Des de l’entrevista que el president Pujol va concedir a can Cuní fa uns dies he llegit uns quants articles d'opinió sobre la cosa. Tots d’homes entre la quarantena i la cinquantena. Jordi Pujol és avui una persona tan desdibuixada que qualsevol s’atreveix a redibuixar-lo al dictat dels seus interessos amb l'únic i últim objectiu de donar-se la raó. És exactament això el que han fet tots aquests homes, picotejant la soca d’un arbre més escapçat per l'edat que per la política, en llançar-se a deformar una entrevista sense substància per posar-la al seu servei. Qualsevol desmunta els arguments d’algú que gairebé no té força per verbalitzar els seus pensaments i dur-los d’A a B sense perdre’s pel camí. Qualsevol els solda per donar-los la forma d’engranatge exacte per als mecanismes d’una visió de país en què el “ja us ho deia” i el “ja ho veureu” es donin sempre la mà.

Com gallinetes distretes —tites, tites, tites—, no hi ha hagut cap hereu —o renegat— de Pujol capaç de traspassar res tan sòlid com el que va rebre

No hi ha res en el present de Jordi Pujol que serveixi per a fer això, en realitat. Qui ho fa salta del passat al futur amb el present com a excusa perquè és capaç de detectar quin suc fa venir salivera als catalans. Pujol sempre és un tema, fins i tot per als qui, per una qüestió purament generacional, en comptes d’omplir-lo i traginar-lo, l’hem buidat fins a convertir-lo en un mem. Als fills de Facebook, Twitter i Instagram ens fascina més el vídeo de Jordi Pujol explicant la Jennifer dels Catarres que qualsevol intel·lectualització d’unes covardies que en realitat arrossega qualsevol catalanet. Pujol és el pare d’una generació que el mata sempre que pot i és l'avi d’una generació que el veu passar explicant el seu puja-baixa al Dragon Khan i li fa retuit. Per desinterès o per mandra, o perquè filtrem qualsevol experiència col·lectiva a través d’internet, la figura de Pujol és per a la meva generació un sticker, un mem, un vídeo, una rebequeta de la Marta Ferrusola a Port Aventura, una manera de sentir-nos més o menys còmodes essent nets d’un llegat del qual no podem escapar sense haver-lo d’examinar compulsivament. En comptes de mirar d’entendre la fal·lera dels qui en un home repapiejant a la ràdio hi veuen l'explicació d’una obra de govern i d’un projecte de país, fem servir la ironia —és a dir, la intel·ligència— per separar l’avi que ens fa gràcia de l’home a qui tothom llegeix com vol. Som aquesta gent.

Fem stickers de Pujol per oblidar que ens han plantat davant la pitjor classe política de la història amb les mans buides

Ens han cedit una herència política disfuncional perquè Pujol ha quedat esmicolat, però no s’ha bastit res diferent. Encara avui, qui políticament vol fer alguna cosa ha d'estar disposat a nodrir-se de les restes del pujolisme per absorbir una mica de know-how. En aquesta trencadissa, els fills han estat tan ocupats matant el pare que els nets hem quedat desatesos. Els fills ens transmeten l’anàlisi del llegat d’algú altre i el temps dirà si això ens servirà per fer res amb cara i ulls i alliberar-nos, o si tots aquests articles i totes aquestes intervencions amb veu forçosament greu a les tertúlies seran poca cosa més que uns milhomes fent-se els milhomes. Com gallinetes distretes —tites, tites, tites—, no hi ha hagut cap intel·lectual hereu —o renegat— de Pujol que hagi estat capaç de traspassar res tan sòlid com el que va rebre. Sense res de nou per mamar i amb el cap triturat pel sentimentalisme baratet, el cinisme crònic i les pallasseries pròpies del moment polític actual, fem stickers de Jordi Pujol per passar l'estona i oblidar que ens han plantat davant la pitjor classe política de la història amb les mans buides.