“Antes muerta que sencilla”, deia la nena aquella que cantava. Doncs bé, abans monàrquica que masclista, deuen afirmar totes aquelles dones de naturalesa ideològica diversa que s'han llançat a les xarxes socials a la defensa de la reina Letícia perquè entenen que la crítica que alguns periodistes estan fent de la seva vida privada l'hi apliquen perquè és dona i no perquè és reina. Per corroborar la seva tesi, posen d'exemple el silenci còmplice que durant anys va afavorir les aventures del rei Joan Carles I i com fins i tot existeix qui aclama i admira el seu "èxit" amb les dones. Al contrari, entendrien que la crítica que s'està fent de la vida privada de la Reina seria el resultat de considerar que les dones, reines o no, no tenen dret a desfogar-se o a fer el que els dona la gana. Però res de tot això és cert.

Perquè les persones, homes, dones o tertium genus, no tenen dret a fer el que vulguin i menys encara si l'única justificació és que els altres ho fan igual de malament. No hi ha dret a la igualtat en la il·legalitat, i tampoc en la immoralitat.

La Reina no és una dona qualsevol, és part d'una institució el pressupost de la qual va a càrrec de l'erari públic i d'aquesta institució, més que de cap altra atès el seu caràcter simbòlic, s'exigeix una certa exemplaritat. No fa falta arribar a la consideració protestant de la vida privada com una cosa que ha de ser objecte de fiscalització per part de la ciutadania, però certs valors com la serietat i el sentit d'estat són exigibles. I sí, a ell i a ella.

No hi ha dret a la igualtat en la il·legalitat, i tampoc en la immoralitat

Però qui es beneficia de tot aquest vodevil? L'ancià periodista que recupera el protagonisme d'altres èpoques llançant bilis per l'ullal contra una reina que entén que no hauria d'haver arribat a ser-ho mai? L'altra periodista de cases reials que demana de la Reina que digui, com l'emèrit, que no ho tornarà a fer més? El presumpte amant ofès i venjatiu que ja quan estava suposadament enamorat d'ella gravava les seves trobades per curar-se en salut? El PSOE, gairebé tan monàrquic com abans, que ha sortit en bloc a dir que tota l'operació l'ha orquestrat la ultradreta crítica amb la suposada tebiesa del Rei? La dreta més rància, sempre crítica amb els Borbons pel fet d'haver traït l'ideal franquista, acceptant Transició per blindatge constitucional de la Corona?

Ja no som capaços de distingir la veritat de la mentida, un cop s'ha barrejat el periodisme rigorós amb els oportunistes que, enarborant un llapis, clamen des de programes escombraries afavorits per teles que també ho són i amb aquells que si van ser alguna cosa, ara saben que no es pot sobreviure si no és generant un escàndol o abonant-se al que ja està en marxa.

Hi ha qui diu que darrere de tot això hi ha el plàcet venjatiu del rei expulsat de la seva terra, però potser tot el pla encara és més maquiavèl·lic i l'operació de matar el rei per salvar el rei que suposadament es va dur a terme per entronitzar Felip VI té en realitat un doble envit per a així arribar, també sacrificant aquesta peça, via la demolició de la consort, fins a la futura reina Elionor, aquesta que parla en català millor que molts autoproclamats independentistes, jove, dona, exempta de qualsevol dubte de corrupció, segurament capaç de fer monàrquiques les més republicanes només pel fet que a la fi han aconseguit la quota femenina en la direcció de l'Estat i no pel fet de ser "dona de". D'Isabel II fins a Elionor. Alguns, monàrquics per pragmatisme en un país tan caïnita com el nostre, vam pensar en el passat que això no seria possible, que Elionor no arribaria a ser reina pel desinterès de la gent jove cap a una institució que no entenen per què ha de ser hereditària. Però amb la força amb què avança el feminisme, potser cal concloure que el meu diagnòstic va ser apressat i un error. I que, paradoxes de la vida, veurem com, en qualitat de feministes, les republicanes es faran monàrquiques.