Hi ha sentències que neixen amb aparença d'episodi tècnic i que, amb el temps, acaben convertides en una brúixola democràtica. La del Tribunal de Justícia de la Unió Europea de 5 de febrer de 2026 (C-572/23 P, Puigdemont, Comín i Ponsatí contra el Parlament Europeu) pertany a aquesta categoria. Formalment se situa en el terreny de les immunitats parlamentàries i del funcionament intern del Parlament Europeu. Materialment, tanmateix, el seu abast és molt més ambiciós: fixa un estàndard europeu exigible d'imparcialitat institucional i l'eleva a un nivell que afecta de ple la vida quotidiana del ciutadà davant del poder públic.
I, potser per això, tan bon punt es va conèixer la sentència, el primer que s'ha intentat —amb una notable coordinació, aparentment espontània— és injuriar-la. S'ha repetit que “no té efectes reals”, que és “quasi simbòlica”, una victòria d'aparador sense traducció pràctica. Ho han dit moltes persones, però resulta particularment reveladora la coincidència entre Pedro J. Ramírez i Sílvia Orriols. No és una coincidència neutra: reflecteix una proximitat de postulats i interessos que ajuda a explicar la pressa per minimitzar l'abast de la decisió. Perquè negar eficàcia a una sentència com aquesta no és només un error d'anàlisi, és una forma de defensa preventiva de l'statu quo. És intentar que el que incomoda sembli irrellevant.
Però aquesta lectura és falsa. I, a més, és de mirada molt curta.
Fins ara mai no s'havia revocat judicialment un aixecament d'immunitat acordat pel mateix Parlament Europeu
La sentència anul·la decisions del Parlament Europeu que van aixecar la immunitat de tres eurodiputats. Això ja és un efecte real, immediat i jurídicament inequívoc i, a més, un fet sense precedents: fins ara mai no s'havia revocat judicialment un aixecament d'immunitat acordat pel mateix Parlament Europeu. No som davant d'un pronunciament retòric. El Tribunal no “suggereix”, no “recomana”, no “invita a millorar”. Declara vulnerat el dret a una bona administració —article 41.1 de la Carta— per falta d'imparcialitat en la designació del ponent, qualifica el defecte com a vici essencial del procediment i, per això, anul·la les decisions adoptades. És destacable, a més, que la sentència acull íntegrament els nostres plantejaments en cassació, sense rebutjar-ne cap dels motius.
Però el veritable abast no es mesura només per l'efecte sobre l'expedient concret. Es mesura per l'estàndard que estableix i per la forma en què obliga totes les institucions europees i nacionals a mirar-se al mirall. Perquè el Tribunal no es limita a dir que “hi va haver un error”. El que afirma, amb rigor jurídic, és que la imparcialitat no és negociable ni reductible a una fórmula. I que, quan una institució —sigui la que sigui— no ofereix prou garanties per excloure dubtes legítims de biaix, el procediment s'invalida des de l'arrel.
Aquest punt és essencial: el Tribunal desplaça la discussió des de la psicologia individual (“demostri vostè que algú va actuar de mala fe”) cap a l'arquitectura institucional (“dissenyi vostè un procediment que no permeti dubtes raonables”). Aquesta és, precisament, la diferència entre un sistema democràtic madur i un altre que es limita a reproduir actes de poder, emmascarats en seqüències de tràmits interminables.
Convé aturar-se en la didàctica de la sentència. La imparcialitat té dues dimensions. La subjectiva: que qui tramita o decideix no tingui prejudici personal. L'objectiva: que el sistema ofereixi prou garanties perquè qualsevol persona raonable no pugui tenir dubtes legítims sobre un possible biaix. No s'ha de provar el biaix: n'hi ha prou amb el dubte legítim. Aquesta n'és la clau.
El Tribunal aplica aquesta doctrina a un fet molt concret: el Parlament Europeu havia aprovat regles internes (Notice Nº 11/2019) per assegurar la neutralitat dels ponents en els procediments de suplicatori. Una d'elles establia que el ponent no podia pertànyer al mateix grup polític que l'eurodiputat afectat. El Parlament, en aprovar-la, reconeixia una cosa òbvia: pertànyer al mateix grup polític pot generar afinitats que comprometin l'aparença de neutralitat.
L'aportació decisiva del Tribunal és la coherència democràtica: si aquesta regla existeix per evitar un biaix favorable, s'ha d'aplicar també per evitar un biaix desfavorable. Per tant, no només és problemàtic que el ponent pertanyi al mateix grup de l'afectat; també ho és —i en aquest cas ho va ser— que pertanyés al mateix grup polític en el qual s'integraven membres del partit que va instigar el procediment penal de base i tenia un interès específic en el seu resultat. Aquesta situació, per si sola, destruïa l'aparença d'imparcialitat objectiva.
Aquí es veu l'error dels qui anomenen “simbòlica” la sentència. No és simbòlica perquè no tracta el cas com un accident, sinó com una patologia institucional: la incoherència en l'aplicació de garanties. I això és aplicable a totes les institucions, en tots els nivells, en tots els estats membres. No hi ha res més pràctic que un estàndard que invalida procediments quan la garantia s'empra selectivament.
Per això, la sentència encaixa, de forma precisa, amb la lògica que hem sostingut en la defensa dels exiliats catalans des de l'inici: l'exigència de màxims en principis i estàndards democràtics. Aquesta defensa mai va ser —ni podia ser— una defensa individualitzada en el sentit estret del terme, com si es tractés de salvar unes persones concretes d'un problema concret. Ha estat una defensa col·lectivitzada en el sentit profund: defensar els qui van ser situats al centre del conflicte era defensar el perímetre de garanties que ens protegeix a tots, siguin independentistes o no. Perquè el que estava —i està— en disputa no és una etiqueta ideològica, sinó el sòl mínim de democràcia que impedeix que el poder converteixi el procediment en arma. Segurament això és el que tant molesta els que intenten minimitzar la rellevància d'aquesta sentència.
Qui no ho vulgui veure, que es pregunti una cosa senzilla: si el Parlament Europeu ha d'anul·lar una decisió perquè el ponent no oferia prou garanties per excloure dubtes legítims de biaix, per què hauríem d'acceptar estàndards menors quan actua una Administració pública amb capacitat punitiva o privativa de drets?
Aquí hi apareix la projecció més important, la que converteix aquesta sentència en un punt d'inflexió per a la relació administració-administrat.
La vida democràtica real no transcorre en grans discursos, transcorre en expedients. En decisions d'Hisenda, en sancions administratives, en procediments disciplinaris, en retirades de llicències, en embargaments, en expulsions, en inspeccions, en mesures cautelars que arruïnen negocis, en derivacions de responsabilitat que enfonsen famílies. L'estat contemporani no només gestiona: també sanciona. I, quan sanciona o quan restringeix drets, la imparcialitat deixa de ser una aspiració elegant per convertir-se en una condició de legitimitat.
L'Agència Tributària n'és l'exemple més clar. Té una potència coactiva enorme i pot afectar de forma immediata el patrimoni, la reputació econòmica i l'estabilitat vital d'una persona o d'una empresa. En aquest context, la imparcialitat objectiva és crucial. No es tracta d'acusar ningú de mala fe; es tracta d'exigir que el sistema estigui dissenyat de manera que el ciutadà no pugui tenir dubtes legítims que el procediment està orientat a confirmar una sospita prèvia. Quan qui inicia és qui instrueix, qui instrueix és qui proposa i qui revisa pertany al mateix ecosistema funcional que va adoptar la decisió inicial, la confiança s'esquerda. I, si la confiança es trenca, el que queda és obediència per temor, no compliment per legitimitat.
La sentència del Tribunal de Justícia estableix una idea que hauria de canviar la cultura administrativa a tota la Unió: la imparcialitat no és només una qüestió de “que no hi hagi insults” o d'"escoltar l'interessat". És una qüestió d'estructura: separació real de funcions, garanties coherents, prevenció del conflicte d'interès institucional, neutralització d'incentius que puguin esbiaixar una actuació administrativa o judicial. I, sobretot, assumir que n'hi ha prou amb dubtes legítims perquè el sistema hagi de corregir-se, sigui a l'Administració pública o a la de Justícia.
Això és un abans i un després perquè canvia la conversa. Deixa de ser “demostri vostè que el funcionari va actuar amb animadversió” i passa a ser “expliqui vostè quines garanties concretes ofereix el sistema per excloure dubtes raonables”. Aquest gir és democratitzador per definició: desplaça la càrrega des del ciutadà —sempre la baula feble— cap a la institució —que és qui dissenya el procediment i qui deté el poder.
I a més hi ha un element especialment rellevant: el Tribunal considera que el defecte d'imparcialitat en la fase instructora vicia tot el procediment i obliga a anul·lar-ne l'acte final. Això té una projecció immensa sobre sancions administratives, procediments tributaris, expedients regulatoris i decisions privatives de drets. Perquè, a la pràctica, l'instructor —s'anomeni funcionari, inspector d'Hisenda, policia o jutge— construeix l'expedient que determina el desenllaç. Si l'instructor no és imparcial, la resolució final neix contaminada. I si neix contaminada, ha de decaure.
Per això és tan revelador que s'intenti vendre aquesta sentència com a “simbòlica”. L'etiqueta de “simbòlica” és una forma de conjurar la por a les seves conseqüències. Perquè el Tribunal ha dit quelcom que incomoda moltes estructures de poder: que el procediment no és un tràmit; és el dret en acció. I que, quan el procediment es torça, no hi ha resultat que el salvi.
La defensa dels exiliats catalans, en exigir màxims en estàndards democràtics, no estava ni està demanant un tracte de favor. Estava i està obligant Europa a recordar els seus propis fonaments. Estava i està convertint un conflicte polític en una oportunitat jurídica: l'estandardització d'uns mínims democràtics que, per obvis, semblaven oblidats. I el que s'ha buscat —i s'està aconseguint— és precisament això: que els mínims tornin a ser mínims; que la imparcialitat torni a ser exigible; que la coherència en les garanties deixi de ser optativa; que l'aparença de neutralitat torni a ser condició de validesa.
Defensar-los a ells és defensar-nos a tots. No com a eslògan emocional, sinó com a conseqüència jurídica directa. Perquè quan una sentència europea eleva l'estàndard d'imparcialitat i converteix el seu incompliment en causa de nul·litat, aquest estàndard no es queda a Luxemburg: baixa al carrer, entra als expedients, travessa les administracions, arriba a Hisenda, a reguladors, a sancionadors i a tribunals. I en uns temps en què cada dia sembla que estem més allunyats d'aquests mínims, que el dret europeu els reafirmi amb aquesta força no és simbòlic. És, literalment, una vacuna democràtica.