A qui no vol cols, tres plats. Carles Puigdemont, compareixerà aquest dilluns davant del Tribunal d'Apel·lacions de Sàsser, a Sardenya, i ho farà acompanyat. Aquest diumenge va tornar a l'illa, al mateix aeroport on el van detenir el 24 de setembre per després quedar en llibertat. Ara hi ha anat amb ell el també eurodiputat i exiliat a Bèlgica Toni Comín. Els esperava, a més, Clara Ponsatí, tercer membre de Junts a l'Eurocambra, exiliada a Escòcia. Els tres són persones lliures arreu, tret d'Espanya, i, tot indica que el president exiliat ho continuarà sent després de declarar. Gairebé ningú no espera una altra cosa. ¿Per què?

Espanya, els seus jutges i la seva política, fa molt temps que van descarrilar a Europa en la seva croada contra l'home de Waterloo. I encara que algun dia aconseguissin el seu propòsit -la qual cosa sembla gairebé impossible- de cap manera esborrarien els disbarats jurídics impropis d'un país seriós que ja han comès. Cria fama i posa't a jeure. Qui es creurà la justícia espanyola a Europa després del cas Puigdemont? Quins jutges, quin govern, quina policia europea es creurà Llarena i el Suprem davant de qualsevol altre assumpte d'un calat similar? Al final, seran els ciutadans espanyols els més perjudicats pels nyaps dels seus jutges i tribunals en la persecució de Puigdemont.

En l'espera, la figura de Puigdemont fins i tot va sobrevolar ahir el míting final de Pablo Casado en l'accidentada convenció del PP a València. Se suposava que el líder provisional dels populars -fins que Ayuso faci el pas- havia d'explicar què farà amb Espanya si governa. Però Casado va anar poc més enllà de prometre que portarà Puigdemont davant del Suprem. No havíem quedat que la justícia era independent? Antigament, els aspirants a la Moncloa, com qui va ser president per l'UCD, Adolfo Suárez, es comprometien a tot en les seves campanyes electorals amb un "puc prometre i prometo"; altres, com el socialista Felipe González, es descordaven: 800.000 llocs de treball i alguns, com el popular José María Aznar, garantien que tot aniria bé només que fessin fora el seu rival: "Váyase, senyor González." Certament, aquests discursos, avui diríem pur populisme o coses pitjors, van ser salconduits per a l'èxit, per guanyar eleccions a Espanya. Va ser amb el canvi de segle que el tema català va entrar als argumentaris electorals de manera descarada, poc després de les cessions d'Aznar a Jordi Pujol en el pacte del Majestic.

I si Casado o Sánchez no aconsegueixen portar Puigdemont davant del Suprem, què faran? Enviar-li un esquadró de sicaris per completar la feina que el jutge Llarena no rebla? O potser pensen dimitir davant del seu estrepitós fracàs polític, jurídic i democràtic?

El cas és que ara, per guanyar La Moncloa cal jurar portar Puigdemont davant del Suprem, com ha fet Pablo Casado i, el 2019, també va fer Pedro Sánchez, en ple debat electoral -"La Fiscalia de qui depèn? De qui depèn?", va abundar després l'avui president en una entrevista. Per cert que, llavors, Casado va acusar Sánchez de posar en risc l'entrega de Puigdemont a Espanya amb les euroordres. I si Casado o Sánchez no aconsegueixen portar Puigdemont davant del Suprem -com tot sembla indicar-, què faran? Enviaran un esquadró de sicaris per completar la feina que el jutge Llarena no rebla? O potser pensen dimitir davant del seu, fins avui, estrepitós fracàs polític, jurídic i democràtic?

No cal ser un 'follower' de Puigdemont per veure l'abisme obert entre aquella Espanya de la transició que portava de l'exili presidents com Tarradellas o Leizaola, i l'actual, on mana el pur instint de revenja

No cal ser un follower de Puigdemont per veure l'abisme obert entre aquella Espanya o aquells polítics de la transició que portaven de l'exili presidents com Tarradellas o Leizaola per tal de restaurar institucions democràtiques, la Generalitat de Catalunya o el Govern Basc, i l'actual, on mana el pur instint de revenja. Per això, fins i tot per guanyar eleccions cal tirar-li el llaç a Puigdemont, cal caçar-lo com els cervatons a les munteries: en la plantilla mental de la revenja, tot el que no sigui això és derrota i covardia.

Però, com s'encarrilarà el conflicte Catalunya-Espanya sense Puigdemont i el que representa? O és que potser també són colpistes els tribunals d'Alemanya, Bèlgica, Escòcia, Suïssa o Itàlia que han denegat la seva extradició? ¿És això el que, per activa o per passiva, insinua Llarena i el Suprem? Si, a més, la cacera política, mediàtica, policial i judicial de Puigdemont es fa contra tota lògica política i democràtica, valgui la redundància, és com per baixar de l'autobús encara que siguis més espanyol que la Paca. Dit sigui amb tot el respecte per la senyora Paca.