Segona força religiosa a Catalunya, i un món desconegut per moltíssima gent. Els protestants catalans, dins de les seves diferents denominacions evangèliques, són molts. Les xifres que ofereix el Consell Evangèlic de Catalunya quantifiquen en 250.000 persones els protestants que formen part de les 800 entitats o centres de culte que hi ha a casa nostra. És a dir, que el protestantisme és la segona religió de Catalunya, després del catolicisme. Des de fa mesos s’estan organitzant pel que serà un dels seus actes més multitudinaris: després de 10 anys sense fer-ho, celebraran el seu IV Congrés Protestant de Catalunya i han optat per un lema que pot desconcertar a més d’una ànima que no estigui ubicada en el seu llenguatge: “Cooperar per saturar Catalunya amb l’Evangeli de Jesús”. Diaques i diaconesses, pastors, ancians, líders de comunitats, però també persones que no tinguin càrrecs poden assistir a aquesta trobada que vol demostrar que Catalunya té una presència cristiana protestant molt alta.
Estem davant la segona minoria del país en nombre de centres de culte i d’institucions religioses. A Catalunya el protestantisme s’ha aplegat institucionalment en el període democràtic en el Consell Evangèlic de Catalunya des de l’any 1981. En formen part entitats com l’Església Evangèlica de Catalunya, l’Església Espanyola Reformada Episcopal-Catalunya (Comunió Anglicana), la Unió d’Esglésies Baptistes de Catalunya, les Assemblees de Germans, l’Església de Filadèlfia… Els seus principis són que només la gràcia val: el valor d’una persona davant Déu no depèn d’ella, ni dels seus mèrits, sinó de l’amor de Déu. Només la fe en Déu preval, per tant, la persona està cridada a confiar en Déu i en el seu perdó, tenint només la Bíblia com a brúixola única i només a Jesucrist. Una fe sense ornaments, eixuta, directa. Tot és directe i sense intermediacions, motiu pel qual les devocions tan arrelades al catolicisme els semblen supèrflues i innecessàries. Ni sants, ni peregrinacions, ni estàtues ni rosaris.
Els grans noms que històricament han destacat a Catalunya no són prou coneguts. Pere Galés i Reiner (1537-1595), nascut a Ulldecona, filòleg, jurista, filòsof, hel·lenista, mor a Saragossa a la presó del Sant Ofici després d’una intensíssima vida com a humanista que fou i va viure a Roma, Ginebra, Bordeus, Nimes i París. Gaspar Centelles, valencià i noble, processat i cremat el 1563 per ser luterà. València va ser de fet un dels ports on arribaven més Bíblies i llibres editats a Holanda, on els confiscaven i prohibien. I la gran figura del pastor Samuel Vila Ventura, un personatge que a Terrassa ha estat nomenat fill predilecte de la ciutat i que va ser un defensor aferrissat de la llibertat religiosa quan la seva fe estava en perill i prohibida.
Els protestants han viscut moltes penúries. No és una religió del passat. Tenim veïns, amics, familiars, que pel fet d’haver estat protestants van ser perseguits durant el franquisme. La diversitat, també religiosa, s’ha llegit en alguns moments històrics com un atemptat contra una pretesa unió nacional que era uniformitat per força i no tria lliure del que ets o vols ser. El catolicisme ha avançat i ja no es refereix als protestants com a “germans separats”. L’ecumenisme o unió dels cristians és una realitat i les comunitats cristianes s’uneixen per causes comunes que són beneficioses per a la ciutadania: clima, justícia social, vulnerabilitat, intervenció social. Les etiquetes que tant de mal han causat han donat pas a noves nomenclatures. Aquest aplec protestant català no ha de ser una nota al peu de pàgina d’un grup concret, sinó un esdeveniment que normalitza el fet religiós i divers a la societat. La llibertat religiosa és un dret i no un caprici. Catalunya compta amb una Direcció General d'Afers Religiosos que entre les seves funcions té l'atenció a les diferents entitats religioses establertes a Catalunya, així com aplicar els acords del Govern amb els òrgans representatius de les diferents confessions religioses. Així doncs, la llibertat religiosa forma part de les prioritats de l'Administració. No n'hi ha prou. Els mitjans de comunicació, els partits polítics, els programes educatius no poden oblidar-ho. Estem davant d'un dret fonamental. Anem-nos recordant els Drets Humans, que farem curt.