Començàvem la setmana amb les declaracions del president del govern espanyol, Pedro Sánchez, en què ens anunciava que, després de cinc jornades de reflexió, optava per mantenir-se al capdavant del govern. Al seu discurs, feia referència a la necessitat d'una regeneració profunda en política. I, posteriorment, es va obrir el debat sobre la professió del periodisme. Sobre les boles, les fake news, les mentides interessades. Sobre el que s'hauria de considerar "veritat" i "mentida". Durant el temps de reflexió, es va fer una crida per part del PSOE a la seva militància i simpatitzants perquè s'apleguessin davant de les portes de la seu central del partit, al carrer Ferraz de Madrid. Es van organitzar autobusos des de diferents llocs d'Espanya a fi de mostrar suport i escalf al president espanyol durant el seu període de reflexió. Dissabte a la tarda, es va organitzar una manifestació, també a Madrid, on formacions polítiques progressistes es convocaven per "defensar la democràcia". Tot de cop i volta, molt accelerat, i mirant de donar a entendre que calia comprendre que defensar Sánchez era defensar la democràcia. No se n'explicava ben bé el perquè, però es volia donar a entendre que denunciar la dona del president espanyol suposa atacar la convivència.
Repeteixo que, a parer meu, no es va saber explicar prou el fet que una denúncia a Begoña Gómez suposi l'atac a la democràcia. Perquè, precisament, en una democràcia s'hauria de poder interposar una denúncia, en principi, contra qualsevol si hi ha indicis per fer-ho. I per determinar aquest últim detall, hi ha la justícia. A la columna de la setmana passada vaig dir que a mi tot això em feia l'efecte d'una altra cosa, em semblava una cortina de fum, això de la Begoña, i que, passés el que passés dilluns amb l'anunci de Sánchez, continuaríem sense entendre realment què està succeint aquí. I crec, sincerament, que així ha estat.
Durant el cap de setmana, vam veure representants del Partit Socialista comportar-se com fans histèrics, com hooligans. Imatges vergonyoses dels qui més aviat semblaven moguts per la desesperació que els generava pensar en una caiguda de tot el seu sistema. I vam veure Óscar Puente defensar des del faristol Sánchez, afirmant que el president "es el puto amo". El nivell ja no podia ser més baix. La vergonya aliena feta ministre. Com més fort i més bèstia era el missatge, més ho aplaudia la claca. L'estampa era realment interessant i trista.
Durant el cap de setmana, vam veure representants del Partit Socialista comportar-se com fans histèrics, com hooligans
I va aparèixer Sánchez, amb la seva planta i el seu somriure de guanyador. Un cop més. Per deixar clar qui marca els temps, qui decideix i qui pot generar caos amb la mera decisió de quedar-se a casa cinc dies sense aparèixer. Sánchez volia posar sobre la taula la importància i necessitat de la regeneració: que la política s'esforci per mantenir el respecte entre adversaris, i que d'això també és imprescindible que els mitjans de comunicació en prenguin nota. Un clar assenyalament als mitjans de comunicació que no combreguen amb el discurs que li interessa al PSOE i als seus socis, i que, per això, passen a ser catalogats de "pseudomitjans" i de "pseudoperiodistes". Com si entre els que redacten notícies en línia oficial no calgués també analitzar la pràctica de l'exercici del periodisme. Però el millor encara havia d'arribar.
Perquè després de passar-nos la setmana veient manifestos, anàlisi a tertúlies i anuncis sobre les mesures que cal adoptar per controlar la informació que es publica, torna a aparèixer Óscar Puente per etzibar-li una puntada de peu a tot allò que Sánchez havia vingut a plantejar. Per deixar clar que la falta d'educació, de decòrum i les boles també poden venir de la mà dels socialistes i, fins i tot, del mateix govern. Adreçant-se a joves militants del PSOE, Puente fa una xerrada motivacional, on els explica que no han de tenir por de ser ells mateixos. Perquè fins i tot, assenyala Puente, quan hom és dolent, pot arribar molt lluny.
Fixeu-vos en aquesta primera lliçó del ministre, perquè té molt de suc. Puente no advoca per dir als joves que han de preparar-se, donar el millor de si, formar-se tot el possible i actuar amb ètica i rigor. No. Els diu que no s'amoïnin gaire, perquè sent un aixafaterrossos es pot ser "important". I a tal efecte, per si algú no s'adonava que ell mateix encarnava el millor exemple possible del que estava explicant, assenyala Trump i Milei. Però la cosa no queda aquí.
Per què frenar si pots generar un conflicte diplomàtic internacional? A la intervenció de Puente, s'acusa el president de l'Argentina d'haver participat en un mitjà de comunicació "sota els efectes d'alguna substància". Els joves l'aplaudeixen i riuen molt. I ningú no sembla que s'adoni de la barbaritat que s'està dient, i de les conseqüències lògiques que tindrà aquesta actitud absolutament irrespectuosa i greu. Perquè cal no oblidar que Puente és ministre del Govern d'Espanya, per la qual cosa les seves paraules comprometen la representació de l'Estat.
Pretendre emmordassar tot allò que no es pugui controlar és senyal d'un totalitarisme perillós
En una intervenció que amb prou feines dura dos minuts, el ministre ha aconseguit trepitjar el discurs del president del govern de dilluns. Ha fet gala de la mala educació, d'acusacions greus sense fonament i d'una manca de rigor com a representant institucional sense precedents. Com era d'esperar, la resposta per part del govern argentí no va trigar a arribar. I al comunicat oficial de la presidència argentina, s'hi respon llançant unes quantes bombes: una plantofada rere una altra per a Sánchez, però també clarament per a Espanya. S'hi assenyala el president per l'acusació de corrupció de la seva dona, per pactar amb els que "volen trencar Espanya" i per les mesures socialistes que causen "misèria i decadència". La carta és esperpèntica. Però és un comunicat oficial d'un govern elegit democràticament, al qual se li ha faltat el respecte profundament des del govern espanyol. La diplomàcia sap perfectament què vol dir tot això.
Veient el que s'ha vist, no puc més que qualificar Puente com "el puto amo", com ell va fer amb Sánchez. Perquè amb un parell de frases ha estat capaç de generar un greu problema internacional, posar en el focus de nou la presumpta corrupció de la dona del president (que se suposava que ja havia estat conclòs després de la reflexió de Sánchez) i, de passada, ficar el pal dins del vesper amb el tema català en plenes eleccions. Cal ser realment inconscient per muntar una situació així, que, sens dubte, tira per terra, en un exemple pràctic, tot el que Sánchez deia que havia d'acabar-se en política. Tenia raó, efectivament, Puente, dient als nanos que es pot arribar molt lluny sent tu mateix, fins i tot sent nefast. Queda ben palès el seu mateix exemple, segons sembla.
Caldrà veure quines reaccions hi ha ara, perquè l'afer es posa interessant. Serà divertit comprovar com alguns veuen la palla dins l'ull d'altri, però no veuen la biga en el propi. Que les boles les diuen els altres, però ells mai. Que la manca de decòrum i d'educació és cosa del contrari, mai no prové de les files pròpies. I aquí és on radica, ni més ni menys, l'essència del que Sánchez ha volgut promoure: la censura, la persecució d'aquells que diuen el que sigui que vulguin dir. La por de la llibertat dels altres evidencia la debilitat pròpia. Pretendre emmordassar tot allò que no es pugui controlar és senyal d'un totalitarisme perillós.
Res de nou sota el sol dels últims anys, en què "pel teu bé" t'han tancat a casa, t'han esbiaixat informació i t'han portat agafat per la mà a fer el que el govern espanyol volia que fessis, encara que fos insegur, ineficaç i inconstitucional. Cal ser "el puto amo" per tenir un desvergonyiment així. Com la del líder sindical de la UGT a Catalunya. Un altre "puto amo". Que ha buidat de gust el pap des d'un faristol en campanya, rosegant odi i mentides, perquè "tot s'hi val" quan es tracta d'atacar el contrari. Les burrades pròpies són brometes i humor. Les burrades d'altri són motiu d'ajusticiament a la plaça pública. Poc ha canviat des de la posició de la Santa Inquisició.