Semblava impossible, però ha passat. Després de mesos i mesos, de contundent evidència, amb els indicadors d’inflació pels núvols, la Comissió Europea finalment accepta que una part del problema que tenim amb el preu de l’energia és deguda al disseny del mercat, és un problema estructural creat per un disseny inapropiat (bé... han dit que els temps han canviat, però que sempre ho han fet bé... tampoc podem esperar massa més...).

Aquest és un bon exemple de disseny de mercat que val la pena comentar. Es va apostar per un mercat marginalista, on el preu més car (el gas en aquest cas) marca el preu d’intercanvi, és a dir el preu final. Aquest és un tipus de mercat que intenta simular el que passaria en un mercat competitiu, en un oligopolista, amb pocs participants, com és el mercat de l’energia.

Quin era l’objectiu? La idea de fons és que aquells que tinguessin les energies més barates –les renovables– tindrien més beneficis i, per tant, hi hauria un incentiu que tothom invertís en aquestes energies i abandonés les més cares. Sembla raonable, no?

Què ha passat? Què ha anat malament? En primer lloc, que es tracta d’un mercat inelàstic, la quantitat d’energia que consumim és ben la mateixa sigui al preu que sigui. No hi ha, doncs, cap incentiu per produir-ne més. En segon lloc, que hi ha energies encara més barates que les renovables, com la hidràulica, amb pantans amortitzats fa dècades. En tercer lloc, fer infraestructures costa molt, i no només diners, hi ha tota una normativa i un teixit d’administracions on ningú té tota la capacitat completa de decisió, que ho posa tot molt difícil, una prova és que l’any passat a Catalunya no es va instal·lar ni un sol molí eòlic! Finalment, totes les empreses elèctriques tenen un mix de tots els tipus d’energia, és a dir totes es beneficien del disseny marginalista i un mercat oligopolista no és precisament el mercat més competitiu i innovador del món...

No sembla que exigim resultats, sinó més aviat lleis i objectius. Ara bé, el que interessa són els resultats i aquests venen d’una bona execució, d’una bona implementació i d’un bon disseny dels incentius dels mercats i les organitzacions.

Per contra, aquest disseny marginalista ha assegurat uns beneficis espectaculars, sense fer res... que no s’han invertit en innovació, clar!

Els governs han intentat solucionar el tema amb mesures conjunturals, com ara abaixar impostos, donar bonificacions, etc. que ràpidament han estat capturades pel mercat i l’evolució dels preus de l’energia.

Per què es fa això? Hi ha diversos motius. En primer lloc, perquè hi ha una predilecció per les solucions ràpides que produeixin titulars, és a dir mesures conjunturals. En segon lloc, pel mateix origen dels càrrecs polítics, molts procedents del dret, ben bé ningú del management o l’empresa... és a dir tot cal arreglar-ho a base de lleis i decrets, i clar, això no funciona. En tercer lloc, perquè la implementació es deixa a l’administració.

Aquest darrer és probablement el principal problema. No sembla que exigim resultats, sinó més aviat lleis i objectius. Ara bé, el que interessa són els resultats i aquests venen d’una bona execució, d’una bona implementació i d’un bon disseny dels incentius dels mercats i les organitzacions.

Fora genial que el cas del mercat elèctric fos un cas aïllat, però no ho és. Si mirem altres problemes com ara l’habitatge, l’educació, la innovació, la mobilitat, la delinqüència... arreu veurem el mateix. Lleis que són cants al sol, que dissenyen mercats o organitzacions impossibles de funcionar eficientment, amb pèssimes execucions. Això si, amb lloables objectius!!!

Però ni n’hi ha prou ni serveix de res que els objectius siguin lloables si les coses no funcionen. No es tracta de fer lleis sinó de responsabilitzar-se del problema i de la seva solució!