Per sorpresa de ningú, l’esquerra espanyola s’ha d'esforçar cada vegada menys en teixir un discurs fort perquè el seu públic l’aprovi. Després de la gardela de Sumar a les eleccions gallegues, Podem s’ha encarregat de culpar l’amnistia i d’empastifar-ho tot per enèsima vegada amb les seves cagarrines ideològiques: “el bloc progressista ha de parlar dels problemes que preocupen la gent”. És una de les fórmules més fastigoses de fer nacionalisme espanyol, perquè el baixíssim nivell intel·lectual que demana per creure-se-la va de bracet d’un gust insondable per la pitjor demagògia. Que no se'm malinterpreti: això no és una defensa de l’amnistia ni de la idea pacificadora que hi ha al darrere. L’amnistia és l’última mostra de com la classe política catalana mercadeja amb els anhels independentistes del país per a fer autonomisme.
El verí d’aquest joc d’idees rau en la manera d’envernissar-les: l’esquerra espanyola no parla mai d’incompatibilitats, parla de prioritats. Si l’eix social no és preeminent sempre i en tot lloc, el teu compromís ideològic és tou
Al cap d’un espanyol d’esquerres, la idea d’una nació més enllà de l’espanyola és incompatible amb unes certes polítiques socials. El verí d’aquest joc d’idees rau en la manera d’envernissar-les: l’esquerra espanyola no parla mai d’incompatibilitats, parla de prioritats. Si l’eix social no és preeminent sempre i en tot lloc, el teu compromís ideològic és tou. El parany és pensar que, en aquest ordre de prioritats, en algun moment la successió farà que toqui preocupar-se de l’eix nacional. Però aquest moment no només no arribarà, sinó que el joc d’eixos farà que el prioritari sempre trobi una escletxa des d’on ofegar el secundari.
Simulant que no juguen als nacionalismes, llauren el terreny perquè de nacionalisme només n’hi pugui haver un: el que treballa en silenci perquè ho té tot al seu abast
El teatre ideològic de l’esquerra espanyola —i aquí, evidentment, hi ha els Comuns— està muntat perquè qualsevol a qui preocupi una mica res que tingui a veure amb una adscripció nacional no espanyola, pugui ser acusat d’egocèntric. Si l’estat del català és un dels àmbits des d’on decideixes el teu vot, t’importa una merda la pensió de l’àvia del quart. Simulant que no juguen als nacionalismes, llauren el terreny perquè de nacionalisme només n’hi pugui haver un: el que treballa en silenci perquè ho té tot al seu abast. No ho diran mai en veu alta perquè se’ls hi desmuntaria la paradeta, però si vols ser d’esquerres de veritat, has de ser una mica espanyol. Tota aquesta deshonestedat política queda perfectament exposada en la manera tendenciosa de perimetrar quins són “els problemes que preocupen la gent”. Parlar de “la gent” és un artifici per a monopolitzar una massa de votants més gran que la que representen i definir-hi uns interessos ciutadans que, en realitat, són la seva agenda política de partit. D’aquest amollonament s’encarreguen d’excloure-hi qualsevol debat no centralista, això és, no espanyol.
Atiar el sentiment de culpa és una tàctica que funciona sempre per a segons quin perfil de votant català, sempre disposat a salvar Espanya del feixisme
L’objectiu és el mateix que el de la dreta espanyola, però d’amagatotis. Potser són més covards, però també més perillosos, perquè atiar el sentiment de culpa és una tàctica que funciona sempre per a segons quin perfil de votant català, sempre disposat a salvar Espanya del feixisme. Al cap del carrer, els que no som espanyols ni volem ser-ho tampoc no som “la gent” en l’imaginari d’algú de Sumar. Està bé saber-ho, la veritat, però seria molt més decent dir-ho d’entrada que dedicar-se a fer aquest xantatge emocional tan vomitiu. De vegades em recorda la manera com els partits independentistes van substituir el discurs independentista pel discurs xantatgista al voltant dels presos i exiliats. Sembla que amb els catalans l’extorsió sempre funciona, però amb l’emboscada psicològica i emocional desmuntada i exposada, la culpa ja no podrà fer servir la meva catalanitat a favor dels interessos espanyols.