i sembla demostrat que els vots de les minories molt minoritàries que diuen haver atès no compensen el pes electoral d'aquest abandonament. "El feminisme no vota traïdors", rugien les xarxes i les urnes no han estat alienes a aquesta qüestió de principis.
Els deia que sense les classes mitjanes és difícil guanyar. Aquest és un pecat de les oblit dels socialistes, que van caricaturitzar Trias quan va parlar dels tresmileuristes que les passen magres. A les grans ciutats, almenys a Madrid, hi ha un sentiment estès que la crisi s'ha gestionat posant l'èmfasi en "els més vulnerables" i en la mirada venjadora cap a "els rics" però defugint unes classes mitjanes que han patit la inflació, la pujada de l'energia i de les hipoteques sense poder obtenir la més mínima ajuda, perquè estaven per sobre de la línia del necessitat i a anys llum de l'encongiment d'espatlles del potentat. Entre aquestes famílies de funcionaris, aquestes parelles amb dos sous que els porten just a anar tirant, també hi ha votants socialistes. O n'hi havia. La massa de vots se t'escapa si no et queda cap altre remei que deixar-te arrossegar pel populisme en declivi que et sosté. A la vista està. També se'ls resisteixen els obrers, que des de l'esquerra identitària, de campus nord-americà i adanista, menyspreen, que considera que han de ser els treballadors els que adaptin les seves necessitats a la doctrina i no a la inversa. Així els ho serveixen amb safata a Vox.
Els deia que sense els raonables és difícil guanyar. Els narcisos polítics i els seus equips de corifeus afalagadors, estan convençuts que els seus seguidors acceptaran qualsevol idea o argument que els vingui al cap i ho justificaran i l'adoptaran, tornant-se plastilina ideològica al servei dels seus interessos. Doncs no. Escopint a la realitat, dient que el blanc és negre, que les dones es fan i no existeixen, que el sexe és una il·lusió de mag, que d'un candidat o un diputat importa la seva grassor, el seu lesbianisme o qualsevol altra identitat per sobre de les seves qualitats polítiques, per aquest camí, el votant amb els peus a terra se t'escapa de les xarxes per molta ultradreta que li posis davant per picar.
Que es deixin d'històries. La societat està condemnant els narcisistes a desaparèixer d'escena. N'han mort uns quants i espero que la purga segueixi. Els ciutadans són adults per a aquest joc pervers i infantil. Poden convèncer un votant progressista de viratges raonats, com la necessitat de canviar el mapa territorial, però mai de la inexistència de la gravetat. Tot té un límit. Els votants d'esquerra no són estúpids, de cap manera. Ajuntin-se, però, sobretot, presentin un projecte realista de legislatura lligat a la realitat i deixin aquesta història del culte a les identitats. Les històries aviat no serviran ni per espantar les velles. Em pregunto com volen fer oblidar a la gent tant despropòsit en cinquanta dies.
Tal com estan les coses, la cita de juliol no la veig fàcil.