Quan el president de la Generalitat, Pere Aragonès, va anunciar la convocatòria d’eleccions anticipades per la incapacitat de trobar suports als seus pressupostos, tot feia pensar que a Palau o a Calàbria algú tenia les coses ben preparades. Però vist com han avançat les setmanes, sembla que qui ho tenia més a punt era el president Puigdemont. Dic sembla perquè tot fa pensar que no era així; sigui com sigui, des del primer moment ha mostrat una gran capacitat per fixar l’agenda. Primer moviment: sortir a valorar la convocatòria sorpresa d’eleccions dient que el calendari li dona marge per ser present a la investidura. Segon: anunciar la seva candidatura. Tercer moviment, aquest dimarts: torna tant si guanya com si no. Un Illa aparentment desaparegut i un Aragonès visiblement hiperactiu no han aconseguit desbancar-lo del lideratge mediàtic. Puigdemont, en canvi, sembla que ha aturat l’efecte Illa i ha superat ERC —ens ho confirmaran les enquestes.
Puigdemont és al centre de la campanya. La pregunta d’aquests dies entre els votants independentistes és si votaràs Puigdemont. Poca broma, que fa poques setmanes el que predominava en aquest sector de la societat eren les ganes de no votar. Que quan falten dues setmanes per a l’inici de la campanya aquesta sigui la pregunta que més es fa l’independentisme és positiu per a Junts. Però també és positiu per al PSC, ja que es presentaran clarament com l’alternativa a aquesta opció. I si aquesta és la pregunta d’ara, tot fa pensar que evolucionarà fins que la pregunta a la qual haurem de donar resposta a les eleccions del 12 de maig serà Puigdemont o PSOE.
Costa molt treure el cap en una campanya polaritzada per dos candidats diferents del teu; costa fixar propostes, costa decidir a qui et confrontes
Quan hi ha un dilema electoral és molt bo ser-hi i molt dolent no ser-hi. És a dir, en cas de ser així, Esquerra tindria un problema. Costa molt treure el cap en una campanya polaritzada per dos candidats diferents del teu. Costa fixar propostes, tal com s’està veient. Costa decidir a qui et confrontes, com s’està veient. Illa ja ha fet públic el seu missatge “unir i servir”. Ara serà qüestió que vagi detallant el que vol unir i a qui o què vol servir, que, tot sigui dit, és bastant obvi. Puigdemont també ha ensenyat bastant les seves cartes i són potents: restitució de la presidència de la Generalitat; torna tant si guanya com si perd, que, en aquest cas, ha anunciat que plegaria; fer les coses bé i aixecar la moral de Catalunya. Tot això havent mantingut la posició durant més de 6 anys d’exili. Esquerra, en canvi, té l’exercici més complicat: centrar-se en propostes quan ha estat els darrers anys governant en solitari? Treure pit de l’acció de govern quan no compta amb una gran aprovació? Confrontar-se amb Puigdemont? Amb Illa? Amb tots dos? Centrar-se en gestió o fer una proposta independentista? Mirar de fer una campanya d’il·lusió o subratllar la rivalitat caïnita entre l’independentisme?
Això obre la segona gran pregunta d’aquestes eleccions: després dels resultats, què? Tot sembla indicar que no hi haurà cap majoria absoluta i que caldrà pactar. En aquest sentit, Junts també ja s’ha posicionat, “parlar amb tothom i arribar a acords, sí; però fer govern amb els socialistes, no”. Aclareix el paisatge als seus votants, però cedeix allò tan preuat en política a Esquerra: tenir obertes diferents opcions de pacte, que, en aquest cas, seria govern independentista o tripartit. És a dir, Puigdemont o PSOE? De nou, la gran pregunta d’aquestes eleccions.