Que el 2023, políticament parlant, comencés a Catalunya amb el pressupost de la Generalitat prorrogat perquè el del nou exercici encara no havia estat possible aprovar-lo, no hauria hagut de ser notícia. De fet, del 2010 ençà, els únics comptes públics que han vist la llum en temps i forma són els del 2022. Governar amb els números caducats ha estat pràctica habitual, i no només de manera provisional, sinó que molts anys la pròrroga ha durat tot l’exercici (els del 2017 fins i tot dos). A què han vingut, doncs, tants escarafalls per part de tots, uns per aconseguir que s’aprovessin de pressa i altres per posar-hi tants entrebancs com fos possible?

El que ha passat, més enllà de la necessitat de mantenir les menjadores que viuen de l’erari públic, és que darrere el debat del pressupost s’hi ha amagat l’aferrissada pugna que mantenen els partits catalans per administrar les engrunes de la poca autonomia que queda. I en aquest terreny de joc el PSC ha demostrat ser el millor de tots. Un cop es va quedar en minoria per la sortida de JxCat del Govern, ERC es va passar setmanes i setmanes —assegurant sempre que era l'última— suplicant el suport del PSC per tirar endavant les xifres d’aquest any, atès que amb l’acord amb En Comú Podem no bastava. I Salvador Illa prou que l'hi ha acabat donant, però fent-li gruar amb sang, suor i llàgrimes i després d’aconseguir que Pere Aragonès, tot un president de la Generalitat, s’arrossegués empassant-se el Quart Cinturó, l’ampliació de l’aeroport de Barcelona i el complex recreatiu Hard Rock de Salou i Vila-seca.

Tres projectes que, total, figuren en un annex dels comptes, sense cap assignació dinerària, i que, malgrat les previsions de terminis que conté, no deixa de ser una mera declaració d’intencions que, al marge del compromís polític, no obliga a res. I tot i això, sembla qui sap què, sobretot perquè el PSC ha sabut imposar el relat del molt que n’havia tret en contrapartida, i ERC, en canvi, ha estat incapaç de contrarestar-lo i situar les coses al seu lloc. El PSC ha aprofitat l’extrema debilitat d’ERC per marcar territori i, vist l’èxit de l’empresa, més que ho farà en el que resta de mandat —en teoria fins al 2025—, si és que Pere Aragonès pot esgotar-lo en la situació de minoria en què es troba. Si no, tant se val, perquè Salvador Illa ja està preparat per a l’assalt a la Generalitat, convençut que si de vendre autonomisme es tracta, sempre ho farà millor l’original, el PSC, que la mala còpia en què des del 2017 s’ha convertit ERC.

Si el que pretenen PSC, ERC i JxCat és disputar-se la centralitat de les escorrialles de l’autonomisme, ara que l’independentisme s’ha quedat sense partits que el representin, no hi ha dubte de qui en sortirà guanyador, siguin quan siguin les pròximes eleccions

El PSC, d’altra banda, s’està beneficiant també de la desorientació que pateix JxCat, que des que no és al Govern i des que Carles Puigdemont va decidir deixar la feina de partit per centrar-se en la marxa del Consell de la República, ha perdut completament la carta de navegació. Pendent del desenllaç del judici a Laura Borràs per veure com es recompon la correlació de forces interna —la presidenta del Parlament suspesa té tants detractors fora del partit com dins—, avui està absolutament fora de joc i el seu discurs sembla haver quedat reduït a buscar les pessigolles a l’antic soci. A més, ho fa amb arguments tan trivials com que si pacta amb el PSC, que si són els del 155, que si torna el tripartit, que si s’ha carregat la legislatura del 52%..., com si en tot plegat resultés que la pròpia formació no hi té res a veure. I, per si no n’hi havia prou de fer el mec, presenta una esmena a la totalitat dels comptes públics de Catalunya d’enguany que en part són deutors del seu exconseller d’Economia. El problema és que JxCat té cua de palla, perquè manté intacta l’aliança amb el PSC a la Diputació de Barcelona i és tan responsable com ERC d’haver malbaratat el somni independentista que es va anar forjant a partir del 2010, de manera que la seva credibilitat és en aquests moments nul·la. Si a sobre s’avergonyeix del que en realitat és —mal que li pesi, un dels hereus de CiU— i prefereix assemblar-se a l’ERC d’abans de l’1-O o fins i tot fer de CUP, la deriva costarà més de reconduir.

En aquest escenari, si el que pretenen PSC, ERC i JxCat és disputar-se la centralitat de les escorrialles de l’autonomisme, ara que l’independentisme s’ha quedat sense partits que el representin —i, sobre el paper, el votant independentista es troba en conseqüència orfe—, no hi ha dubte de qui en sortirà guanyador, siguin quan siguin les pròximes eleccions. De fet, actualment, ja hi ha qui pensa que qui mana de veritat a Catalunya és el PSC —encara que sigui com a testaferro del PSOE— i, per acabar-ho d’arrodonir, sense cremar-se ni embrutar-se les mans i fent que els marrons se’ls mengi tots ERC. El cas del pressupost de la Generalitat d’aquest 2023 i el del recent acomiadament de l’humorista i guionista Manel Vidal del programa Zona Franca de TV3 per haver criticat precisament el PSC així ho evidencien amb tota claredat. Una manera expeditiva de deixar el territori ben marcat.

El PSC, en fi, té el vent a favor després d’haver recuperat el 2021 el vot espanyolista més visceralment anticatalà que el 2017 se n’havia anat cap a Cs, i ara es disposa a ser el vot útil de la resta de l’unionisme i del catalanisme pactista de tota la vida —el que en altres temps dipositava la seva confiança en CiU— davant la incompareixença de l’independentisme. Només li falta, per posar la cirereta al pastís que ja es veu menjant-se dins del Palau de la Generalitat, que el seu candidat a 133è president deixi de banda el posat de follet botzinaire que el caracteritza —òbviament no per l’estatura— i que li impedeix esbossar, ni que sigui de tant en tant, un mínim somriure.