Hi ha un format de programa televisiu —a l'Estat Espanyol es diu La Voz— que prioritza el talent artístic dels participants per davant de la seua aparença física. Los quatre membres del jurat estan asseguts en quatre grans butaques situades d'esquena a l'escenari. Si quan lo concursant comença a cantar, a ells los agrada la seua veu i troben que afina prou, aleshores pitgen un polsador que fa que la seua cadira es gire automàticament cap a l'intèrpret, mostrant així lo seu interès. Llavors, i només llavors, li veuen la cara i saben qui és i com li diuen. Si féssem una analogia política i els cantants fossem los independentistes i el jurat los constitucionalistes, quantes vegades se girarien?

Moltíssimes més que ara, mal los hi pese. Se girarien a escoltar les nostres propostes socials i nacionals amb interés, perquè tenen tota lògica i sentit i estan ben argumentades. Lo problema actual és que abans de sentir-les ja saben que venen d'allò que ells anomenen separatistes i no en volen saber res. Consideren que desafinaràs pel simple fet de ser qui ets. T'exclouen per l'estelada, la senyera, l'aspecte o per prejuís. Encara més, en conèixer la teua ideologia, no és que ja no et votarien, és que no et dixarien ni participar en el concurs. Iustitia, la divinitat romana que representa al·legòricament la justícia actual, porta una bena als ulls per a demostrar imparcialitat. Avui en dia, i de fa segles, molts espanyolistes aixequen lleugerament la tela i miren per sota el nas per fer trampes, obsessionats en lo qui, més que en lo què.

La mateixa teoria també funciona a la inversa, és a dir: si en lloc de triar qui millor canta, es tracta d'aturar un atac als drets fonamentals, aleshores no es mira quina és la injustícia sinó qui la patix i en funció d'això, ja vorem si s'actua o no. Si la llengua en perill fos lo castellà, ells ja estarien fent lleis per a blindar-la. Si els trens de la metròpoli fessen figa com los del Principat, la inversió milionària ja s'estaria portant a terme. Si l'espoli fiscal de prop de 25.000 euros anuals (dades de l'economista David Ros en lo seu estudi 'El cost de ser espanyols', elaborat per al Consell de la República) l'estiguessen patint Madrid o Andalusia, ja s'hi estaria posant remei, s'hauria denunciat a la Unió Europea o, directament, no s'hauria ni tant sols permès. Però com que afecta Catalunya i els seus habitants (siguen independentistes o no), doncs endavant que tot s'hi val. Si els 4.000 milions d'euros que avui alguns fan vore que negocien com a gran victòria, fossen oferits a un govern seriós, no s'acceptarien com a almoina que són, sinó que es reclamarien els 21.000 M€ restants.

Si féssem una analogia política i els cantants de La Voz fossem los independentistes i el jurat los constitucionalistes, quantes vegades se girarien?

Durant l'XI legislatura catalana (2016-2017), lo Parlament va aprovar un reguitzell de lleis socials que tenien en lo punt de mirar ampliar l'autogovern i millorar la vida de les persones (que, d'altra banda, és lo que s'espera de la política). D'aquella acció legislativa en destaquen mesures per un habitatge digne, per la igualtat efectiva i els drets LGTBI, contra la pobresa energètica o per la regulació del comerç. També lleis pioneres com la de la comunitat catalana a l'exterior o la de regulació de les associacions de cànnabis. Es volia reforçar l'estat del benestar però es va topar amb l'estat de repressió. Amb l'estat Espanyol. Lo Tribunal Constitucional va anul·lar la gran majoria d'aquelles lleis. Perquè eren avançades? No. Perquè eren catalanes (i perquè també hi havia les lleis del Referèndum i la Transitorietat Jurídica). Si estes propostes haguessen arribat de la Comunitat de Madrid n'haurien fet bandera arreu i si haguessen vingut d'Alemanya, haurien volgut aplicar-les, tot fardant de modernor i europeisme.

Lo xoc de competències està adulterat. Ja no es miren les propostes, se mira únicament qui les fa, amb l'arbitrarietat que això comporta. Per això als premis literaris es demana que l'autor signe l'obra sota un pseudònim, per a evitar clientelismes, tot i que, de vegades, veent la fotografia final d'alguns guanyadors, sembla que el jurat sí que sap qui canta abans de vore'l. Si Brigitte Vasallo hagués fet unes declaracions similars a les que va fer a RAC1, però adreçades a la llengua castellana, probablement ara tindria una querella. Si Jordi Sánchez i Jordi Cuixart, quan van pujar damunt del cotxe de la policia per a desconvocar la manifestació, haguessen militat a VOX, ara tindrien una condecoració i no anys de presó al llom. I si la Generalitat se concentrés en servir Catalunya i no en aplaudir el PSOE i els seus socis a Madrid, en una falsa pacificació, potser tots estos pseudònims no caldrien. Però què es pot esperar d'un president de la Generalitat que va dir que ell hauria aplicat l'article 155 molt abans? Tenim lo llop en pell de corder cuidant les gallines i hauríem de fer alguna cosa més que menjar obedientment lo pinso i seguir posant ous.