Fa uns quants mesos, quan al Parlament es va proposar fer un cordó sanitari a Aliança Catalana, vaig escriure que no hi estava d’acord. Vaig rebre missatges de molta gent agraint-m’ho. Alguns fins i tot em van animar a fer-me d’Aliança Catalana. Ahir vaig escriure que no em semblava encertat anar a La Sexta a vendre “odi a Espanya com a concepte” i que, a més, era un discurs contradictori amb trobar-se amb el Petit Comitè al Golf Empordà. De nou, molts missatges, però ara insults. En ambdós casos, res de destacable, si s’entén el ritme al qual es juguen els partits a les xarxes socials i s’hi posa una mica de distància. L’anècdota és que mentre això passava, els mitjans feien pública una sentència del TJUE que dona la raó a Puigdemont.
Quan vaig posicionar-me en contra de fer cordons sanitaris va ser per dos motius: primer, perquè si algú fa un discurs que és delicte, el que has de fer és denunciar-lo, i segon, perquè si discrepes d’una ideologia, el que cal fer és combatre-la. Hi havia un tercer argument, més centrat en Junts, sobre els companys amb qui es prestava a fer aquesta acció: CUP, Comuns i socialistes, aliats complicats. Suposo que a Junts no van estar contents amb la meva opinió, però ningú no em va dir res. Defensar una política sense cordons sanitaris no tenia per objectiu defensar Aliança ni atacar Junts. Defensar que no es pot construir res de bo en política des de l’odi també té a veure amb el marc general. Però aquest cop, alguns sí que se n’han queixat.
La coincidència de la sentència del TJUE que dona la raó a Puigdemont amb els simpàtics missatges de “traïdor”, “venut” i “covard” que rebia, em van portar a recordar les moltes vegades que s’ha dit tot això als polítics que van liderar el procés. Som així i l’única cosa que es pot fer és conviure-hi. Però ens dona perspectiva per reflexionar: 2018, processats pel jutge Llarena al Tribunal Suprem. 2019, elegits eurodiputats i el Suprem demana que no tinguin immunitat. 2021, el Parlament Europeu accedeix a retirar-los la immunitat, cosa que provoca un recurs al TGUE. 2023, el TGUE desestima el recurs, cosa que provoca un recurs al TJUE. 2026, el TJUE els dona la raó —tot i que ja no són eurodiputats. És una victòria important. Fruit d’una llarga lluita. Plena de dificultats, on el que segurament ha sigut més dur ha estat la divisió i la falta de suport d’una bona part del moviment. No s’han rendit i d’aquesta n’han sortit guanyadors.
Hi ha coses que, com a país, hauríem de tenir més clares, com ara una certa psicologia de combat. Això fa referència al “mai deixaré que un company caigut vagi a mans de l’enemic”
S’ha d’entendre la decepció de molta gent i que, tal com funciona la política —ràpid— i la justícia internacional —lent— és difícil segons què. Però hi ha coses que com a país les hauríem de tenir més clares, com ara una certa psicologia de combat. Això fa referència al “mai deixaré un company caigut” o més encara “mai deixaré que un company caigut vagi a mans de l’enemic” que molts exèrcits practiquen. No és cap llei, és cultural, una creença institucional, un conjunt de valors. I no ho fan només per motius humanistes, sinó que ho fan perquè funciona. La confiança augmenta l’eficàcia. Algú que sap que no serà abandonat, lluita millor, no perquè sigui més valent, sinó perquè té menys por. Sap que està protegit.
Aquesta actitud no l’ha tinguda tothom. Psicològicament, a Catalunya hem tingut pujades i baixades molt fortes en els darrers anys; potser ho fa més comprensible. Tinc més interès a subratllar els que sí que l’han tinguda que a criticar els que no. Potser no sona èpic en els temps que vivim. Potser sí que mereix tota la crítica del món els anys que s’han destinat a la revifada. Però fins i tot si això fos cert, té molt de mèrit aquells que podran dir “em vaig ocupar de no deixar cap company caigut”.