Que el futbol no va d'esport ja ho sabíem des de fa temps. Però vivim en un món tan descarat que ja no es molesten ni en dissimular-ho. No els cal. Perquè no passa res. Observem com el mag es treu el conill de la butxaca, el posa dins del barret i aplaudim emocionats fent veure que no hem vist la jugada. Perquè ens encanta tant que el conill surti del barret que se'ns en refot saber que ens enganyen. Per tant, ens mereixem tot el que ens passa. Però ara ve la mala notícia. Efectivament, com veiem a l'última portada de Charlie Hebdo, tot és molt pitjor del que ens pensàvem:
Però abans d'anar a la cosa, permeti'm una prèvia sobre els sants nassos de publicar-ho, precisament ells, quan a la redacció de la seva revista hi van entrar dos il·luminats armats i van assassinar 12 persones i en van ferir 11 més. Chapeu! O, com diria Josep Lluís Núñez: Japó! Un cop més, el bufó esquivant les bales que li vénen de totes bandes...
... o com amb un dibuix, només amb un dibuix, despulles al mag, al conill i al barret. Tac, tac i tac. Carambola d'enginy a tres bandes.
Doncs sí, Qatar ha finançat, ha protegit i ha mimat la cúpula dels talibans que era a l'exili mentre occident potinejava a l'Afganistan amb un èxit tan evident que, després de marxar per cames del país, la gran obra que hi van deixar va durar dos minuts. Un menys a Canàries. És la mateixa Europa que es posa les mans al cap per com serà el futur d'aquest l'Afganistan novament talibà i s'escandalitza pel que els passarà a les dones que hi viuen mentre corre a la botiga a comprar-se una samarreta del PSG amb el nom de Messi. O de Neymar. O potser decidirà posar-s'hi el seu, per fer-se l'important.
És aquesta Europa que -un cop més- fa un paper tan galdós a la zona i que mentre gira la cara per no veure la realitat compta els minuts que falten, cosa -aquesta- que fa juntament amb la resta del món -inclosa la Xina-, perquè comenci el mundial de futbol del Qatar. Perquè, a veure, aquesta bona gent tampoc són un règim tant-tant. Siiiií, no li nego que de vegades té cosetes, però com que té diners -i mooolts- i la gent que té diners cau més simpàtica que la que no en té, sobretot si a tu te'n donen una petita part dels que els en sobren, com no vol que els perdonem els detallets, oi? De fet, no hi ha res personal, només són negocis. I quan algú t'omple el compte corrent de dòlars, tampoc pot ser tan dolent, no? I a la gent generosa tampoc se li poden fer lletjos, no troba?
I, miri, el Barça -un club farcit de valors, segons el dia- també ha dut escrit un Qatar ben gros a la samarreta. I hi quedava molt bé. Tant que els executius del club deien que aquest patrocini havia “fet més gran el club” i que “els èxits que ens han acompanyat són, en part, obra seva”. Gràcies, doncs, senyors Qatar perquè guanyàvem per la gràcia d’Al·là. I gràcies per fitxar-nos a Neymar i després a Messi i repetir a París la que fins no fa gaire era la nostra davantera. Ens comprarem les dues samarretes. I la de Sergio Ramos, a veure si ens fan descompte. Que som catalans.
Escolti, i qui diu els qatarians diu l'Aràbia Saudita, un altre país de la zona que no té res a envejar-los i on la Federación Española de futbol hi celebra la final de la Supercopa. I no ho fan perquè els paguen una morterada, no. Allà hi van precisament pel clima, que és molt sa i molt agraït, i per les vistes. Precioses. De color verd gespa i, sobretot, verd bitllet, que és el que fa veure d'una altra manera la realitat del món i tapa les barbaritats dels règims bàrbars. Bé, i tapa el record de que per allà hi estieuja Emèrit I. Aquest estiueig que se li està allargant una miqueta.