En qualsevol situació de la vida, pensar que l’amor ha d’avantposar-se a la tècnica només pot dur a conseqüències autènticament funestes. Si aquesta premissa terrible l’apliquem a l’univers dels col·lectius i de les nacions, la catàstrofe resulta tan segura com abominable. Els catalans som un poble consuetudinàriament mesurat i digne, però sovint pequem d’un sentimentalisme nauseabund; ens passa amb Gaudí i tantes d'altres coses, perquè mira que cal ser ruc (ho digui el nostre gènit de l’arquitectura o quisvulla) per creure que una mona de Pasqua com la Sagrada Família, o fins i tot una simple barraca de platja, pot edificar-se apel·lant al caràcter voluble del furor emocional. Això que anomenem amor, mal que ens pesi, és un dels fonaments més giracamises de l’existència humana i qualsevulla decisió existencial basada en l’avinença està destinada a derrocar els campanars més alts.
Si algú té tones d’amor però no té ni la més reputa idea de com ordir contraforts..., ja pot estimar, que només podrà col·leccionar runes
Al llibre sisè de l’Ètica, els escrivents d’Aristòtil ja ens digueren que la tècnica és l’art del raonament que produeix l’existència (peri genesin) d’aquelles coses més contingents per tal d’obrir-les al món de la bellesa. En un altre indret, diria que la Metafísica (us posaria el verset, però em carda una mandra immensa aixecar-me del meu sofà a la biblioteca de l’Ateneu), l’Estagirita admet que l’artesà mestrívol (technitês) és fins i tot més savi que la persona amb més noblesa ètica, puix que coneix la causa de les coses i les raons per les quals val la pena fer-les. Tota aquesta mandanga, ho escric de nou, pot aplicar-se al nostre Antoni o a qualsevol crani privilegiat del món artístic, però resulta evident en un art notòriament sòlid i col·lectiu com és l’arquitectura. Si algú té tones d’amor però no té ni la més reputa idea de com ordir contraforts..., ja pot estimar, que només podrà col·leccionar runes.
Hom pot reverenciar un munt la pròpia costella o els amics, però si no cultiva la tècnica de satisfer-los els capricis, d’aguantar les seves respectives tares mentals i de sacrificar-se per ajudar-los, acabarà més perdut que les mosques. Els catalans tendim a pensar que tot això no té res a veure amb el càlcul i opinem que neix d’una base sentimental tan sòlida com una biga mestra. Res més enllà de la realitat: l’amor és una força de la naturalesa, en efecte, però no garanteix que homes i dones fem cas al deure moral per tenir cura dels altres quan menys ens plau. En l’art passa el mateix: ja pots estimar-te molt els Estudis transcendentals de Liszt que, si no et destrosses els dits a fi que la teva musculatura manual pugui disparar milers de notes per minut, sempre els hauràs de sentir tocats per altri. Primer t’has de currar la tècnica i després, quan estiguis exhaust de pencar, si vols parlem d’això de l’amor.
Quan algú et digui que fa les coses pel simple fervor de l’acte, apel·lant al cor, tingues la bondat de protegir la teva billetera i —si encara dubtes de l’engany— pensa en com els polítics catalans sempre han apel·lat a la bonhomia abans de timar-te. Si t’aproximes a qualsevol persona en nom de l’amor, recorda-ho bé, l’acabaràs expulsant de la teva existència molt més aviat que si ho fessis per simple curiositat o fins i tot per interès. El meu país, quan veu una frase aparentment enginyosa al firmament signada per un eixam de llumetes, s’escorre als calçotets com si tot Déu fos un grup d’escolanets davant l’altar; és així com, després de la insofrible embafada papal i de la seva conseqüent manada de futurs turistes, també haurem d’aguantar una temporada de sentimentalisme. L’amor, creieu-me, no ha erigit cap muntanya ni cap temple; només ens ha fet baixar la guàrdia i esdevenir més afeblits.
Primer ve la tècnica, tant en l’art com en qualsevol forma de seducció estètica (també en la corporal), i després, si de cas i si disposem de quantitats importants de diners o de temps per perdre (que vindria a ser el mateix), vindria l’amor. A l’amor cal aproximar-s’hi només si no ens queda més remei, entenent que tot allò que s’edifiqui a partir d’una cremor acabarà en la més absoluta nàusea. Tot el que m’agrada, des de les sonates de Mozart, passant per l’Imperi romà i acabant per la petulància dels anglesos..., és producte de la tècnica. Si ens furtessin la tècnica i fóssim simples herois de l’amor, ja seríem tots morts. Afortunadament, els catalans parlem d’aquestes coses d’una forma molt cínica i, al fons de cada sentimental, s’hi amaga algú una mica puta; només així hem aconseguit no acabar com una espècie extingida. El món s’encabrona, estimats; més ens valdrà reservar l’amor per a demà.