Quedi dit, ben alt i des d’un inici, que el mer fet que es parli, a Catalunya i des de fa ja força temps, més del problema del català que no pas de la independència, és el símptoma més nítid i indiscutible de dues coses: d’una victòria i una desfeta. Cal que especifiqui qui ha assaborit la primera i qui ha sofert la segona? També diré, però, que, ben mirat, una cosa no treu l’altra: tothom qui apreciï o estimi —o que, simplement, vulgui poder emprar!— la llengua catalana, sigui independentista o no, ha de fer front avui a una allau de fets, notícies i informes que el colpegen sense aturador i li dibuixen, sobre el català, una situació que, si no és carn d’UCI, sí que, com a mínim, preocupa molt. L’últim episodi l’hem viscut, és clar, a la gelateria de Barcelona.

La meva idea inicial era preguntar-me —i explicar-vos— quina és la gravetat real d’aquest últim incident i si és proporcionada, o no, la reacció que ha generat. Ben aviat m’he adonat, però, que seria molt més interessant conèixer, més que la meva, quina és l’opinió d’altres personatges que han passat per les nostres vides o les de les nostres àvies i besàvies. Ens embarcarem, així doncs, en un petit viatge per la història.

Escoltem, primer, al fiscal del Consejo de Castilla. Sí, aquell que va redactar el 1716, en temps de Felip V, les famoses ‘instruccions secretes’. Ell ho té ben clar: "la importancia de hacer uniforme la lengua se ha reconocido siempre por grande, y es una señal de la dominación o superioridad de los Príncipes o naciones". Reconeix, però, el fiscal, que a Catalunya la tasca no és senzilla, perquè "el genio de la Nación de los catalanes es tenaz, altivo y amante de las cosas de su país, y por esto parece conveniente dar sobre esto instrucciones y providencias muy templadas y disimuladas, para que se consiga el efecto sin que se note el cuidado". El terreny ja el tenim marcat: anar forts, però que no es noti massa.

Què en pensen, d’això, aquells experts en llengua a l’escola que van tenir un paper tan rellevant durant el segle XIX? Amb un llenguatge més tècnic i asèptic que el del fiscal del Consejo, tots ells ens acabaran admetent que cal potenciar el castellà i arraconar el català. Per què? Doncs perquè som a Espanya! Ens diran que ens llegim els plans o textos que van proposar aleshores: el Pla Quintana del 1821, el Pla Colomarde del 1825, la Instrucció de Moscoso de Altamira del 1834 o la Llei Moyano del 1857. Tots, conservadors i liberals, amb termes més o menys bel·ligerants, van en la mateixa línia. No diré, de bell nou, allò de Josep Pla que el que més s’assembla a un espanyol de dretes és un espanyol d’esquerres. No ho faré pas. Continuem. Jo desistiria directament de contactar amb el governador de les Balears que l’any 1837 va introduir el conegut mètode de l’anell o la sortija, que consistia que "cada maestro o maestra tendrá una sortija de metal, que el lunes entregará a uno de sus discípulos, advirtiendo a los demás que dentro del umbral de la escuela ninguno hable palabra que no sea en castellano". Qui el portés dissabte a la tarda, patiria el càstig.

Cal tenir sempre present la història; és ella la que ens dona el context necessari per comprendre el present i poder trobar, així, la millor manera de fer-hi front

Ja ho sabem, certament, que la història d’Espanya amb el català ha estat, de sempre, molt passada de voltes, però encara podrem trobar petites joies desconegudes: l’any 1838 havien prohibit, sembla, escriure els epitafis dels cementiris en la nostra llengua. L’historiador i escriptor Joan Cortada ens ho confirma amb les queixes que aleshores va enviar a la publicació El Guardia Nacional. Hi deia "que lo dia 21 del corrent rebí un ofici de la Junta del cementiri, en que en substancia me dihuen que la nostra llengua no es de us publica, que no está autorisada per la lley, y que los epitafis catalans no son de fácil intelligencia per los forasters, per lo cual me encarregavan á mí y als altres companys d'Academia que no permetessem tals inscripcions". Quina actualitat té, això del 1838!: "que los epitafis catalans no son de fácil intelligencia per los forasters"! Seria l’"así nos entendemos todos" del segle XIX.

Però potser estem consultant protagonistes massa llunyans en el temps. Saltem, millor, al segle XX. Preguntem al president del govern espanyol Romanones. Ens dirà, però, que no canvia ni una coma d’allò que va dir al Congrés l’any 1916, quan no van acceptar la cooficialitat del català. Ens ho transcriu, fil per randa, l’acta de la sessió: "lo que pasa es que vosotros hacéis un arma política de la cuestión del idioma, porque sabéis que es lo que llega más al sentimiento de los pueblos. Vosotros pretendéis el empleo del catalán porque pueblo que su lengua cobra, recobra su independencia; y por el camino que conduzca a tal designio os tenemos que atajar (Protestas en la minoría regionalista. Aprobación en diversos lados de la Cámara)". Més clar, impossible. Gaudí sí que seria un dels "nostres": el 1924 —tenia ja més de setanta anys—, quan vol accedir a l’habitual missa en commemoració de l’11 de setembre, és detingut. Segons les notes que se n’han guardat, a l’incident hi surt el tema del català, que Gaudí decideix "mantenir" tot i els requeriments dels agents. Sí, Gaudí va ser un avançat en el "mantinc el català".

Jo desistiria, per raons evidents, d’investigar l’opinió dels personatges de les dues dictadures. Toparem aquí, això sí, amb textos molt curiosos i il·luminadors, com un del 1926 —una norma!— que sanciona aquells mestres que mostrin ‘resistència passiva’ a emprar el castellà, "una modalidad indirecta de mostrar el desafecto a España". Anem ja a personatges més recents. Ens ha d’interessar molt, crec, per exemple, conèixer l’opinió del que fou ministre d’Educació del PP, José Ignacio Wert, encara viu. Ens dirà, però, com ja va fer l’any 2013, que "nuestro interés es españolizar a los niños catalanes". I el PSC de n’Illa? La seva portaveu acaba de dir, sobre el tema del gelat, que "ens allunyem de situacions que utilitzin la llengua com un element de confrontació". Un "para que se consiga el efecto sin que se note el cuidado" de manual. Ja tenim fet, així doncs, l’arc 1716-2025.

Arribats a aquest punt, què voleu que us digui, sobre aquest incident del gelat? Només se m’acut aconsellar tenir present, sempre —sempre!—, la història. És ella la que ens dona el context necessari per comprendre el present i poder trobar, així, la millor manera de fer-hi front. Una cosa sí que la tinc clara, però: si l’hagués de demanar jo, el gelat, seria —cap dubte, aquí!— de festuc amb nabius.