Quan Déu no hi és

He donat força voltes a per què parlo i escric públicament sobre la meva fe de manera recurrent. La primera resposta sempre és un estirabot bel·ligerant: “i per què no?”. La segona resposta, en canvi, té unes arrels més fondes i personals. Fa deu, quinze anys, quan vaig començar a ser consumidora de diaris digitals, m’hauria agradat trobar-m’hi algú parlant de fe en un mitjà que no és estrictament religiós o versat sobre temes espirituals de manera normal. O potser només fent veure que era normal, fins a aconseguir que ho fos. Que escrivís amb l’única intenció de sostenir un imaginari catòlic actiu i present dins l’esfera de l’opinió pública. Em sembla que aleshores això no existia del tot, o com a mínim no existia d’una manera en què jo pogués esdevenir-ne el públic objectiu. Escric sobre Déu per a Déu, evidentment, però també ho faig pel país: perquè l’espai en què es pugui parlar d’aquestes coses no només no es perdi, ans també ens continuï interpel·lant a tanta gent com sigui possible i d’una manera explícita i en català. Tots, tots. 

Sovint procuro escriure’n i presentar-ho des d’allò que penso que fa la fe atractiva, com si es tractés d’un catalanoparlant acomplexat parlant de la seva llengua sense tenir en compte les llufes imposades i autoimposades. Fent-lo molar. Ho faig així perquè durant molts segles, en aquest país, ja hi ha qui s’ha encarregat de presentar la fe des de tot allò que no la fa atractiva. És una perspectiva genuïna que procuro tan lluminosa com les paraules em permeten de concretar, però no és l’única perspectiva. És la perspectiva de qui vol captivar perquè ha estat captivat, però de vegades, entre amics, diem que la relació amb Déu és com una relació de parella. I de vegades, a les relacions de parella i als matrimonis, hi ha dies pèssims. De vegades, fins i tot, hi ha temporades pèssimes. Escric sobre fe perquè m’agrada pensar que amb l’habilitat per l'escriptura —i amb la gràcia— n’hi pot haver prou per elevar una ànima que va arrossegant els peus. Però la realitat és que hi ha dies bons, dies en què columna i pregària es fan la mateixa cosa, perquè hi ha dies en què això no és així. Tots els qui procurem tenir-hi un tracte diari i recurrent hem experimentat que hi ha dies en què sembla que Déu no hi és. Quan això passa, trontolla més que l’etiqueta de dir-se creient, o l’herència cultural —si és que l’hem rebuda— que fa que ho siguem. De fet, fins i tot trontolla alguna cosa que va més enllà de la nostra identitat. D’alguna manera, se sacseja la manera com fins aleshores havíem entès la nostra existència. Tremolen les bases dels pilars de la nostra autoconsciència. Vacil·la tot. 

Per als creients també hi ha dies en què truques i sembla que ningú t’agafa la trucada: no hi ha ningú a l’altra banda de la conversa interior

De portes enfora, i per una definició col·lectiva des d’algun prejudici —o molts prejudicis—, els creients semblem gent que no es deixa espai per al dubte, perquè amb el dogma n’hi ha prou per a deixar-ho tot falcat. Però, en realitat, per als creients també hi ha dies en què truques i sembla que ningú t’agafa la trucada: no hi ha ningú a l’altra banda de la conversa interior. Em recorda molt, de fet, als primers dies després d’una ruptura amorosa: aquell nucli que donava equilibri a tota la resta d’aspectes de la teva vida ha desaparegut, i de cop i volta fas fins i tot la més senzilla de les coses a empentes i rodolons. Estàs fred. I ets incapaç de rebre res des de la via sentimental si no és a través del dolor que absorbeix tot el sentir, en el cas de la ruptura. En el cas de la fredor sobrenatural, ets incapaç de rebre res sense que et recordi que el buit que ara et pesa impedeix fer d’aquella experiència una experiència divina. D’aquella fotografia que era la teva vida ara te’n queden només els negatius i fer el gest de pregar, davant d’un Déu que sents que ha desertat, no fa cap sentit. Tot es fa insípid, amb un regust de desengany. 

No sé com funciona per a la resta de generacions a què pertanyeu els qui aquí em llegiu, però de la meva generació se n’explica que tenim un tracte molt sentimental amb Déu. De vegades penso que això es diu senzillament perquè hem trobat altres vies noves per apropar-nos-hi que les generacions anteriors no validen, potser perquè, una mica en el fons, les haurien volgut per a elles. Sigui per motius generacionals o no, la virtut de tenir una fe molt sentimental és que permet imbricar d’una manera pràcticament automàtica els sentiments de la vida “exterior” amb la vida interior. Sentir Déu, notar la seva presència a prop és tan senzill com sentir qualsevol altra cosa. El defecte és que n’hi ha prou amb no sentir Déu un sol instant per a pensar que no existeix. I sí que és cert, que hi ha experiències agudes que poden d’una manera més o menys universal fer sentir molt a prop o molt lluny del que és sobrenatural (un amor, una mort), però tot el que queda entremig és subjecte d’esvoranc espiritual si només estem conscientment en la presència de Déu quan les circumstàncies són excepcionals. Si triem fer-ho així, triarem construir un Déu que no vagi més enllà dels nostres sentiments. De fet, sacralitzarem els nostres sentiments, que és força el contrari del que l’experiència de fe cristiana ens demana que fem. 

També en la vida interior, el dubte és fèrtil. L’immobilisme és incòmode, i la fredor espiritual demana acció, dirigida vers on sigui. El dubte és fèrtil si la cerca està ben orientada, això és, si pretén sortir de la paràlisi més que conformar-s’hi per acomodar-s’hi. Hi ha catòlics permanentment acomodats a la paràlisi assumint, de manera explícita o implícita, que el nostre Déu és un Déu que deserta. I que si no el sentim, no hi és. Em sembla que la gràcia del dubte que sempre acompanya la fe, precisament, és la de saber que Déu hi és malgrat les meves dificultats per trobar-lo. Un dubte en allò que sento, no en allò que crec. Una desmembració d’ambdues coses per no fer passar el meu estat d’ànim per un corpus religiós. De fet, escrivia G.K. Chesterton que “una fe és allò que és capaç de sobreviure un estat d’ànim”. Aquesta és la tasca més complicada del convers, perquè l’eufòria personal i humana i l’eufòria espiritual, el foc del convers, es fan un de sol. Però la distinció entre l’enamorament i l’amor, entre un Déu dels sentiments i una fe adulta, arriba amb la primera fredor. Com en qualsevol relació, el compromís i la confiança arriben amb la primera fredor. Cal un estat de crisi perquè veritablement es reveli de què estan fetes les coses, cal no sentir Déu per adonar-nos de fins a quin punt hi creiem. I de fins a quin punt hi volem creure.

Al nostre país, que no és aliè a la repuntada de conversions que hi està havent arreu d’Europa, aviat hi haurà catòlics amb una “fe” més “jove” que la fe a què molts estem acostumats als nostres entorns, a les nostres parròquies. I és possible que tinguin dificultats per accedir a un imaginari que els parli d’aquesta fredor, o almenys que els ho expliqui en la seva llengua i amb uns referents compartits. Que la fe no sigui sempre una foguerada en la forma no vol dir —no ha de voler dir, vaja— que estigui mancada de sentit a les nostres vides. O que no pugui brindar-nos alegria d’una manera més o menys permanent. De fet, més que surfejar la trempera espiritual de quan la fe es fa evidència, moltes vegades es tracta d’aprendre a buscar un Déu que, malgrat la fredor, i el buit, i l’aparent deserció, es fa trobadís si hi creiem, també els dies que no el sentim. “Deixi que dubti més, i creixerà més; perquè la fe ha nascut sempre del dubte. Una vegada, el món va creuar un equinocci de dubte, de culte, circumspecte, filosòfica i cosmopolita. El resultat va ser el cristianisme”, segueix G.K. Chesterton. Així es va enfortint un matrimoni, i així es va enfortint una relació personal amb Déu. Ambdós són espais que no són aliens ni al dubte, ni al conflicte, ni a la desconnexió de l’altre, però ambdós són espais que poden servir-se’n per engrandir fe i amor, fins i tot —sobretot— els dies que no els senten. I de fer-ho, de servir-se’n, amb l’esperança que la grisor d’avui, amb paciència i esma, demà serà un esclat de llum.