D’Aliança Catalana només en sabem que diuen que són independentistes i que rebutgen la immigració musulmana. De la immigració llatinoamericana no en diuen quasi res, potser perquè, a banda de castellanoparlants, són majoritàriament catòlics (o evangelistes). Bé, també sabem ara que el partit de la Sílvia Orriols és declaradament pro Netanyahu, però més que res per la seva islamofòbia.

Aliança Catalana amenaça de dinamitar el mapa polític català, alimenta la tesi espanyolista que presenta el catalanisme com un moviment reaccionari i supremacista, però no es presentarà a les eleccions espanyoles, on podria aconseguir escons decisius, per no molestar l’establishment espanyol.

Així que amb només dos ingredients Aliança Catalana amenaça de dinamitar i fer saltar pels aires el mapa polític català, segons l’enquesta de La Vanguardia, que li dona ara 19 diputats, amb perspectiva d’esdevenir el partit guanyador, com a mínim, a les circumscripcions de Girona i Lleida. És significatiu que no pensin presentar-se a les eleccions generals espanyoles, quan, tal com va tot, amb pocs diputats podrien decidir majories. Potser és que volen restringir la seva feina a Catalunya sense molestar l’establishment espanyol, però contribuiran a alimentar la tesi espanyolista que pretén identificar el catalanisme com un moviment reaccionari, insolidari i supremacista, quan històricament ha estat tot el contrari.

D’aquí al 2029, que és quan estan previstes les pròximes eleccions al Parlament, falta molt i haurà passat de tot, per tant, no cal fer grans pronòstics ni profecies. Ara només podem parlar del que està passant ara i resulta que dels partits amb representació parlamentària només pugen de debò Aliança Catalana i Vox, i tots els altres baixen o es queden tan malament com estan.

En política, com en qualsevol competició, uns guanyen perquè els altres perden. Les enquestes, no només la de La Vanguardia, assenyalen que el nivell d’insatisfacció de la ciutadania és molt elevat, amb la situació econòmica, amb la situació política, amb l’actuació dels governs malgrat tanta propaganda com fan, i el que és més greu, la majoria no constata perspectives de millora. Amb aquest panorama resulta bastant comprensible que tants ciutadans que expressen poca o nul·la confiança amb els governants actuals i els partits convencionals optin pels que representen un canvi. Però ja no es conformen amb un canvi de govern, sinó que volen un canvi de paradigma. Això és el que està passant a Europa, abans als Estats Units i ara també a Catalunya, que no és cap oasi, com se sol dir.

Amb el pas del temps, aquelles forces polítiques que van consolidar l’estat del benestar van afluixar les ànsies reformistes i han esdevingut una mena d’establishment més atent a gestionar els interessos d’uns poders més determinants que les voluntats democràticament expressades. Aquest és l’origen de la insatisfacció generalitzada que reclama un canvi de paradigma. Uns guanyen perquè els altres perden.

És una evidència que els partits convencionals de dreta o d’esquerra que s’han alternat en la governança a les democràcies occidentals van estendre el segle passat drets i llibertats i van consolidar unes classes mitjanes que estabilitzaven el sistema. Tanmateix, amb el pas del temps, aquelles forces polítiques que van consolidar l’estat del benestar van afluixar les ànsies reformistes i han esdevingut una mena d’establishment més atent a gestionar els interessos d’uns poders més determinants que les voluntats democràticament expressades. Aquest és l’origen de la insatisfacció generalitzada, que s’ha concretat amb un augment de les desigualtats i un retorn a la proletarització de classes que es pensaven benestants. La pobresa sempre genera conflictes, però l’empobriment dels que no eren tan pobres fa esclatar la ràbia antisistema.

El món està en crisi, hi ha dues guerres que, a més de milers de víctimes, generen despeses descomunals; hi ha una guerra comercial amb els aranzels; els governs de França, d’Alemanya, del Regne Unit i d’Espanya fan aigües..., però als mercats financers sembla que ja no els afecta la incertesa política, perquè, en un escenari prou insòlit, ho celebren amb cotitzacions a l’alça. A Espanya, on l’opinió pública ho veu tot malament, l’Ibex-35 supera els 15.000 punts, a prop del seu rècord històric. I això coincideix amb un salari mitjà, no mínim, mitjà, que no arriba als 2.000 euros mensuals. Els jubilats que han cotitzat el màxim cobren de pensió més diners que els seus fills que treballen. (Per cert, una dada també significativa és que el salari mitjà a Madrid, on cotitzen tants funcionaris i empleats de les grans corporacions, ha batut el rècord històric i se situa en 2.367 euros, òbviament el més alt d’Espanya)

Ara mateix, el govern francès anuncia simultàniament retallades socials per valor de 44.000 milions d’euros i l’increment de la despesa militar fins als 64.000 milions. Dit d’una altra manera, des del punt de vista de l’interès general sembla com si la democràcia no acabés de funcionar. No es pot negar que algunes persones intenten que funcioni, però resulta que la democràcia és lenta, les reformes progressistes costa decidir-les i encara més portar-les a la pràctica, i això és el que aprofiten els populismes per prometre resoldre els problemes en un tres i no res.

A tot això cal afegir-hi el sistema d’opulència comunicacional, que propicia el bombardeig de missatges curts i contundents i que ha convertit el debat polític i social en un consum permanent de demagògies.  És molt fàcil i efectiu cridar “prou immigrants a casa nostra”, sabent que molta gent viu amb incomoditat l’arribada de forasters amb cultures, costums i creences diferents. Més fàcil que haver d’explicar —i de gestionar— una política migratòria racional, atès que la immigració i les seves conseqüències són una realitat que no es pot defugir ni ignorar. Hi ha dos discursos fàcils. El populisme conservador de Vox i AC diu “prou immigrants” i  l’esquerra tipus Podemos diuen “papers per a tothom, que en vinguin tants com vulguin, perquè tots som persones i hem de tenir els mateixos drets”. Cap d’aquestes propostes soluciona cap problema, més aviat ho compliquen tot, però serveixen per identificar-se amb un nínxol electoral. Quines són les propostes d’entremig que busquen solucions? No ho sabem perquè no es poden resumir amb un eslògan ni amb una piulada.

La paradoxa és que els que estan insatisfets perquè la democràcia no els acaba de funcionar opten per alternatives autoritàries, de fet, antidemocràtiques, quan la història demostra empíricament que això sempre ha anat a pitjor. L’augment dels populismes no vol dir que de sobte tots siguin feixistes, sinó que necessiten una promesa de canvi creïble que els demòcrates no són capaços d’articular com a resposta amb fets tangibles i amb missatges clars. Uns guanyen perquè els altres perden.