A un poble de l’interior de Catalunya una pintada de grans dimensions saluda de manera ben eloqüent els ciutadans que passen per la carretera: Mai ens fareu espanyols. Acompanyat d’una estelada, el lema —que de fet hauria de dir Mai no ens fareu espanyols, perquè el català, com el francès i al contrari del castellà, per negar sol fer servir la doble negació— va dirigit clarament als espanyols, com a resposta als constants intents d’assimilació que des de fa segles Espanya posa en pràctica amb Catalunya. De moment en va, tot i que la pressió exercida sobre els catalans des del fiasco de l’aplicació del resultat del referèndum del Primer d’Octubre i la tendència negativa d’aquests últims anys en qüestions com la llengua, les senyes d’identitat o la immigració no fan augurar res de bo si no s’hi posa remei de pressa.

El missatge entronca amb un concepte que fa un cert temps, quan a Espanya encara hi havia la dictadura, era molt clar, però que ara que en teoria hi ha una democràcia sembla del tot oblidat. Es tracta del que alguns dels exiliats després de la Guerra Civil Espanyola, a causa de la victòria del règim feixista del general Franco, anomenaren “la natura permanent i inalterable del problema català”. Això és, que el problema de Catalunya no és si a Espanya hi ha una democràcia o una dictadura o si Espanya és de dretes o d’esquerres, sinó que el problema de Catalunya és Espanya, independentment que hi hagi una dictadura o una democràcia o que sigui d’esquerres o de dretes. La relació està perfectament explicada en el que es coneix com El cas de Catalunya, una apel·lació dirigida, per part del Consell Nacional Català, fundat a Londres el 1940 i presidit per Carles Pi-Sunyer, a les Nacions Unides a la Conferència sobre Organització Internacional que es va celebrar l’abril del 1945 a San Francisco, que va redactar l’esborrany de la Carta de les Nacions Unides i de què va néixer pròpiament l’Organització de les Nacions Unides (ONU) tal com es coneix avui.

El text en qüestió, que subratlla que el conflicte entre Catalunya i Espanya no és un problema intern espanyol, sinó de naturalesa internacional, assenyala que “els punts bàsics de les aspiracions catalanes no canvien amb l’existència a Espanya d’un règim més o menys liberal, ni tampoc amb un grau major o menor de persecució o d’opressió”, sinó que “les aspiracions de Catalunya subsisteixen independentment de l’existència o la no-existència de Franco a Espanya”. De fet, precisa que “Catalunya ha estat una nacionalitat oprimida sota la monarquia, sota la república espanyola i sota Franco” i “l’eliminació de Franco per si sola no resol el problema nacional català, així com no quedà resolt amb el simple enderrocament de la monarquia borbònica”, en referència a la caiguda d’Alfons XIII. I rebla que, “com la història demostra, ni tan sols una Espanya liberal i democràtica del tipus de la república espanyola no és capaç de resoldre el problema nacional català”. D’aquí que “Catalunya no pugui acceptar la premissa que la seva llibertat nacional sigui identificada i confosa amb el problema de restaurar la democràcia i el règim republicà a Espanya”. Tenint en compte, a més, que l’opressió de l’Estat que et vol tenir subjugat és més evident en una dictadura, però més perillosa en una democràcia, perquè tot queda més diluït i en nom de la democràcia es pot arribar a fer tant mal o més.

El problema no és de quin color és, sinó que el problema és Espanya mateixa. Mentre això no ho tinguin clar, o no els interessi tenir-ho clar, mentre se sentin més còmodes reformant Espanya que independitzant-se’n, Catalunya hi sortirà perdent sempre

El cas de Catalunya, adreçat als quatre països patrocinadors de la conferència de San Francisco —els Estats Units, el Regne Unit, l’URSS i la Xina— a fi i efecte que el fessin avinent als cinquanta estats dels cinc continents que hi participaren, fou presentat per Josep Carner Ribalta, Josep Fontanals i Joan Ventura Sureda, membres actius de la comunitat catalana als Estats Units, però que hagueren d’actuar en nom de la delegació americana i no del conjunt del Consell Nacional Català, perquè en aquells moments s’estava dissolent fruit de les desavinences internes tan típiques del moviment catalanista i davant la inviabilitat d’assumir la representació del poble de Catalunya enfront de la figura del president de la Generalitat a l’exili, Josep Irla, que per aquelles dates encarregava precisament a Carles Pi-Sunyer de formar Govern. Malgrat això, la presentació de l’apel·lació va tirar endavant i, tot i que és obvi que els reunits a la capital de Califòrnia no li van fer gaire cas, va ser com una primera pedra de les reivindicacions que de llavors ençà, i de manera molt especial aquests últims anys, Catalunya ha elevat a la comunitat internacional.

El valor d’aquest document vuitanta anys després és que “la natura permanent i inalterable del problema català” descrita per aquells exiliats als Estats Units roman immutable i continua sent la pedra angular del conflicte encara irresolt amb Espanya. De fet, tot el seu contingut és plenament vigent, perfectament aplicable a la situació en què es troba també ara Catalunya. La qüestió és que els partits catalans actuals —ERC, JxCat i la CUP—, sobre el paper hereus dels quals van perdre la Guerra Civil Espanyola, no s’han assabentat que és així o no se n’han volgut assabentar. Perquè fan exactament el contrari del que planteja El cas de Catalunya, es preocupen més que Espanya sigui d’esquerres que de dretes en lloc de preocupar-se de Catalunya, com bé s’està veient en les negociacions de les formacions de Carles Puigdemont i Oriol Junqueras amb el PSOE per a la constitució de la mesa del Congrés i per a una nova investidura de Pedro Sánchez com a president del Govern d’Espanya.

Ni tan sols la retòrica grandiloqüent del 130è president de la Generalitat, i de JxCat en general —unilateralitat i companyia—, no serveix per disfressar que en el fons fa el mateix discurs indulgent d’ERC que garanteix la reelecció del líder del PSOE a canvi d’una sortida airosa a la seva situació personal en forma d’amnistia —o com s’acabi dient— i que sacrifica definitivament el mandat del referèndum del Primer d’Octubre a canvi d’un hipotètic acord ad calendes graecas sobre l’exercici del dret d’autodeterminació. Tots plegats estan donant carta de naturalesa a un canvi d’imatge d’Espanya de cara a la galeria d’Europa, que a Pedro Sánchez li servirà per tancar de manera permanent la carpeta catalana, en lloc de certificar que Espanya no té remei i que el problema no és de quin color és, sinó que el problema és Espanya mateixa. Mentre això no ho tinguin clar, o no els interessi tenir-ho clar, mentre se sentin més còmodes reformant Espanya que independitzant-se’n, Catalunya hi sortirà perdent sempre.

Sembla que ERC i JxCat no se’n recorden que fa quatre dies l’abstenció d’una part del moviment independentista els va passar factura i que no siguin conscients que, mentre segueixin per aquest camí, més que els en passarà. Tot i gaudir d’una posició decisiva gràcies als capricis de l’aritmètica parlamentària, no hauran tingut ni la decència de jugar-la, per una vegada, a favor del país. La pintada del poble de l’interior de Catalunya recull a la perfecció l’esperit d’aquells catalans exiliats en els temps foscos de la dictadura franquista. El mateix clam d’independència que, sobretot des del 2012, cada Onze de Setembre arriba al carrer, però que els partits catalans encara avui són incapaços d’assumir amb totes les conseqüències.