El 14 de juliol és festa nacional a França perquè va ser en aquesta data de 1789 quan el poble de París tossudament alçat va prendre la sinistra Bastilla, símbol de l'opressió i els abusos de l'Ancien Régime. Arrencava així la Revolució Francesa, far de totes les que van venir després, i que acabaria amb els reials caps de Lluís XVI i Maria Antonieta a la cistella de la guillotina. A Espanya, en canvi, i malgrat el veïnatge amb França, mai no es va realitzar una revolució com a tal, bàsicament perquè sempre van triomfar els contrarevolucionaris: Ferran VII va asfixiar l'intent liberal de les Corts de Cadis el 1812, les oligarquies van restablir la monarquia després de la caiguda d'Isabel II el 1868 amb la Gloriosa i el breu experiment del Sexenni Democràtic, Franco es va carregar la II República mitjançant una sagnant guerra civil i la monarquia de Felip VI va ofegar el procés independentista català, l'anomenada Revolució dels somriures, al crit del "A por ellos" en la tardor del 2017. El pròleg, del procés i de la reacció, es va viure el 2010, ara fa quinze anys, amb el cop del Tribunal Constitucional a l'Estatut d'Autonomia de Catalunya aprovat pel Parlament, les Corts espanyoles, i el poble català en referèndum. La sentència va anul·lar 14 articles del text estatutari, va retallar aspectes essencials sobre el català, la justícia o el finançament i en va reinterpretar molts més, com el caràcter de "nació" de Catalunya. La qual cosa va produir la paradoxa que els catalans tinguin ara mateix un Estatut que no han votat.
El proper 14 de juliol, data d'inequívoca ressonància revolucionària i republicana, a més que serà festa nacional a França, és també el dia assenyalat, amb retard, per a la reunió de la comissió bilateral Estat-Generalitat que ha de donar a llum el nou sistema de finançament segons l'acord d'investidura del president Salvador Illa entre el PSC i ERC. Encara que era aquest dilluns quan expirava el termini per donar a conèixer el text de l'anomenat finançament singular que es negocia a tres bandes —Govern, ERC i ministeri d'Hisenda— la tempesta de foc que cau sobre el govern Sánchez ha aconsellat a Oriol Junqueras acceptar un ajornament de quinze dies adduint que "les dates són importants, però també ho és el contingut". Pel que al finançament autonòmic es refereix, el model vigent data de 2009 i està caducat des del 2014, quan s'hauria d'haver dut a terme la renovació quinquennal. Encara que Catalunya forma part de les comunitats de règim comú (diferents de les forals, en les quals regeix el sistema de concerts econòmics, Euskadi i Navarra) la proposta que es negocia intenta esquivar l'estretor d'aquest marc amb un model especial, mitjançant el qual la Hisenda catalana recaptaria, gestionaria i inspeccionaria tots els impostos que es generen a Catalunya i posteriorment realitzaria dos pagaments a l'Estat: una quantitat pels serveis que rep d'aquest i una segona en concepte de "solidaritat" amb la resta de territoris. No es tracta, doncs, d'un concert econòmic, sinó d'un inèdit sistema de doble quota. La qual cosa no deixa de ser tot un sarcasme, tenint en compte els 21.000 milions de persistent dèficit fiscal (diferència entre el que aporten i reben de l'Estat els catalans). Sigui com sigui, el Govern i ERC volen que, l'any que ve, l'Agència Tributaria de Catalunya pugui començar a recaptar ja tot l'IRPF.
És imprescindible l'acord de la resta d'autonomies perquè Catalunya tiri endavant la nova proposta? No stricto sensu, ja que en el Consell de Política Fiscal i Financera (CPFF) el govern espanyol té finalment l'acció d'or. I, si bé, cal veure fins a quin punt cedirà el govern Sánchez a través de les seves negociadora, la ministra d'Hisenda i candidata a la Junta d'Andalusia, María Jesús Montero, no són les pròximes eleccions autonòmiques el principal problema. El principal problema del finançament singular i de totes les altres coses és que Santos Cerdán està citat a declarar aquest dilluns davant del jutge del Tribunal Suprem com investigat en la trama corrupta de José Luís Ábalos i Koldo García. El veritable problema del finançament singular es diu Santos Cerdán i l'escàndol de corrupció que amenaça Sánchez. El problema no seran els García-Page i els Lambán de torn, que tocaran a sometent contra els xuclasangs catalans que mai en tenen prou, sinó la musculatura política de Sánchez per obrir ara aquest meló amb la que cau. El Felipe González que va cedir el 15% de l'IRPF a Jordi Pujol el 1993 també era al seu final polític, i també va ser la corrupció el que se'l va emportar.
El problema del finançament singular no seran els García-Page o els Lambán de torn sinó la musculatura de Sánchez per obrir el meló amb la que cau
La proposta de finançament ha de ser aprovada pel Congrés, la qual cosa, amb un Sánchez en fase políticament terminal, com ja han començat a detectar les enquestes, és, pel cap baix, un escenari dubtós. Això, si el ritme dels esdeveniments permet que aquest debat arribi a la Cambra en aquesta legislatura. Es pot adduir que d'això dependrà que els socialistes continuïn governant Catalunya potser com a últim refugi polític i de poder davant d'un previsible llarg hivern amb el PP a la Moncloa amb el suport de Vox. I, fins i tot, que puguin tirar endavant els pressupostos de l'Estat amb l'aval d'ERC, i de Junts, la qual cosa podria servir, si més no, per ajornar la inevitable sortida electoral de la crisi de Sánchez.
En realitat, i malgrat el que cridaran els barons del PSOE i del PP, no es trencarà res, sinó, segurament, tot el contrari. Si l'acord arriba, i prospera, es podrà dir que l'independentisme políticament operatiu haurà passat definitivament de l'esperit de l'1 d'Octubre, dia del referèndum d'independència, a un renovat peix al cove autonòmic del 14 de Juliol. Mel per als socialistes, que podrien reivindicar a Catalunya el llegat "normalitzador" de Sánchez davant dels reaccionaris de la dreta espanyola. En tot cas, i en un clima de final de cicle en què fins i tot la Conferència Episcopal i els jutges demanen eleccions o, directament, el cap del president del govern espanyol, cal tenir molta fe per somiar que la caiguda de la Bastilla serà possible de nou, un 14 de juliol, ara en forma de finançament singular per a Catalunya. I, a més, amb ajuts i complicitat des de dins dels seus alts murs.