Una identitat pot dur adscrits privilegis i discriminacions, alhora. De fet, no existeix cap manera de ser o de fer que no impliqui o comporti un cert conflicte amb el món. Hi ha una part de l’esquerra que entén que ser immigrant, o ser una dona, o ser d’un extracte social concret pot voler dir jugar a un joc amb el sistema en contra. Amb un grau major o menor de tolerància al victimisme o l’estridència, fins i tot des de posicions que no són d’esquerres es pot reconèixer que el simple fet de ser això o allò pot comportar unes dificultats majors o menors per tirar endavant una vida. I per a tirar-la endavant d’una determinada manera. Diria que tampoc cal reconèixer-se en els discursos de l’esquerra per capir que no som éssers amb identitats planes. Ells en diuen interseccions i, per a tot allò que no es refereixi a la catalanitat i a la discriminació que pateixen els catalans que no es pleguen a l’assimilació de la nació castellana, sembla que és a bastament acceptat que es pot patir més d’una discriminació alhora. O una mica d’aquí i d’allà. Que ser blanca és un privilegi i que ser una dona, moltes vegades, no.
Ser català a la Catalunya d’avui ens fa subjectes a discriminacions lingüístiques i culturals
Hi ha una part de l’esquerra catalana que abraça aquest entramat complex que els permet entendre la societat que els envolta amb entusiasme. Que no té cap problema a prometre un sistema que acabi amb tant de greuge —el que existeix i el que, una mica contaminats per tanta cultura de l’elogi al trauma, s’inventen— i que permeti una traducció política pràctica per arribar a la igualtat promesa. Hi ha una part de l’esquerra catalana que abraça aquest entramat complex excepte quan es tracta d’entendre que aquesta mateixa complexitat és aplicable a tot allò que té a veure amb la catalanitat. Escric una part, i no faig generalitzacions a l’engròs, perquè entendre que ser català a la Catalunya d’avui ens fa subjectes a discriminacions lingüístiques i culturals, entendre que ser català és ser la part que resisteix a un marc cultural i a una Administració espanyolitzada i espanyolitzadora, és la veritable clivella que divideix l’esquerra catalana.
Hi ha una part de l’esquerra catalana que es nega a entendre la catalanitat dins d’aquest entramat complex d’opressions perquè ha renunciat a fer una lectura des de l’arrelament de la societat de què forma part. Sense una lectura autocentrada del món, aquesta part de l’esquerra Netflix —la que importa tot quant discurs estranger sense fer l’esforç de pensar si és aplicable al món que coneix—, en el millor dels casos, fa una lectura desdibuixada del conflicte nacional entre Catalunya i Espanya. En el pitjor dels casos, fa una lectura de la societat catalana i de tot allò que la travessa elidint aquest mateix conflicte. Aquesta elisió, que podria passar sencera per ceguera i per desconnexió amb l’entorn que els és més proper, en el pitjor del pitjor dels casos és, en realitat, una dissonància que es nodreix del marc ideològic espanyolista. I que l’acaba reforçant. Hi ha una part de l’esquerra catalana que abandona conscientment el conflicte nacional a l’angle mort per no haver d’incloure allò que l’espanyolisme soterrat els diu que és menyspreable al seu entramat d’opressions. Arribat el moment, hi ha una part de l’esquerra catalana que sempre renuncia a la complexitat que abraça sense escrúpols quan les rugositats de la identitat són unes altres.
La pitjor expressió d’aquesta elisió és la de fer passar oprimit per opressor. Rere tots aquells discursos abrandats contra “el sistema” hi ha un discurs tou i inofensiu quan el sistema en qüestió és el sistema cultural, econòmic, judicial i polític espanyol emprat contra la catalanitat. Hi ha una part de l’esquerra catalana a qui anomenem catalana per inèrcia, perquè en realitat, quan es tracta de resistir en la catalanitat, quan es tracta de bastir un discurs des de la catalanitat que s’enfronti als pitjors clixés que vessa sobre nosaltres l’espanyolisme, quan es tracta de posar el conflicte nacional sobre la taula com un conflicte més, quan es tracta de reconèixer les discriminacions que diàriament patim els catalans pel fet de ser-ho a l’alçada de qualsevol altra discriminació sistèmica, hi ha una part de l’esquerra catalana que amaga el cap sota l’ala. Amb tot, però, poder descriure el col·laboracionisme que se’n desprèn d’una manera tan diàfana és una sort: fa evident on cal apuntar per avançar. Amb la dreta catalana passa que el desballestament ideològic és tan despullat que les seves escletxes es fan molt més difícils de posar sobre el paper. És el problema de passar-se dècades movent-se sobre l’eufemisme, suposo: un s’acaba oblidant d’allò que volia dir. Potser algun dia m’aventuro a escriure-ho.