Xiular és queixar-se davant tot allò que et sembla injust i indecent i a voltes no et dixen altre remei. De vegades, l'objecte de la irritació i el cansament és un rival extern clarament definit. D'altres, es necessita tocar el crostó als del teu (suposat) equip perquè no abaixen la guàrdia i perquè ja en tens prou de comèdia i que s'interprete i s'utilitze la força del carrer a la manera que a cada partit més li convé. No són pocs los que pensem que la mediocritat s'ha instal·lat de fa temps en la classe política dirigent d'este país nostre, que fa cinc anys va guanyar un referèndum i que encara no acaba de saber què fer-ne d'aquella victòria.

Xiular algú no és imposar, ni és toxicitat, com segons qui vol titllar-ho per tal de desprestigiar la indignació d'un moviment. Estigmatitzar la legítima protesta només perquè s'aixeca la veu i es fa potser en un moment tens o en un entorn més festiu és fer-ne una lectura esbiaixada i sovint esta lectura sol anar acompanyada d'un cert interès més o menys ocult. La crítica també ha de poder incloure l'autocrítica i els qui no ho veuen apliquen allò de com més maror, més peix. Sempre hi ha gent amb la canya a punt.

Una altra cosa és escridassar algú que no s'ho mereix i Carme Forcadell —a parer meu— no s'ho mereix. Sense ella lo Primer d'Octubre del 2017 no hauria estat possible, més que res perquè les lleis de transitorietat que van permetre aixoplugar-lo foren aprovades en aquell maratonià ple del 6 i 7 de setembre on va haver de suportar l'inaguantable. Amb ella com a presidenta del Parlament es va tirar endavant la desconnexió. Carme se la va jugar sense saber que els altres (los del seu costat) no tenien res a punt i li van fer llegir la DUI, que amb aquell seu accent ebrenc sonava encara més rica i plena. Tot això li va costar 1.189 dies de presó. Sí, altres també van viure entre barrots. Només dic que les crítiques excessives a la seua persona, en l'acte commemoratiu del referèndum de dissabte passat, em van semblar sobreres.

Mostrar el descontentament és part de la llibertat d'expressió, evidentment, i cap de natros no podria tirar la primera pedra perquè qui més qui menys, en un moment o altre —per sort— ha pogut sortir a manifestar-se i a cridar que ja n'hi ha prou, ja siga pel riu, pels trens, per la sanitat o per la independència, que de causes no mo'n falten i el megàfon no té temps de cobrir-se de pols. La majoria dels crits de l'acte de dissabte deien Govern dimissió. Carme Forcadell no en forma part, però probablement es va endur la bronca pels qui no van donar la cara. És allò que mos passava a l'escola de menuts quan lo mestre mos maldava per les absències a classe i ho feia davant dels qui sí que hi havíem assistit.

Carme Forcadell probablement es va endur la bronca pels qui no van donar la cara

Forcadell va ser l'ase dels cops. Tampoc de tots, certament. Siga com vulga, los parlaments al final de l'acte foren un petit martiri (que sembla que no n'adeprenem). Excessives intervencions i massa llargues. No mos sobra el temps, ni el de vida ni el de país. Hi ha cansament per la retòrica del discurs polític, pel ressentiment partidista. Per una fórmula autonòmica esgotada. Per un crèdit institucional exhaurit. Per un Estat opressor i corrupte. Es va xiular qui va declarar la República Catalana. Es va aplaudir a qui la va suspendre. Una i l'altre —uns i altres— van cometre errades i van prendre decisions encertades. L'admiració perdura encara, agafada de la mà de certa incomprensió.

Mentrestant i tanmateix, alguns han reconegut equivocacions i altres varien lo sermó, despistant i enrabiant la concurrència tots plegats. Els uns s'apoderen de les crítiques, los altres fan seues les victòries, com si aquell u octubre natros li haguéssem preguntat al veí de mesa electoral a qui solia votar. Com si la població estiguéssem regits pel mateix prisma dels qui miren lo país des d'una bombolla de poder enverinada. Sota el seu prisma esbiaixat veuen lo món només del color de les sigles que els omplin la nòmina i es pensen que la lògica mental de la gent del carrer ha de ser la mateixa i que hem d'acatar un missatge únic com a súbdits, quan se suposava que la cosa anava de tot lo contrari. Exdiputats dient que si reivindicar la vigència constitutiva d'aquell dia prodigiós és extemporani (perdó?), o que si mirar tant un moment històric sol significar tindre poca perspectiva de futur (caram!). I clar, al final la gent xiulem. I no, això no mos fa a natros intolerants. Tal vegada vos fa a vatros, representants polítics sobiranistes, incoherents i irresponsables.

L'abril del 2015, a Lleida, quan el socialista Àngel Ros n'era alcalde —estalviarem definir el seu mandat—, i en un acte de l'ANC, Forcadell va posar-se dreta al seu costat per a interrompre els xiulets que li estava destinant lo públic. Pel micròfon va demanar que es respectés la seua opinió i el seu torn de paraula. Dissabte, a l'Arc del Triomf, ningú no va sortir a defensar-la a ella quan lo seu rostre rebia la ràbia acumulada d'anys de batusses i indeterminisme, i a mi em va doldre més això que els xiulets en si mateixos. Perquè el llenguatge de plastilina que fa anys que van endossant-mos no és responsabilitat només d'una persona, perquè al Govern se li demana arribar a acords i ser clars —que no és lo mateix que un Acord de Claredat— i perquè va pagar els plats trencats per la gestió d'una festa feta fa cinc anys que depèn de com se mire va durar només uns segons i depèn de com se mire encara meneja la coa. Ni oblit ni perdó. Oblit o vigència.