Ahir mateix, centenars o milers (depèn de qui tingui la calculadora) de conciutadans viatjaren a Ripoll per manifestar-se contra la ultradreta sota el lema “No trauran la metxa dels carrers; a l’extrema dreta ni aigua”. La manifa en qüestió no tenia per objectiu dignificar l’ús de les cordes químicament preparades per inflamar-se a gran velocitat, sinó preservar l’existència i activitats d’un casal popular anomenat La Metxa, indret que Mr. X defineix com un “espai de participació directa, transformació social i d’empoderament de les classes populars.” Segons sembla, el programa de l’entitat (i alguna penjada de cartells dels seus membres) s’han vist especialment coartats d’ençà que Sílvia Orriols és la papissa de Ripoll. La batllessa, a qui suposem fanàtica de la llibertat d’expressió, s’ha defensat adduint que n’ha limitat les activitats perquè incompleixen algunes ordenances del municipi.

Servidor desconeix si les iniciatives d’aquest grup de jovencells són un perill per a la convivència ripollesa o si, en efecte, constitueixen una vulneració de la legalitat (m’informaria sobre el tema, però no hi ha res més penós que un pixapí fent veure que s’interessa per una notícia d’allò que els cursis de la capital anomenen “el territori”). El que sí que sé, per experiència pròpia i europea, és que Sílvia Orriols deu fumar-se un havà d’uns quants quilòmetres cada vegada que algú ve a muntar-li una manifestació a prop de l’oficina. D’ençà de la seva fundació i posterior esclat electoral, Aliança Catalana ha comptat amb una publicitat gratuïta del món progre que, en cas d'haver-se hagut de sufragar, hauria pujat a uns quants milions d’euros. Però Orriols ha tingut la sort de comptar amb enemics molt doctes en això de l’empoderament obrer i, no obstant, sense ni reputa idea de l’efecte Streisand.

En això de regalar publicitat (i un camí oceànic a l’hora de provocar que l’extrema dreta pugui exercitar-se en el monopoli de la victimització), els nois de La Metxa no estan sols. D’ençà que Orriols esdevingué diputada al Parlament, el Molt Honorable Josep Rull ha certificat que és un home més aviat curtet a base d’interrompre els discursos de la lideressa d’Aliança Catalana, sovint apel·lant a un article del reglament que ell mateix havia de consultar a correcuita. Tampoc no hi ha ajudat gaire el president Salvador Illa, a qui només hem vist perdre la seva cristiana moderació quan responia les diatribes impostades d’Orriols. Cal ser molt, però que molt miop per no adonar-se que, a cada interrupció de Rull i a cada nova arenga d’Illa, Orriols respira ben tranquil·la perquè sap que el comptador de vots s’engreixa. Puc entendre la miopia d’uns nanos, però la dels nostres presidents és de traca.

Cal ser molt, però que molt miop per no adonar-se que, a cada interrupció de Rull i a cada nova arenga d’Illa, Orriols respira ben tranquil·la perquè sap que el comptador de vots s’engreixa. Puc entendre la miopia d’uns nanos, però la dels nostres presidents és de traca

Paral·lelament, el cinisme dels partits catalans amb el cas d’Orriols resulta especialment notori si hom constata el repartiment de regidors al consistori de Ripoll (on Aliança governa només amb sis electes d’un total de disset). Dit d’altra forma, si la partitocràcia catalana pateix tant amb l’existència d’aquesta salvadora de la pàtria... els costaria ben poc d’impulsar una moció de censura a Ripoll per posar-hi un nou alcalde o una batllia compartida entre diversos partits. Això podria excitar de nou el victimisme d’Orriols, en efecte, però la seva acció quedaria reduïda a la veu d’una regidora (tot això, al seu torn, ho podien haver pensat abans que la capatassa d’Aliança es presentés al Parlament; però això de pensar és un requisit ben difícil d’exigir a la nostra parròquia de líders). Ho confessin o no, l’existència d’Orriols és una de les poques coses que els anima a fer discursos.

Com que la intel·ligència va a la baixa, estic segur que l’alcaldessa de Ripoll aconseguirà que la seva petita ciutat continuï essent l’indret favorit dels activistes a l’hora de manifestar-se. De fet, ella estarà encantadíssima d’això car, a cada manifestació de pijos barcelonins que pugin a fer el mec a ca seva, ella podrà exercitar-se en l’orgullós nacionalisme ripollès que ha construït amb tants d’esforços. Al límit, no m’estranyaria que Orriols aprofités aquest nou manifestòdrom de la progressia per fomentar l’obertura de comerços, restaurants i hotelets de turisme rural a fi que els barcelonins, a banda de combatre el feixisme, es deixin uns calerons a la seva ciutat. Amb una manifa i una interrupció de catedràtic Rull cada mes (Josep, tampoc et deuen haver dit que el 33% del vot d’Aliança prové de Junts!), Orriols no haurà de gastar ni un euro en campanyes.

Ja té conya que ningú s'adoni d’una cosa tan bàsica com aquesta, així com del fet que Orriols no només experimentarà un auge de vots a causa del sempitern tema de la immigració, sinó perquè —per molt que em pesi escriure-ho— és l’única política independentista que ha aconseguit teixir un discurs polític amb cara i ulls, alternatiu al processisme. Aneu fent manifes, xavals.