Als defensors —com servidora— d’un món on hi ha poques casualitats, i lloat sia l’ordre i la previsió, no els haurà semblat estrany que, davant la improbable (però mai se sap i etcètera) defenestració de Pedro Sánchez, la mà invisible de la política espanyola hagi començat a vomitar rumors sobre un possible traspàs de Salvador Illa a la Moncloa. Fa pocs dies, al seu rendez-vous monàstic amb l’Ustrell, el president de la Generalitat s’espolsava la veu del dimoni, que sempre demana més glòria, afirmant que després d’ésser Molt Honorable només tenia ganes de dedicar-se a aprendre grec clàssic (compartim el desig, president; això d’anar de filòsofs pel món sense dominar la llengua mare és una tara francament grollera) i que se sentia “centrat en la feina que se m’ha encomanat aquí”. Cal repassar l’interviu, dit sigui de passada, perquè el nostre 133 ha après a pujolejar d’una manera prou envejable.
Contingències a banda, la possibilitat d’un Gobierno presidit per Illa no és cap bajanada. L’anàlisi política més superficial vindria a justificar-ho apel·lant al ventilador d’excrements que Koldo —i qui sap si el mateix Santos Cerdán— pot continuar alimentant durant les pròximes setmanes, duent la legislatura a un clima insuportable que només podria acabar-se extingint el sanchisme. També seria prou normal que Sánchez acabés triant de successor el seu fidel lloctinent al ministeri dels doctors quan aquesta entitat (sense competències) es convertí en la casa de la gestió vírica. Però a un nivell més profund, aquest canvi tindria una lògica històrica més interessant. L’Enric Vila recordava ahir com l’Estat sempre pica la porta catalana quan s’africanitza massa; per molt anticatalanisme de boquilla que hi hagi al kilòmetre zero, qui sap si podríem estar vivint un d’aquests moments rars.
Per altra banda, l’aproximació de personalitats catalanes a l’entorn madrileny és un factor que ja va començar a gestar-se a l’illa de Lledoners, quan Oriol Junqueras veié naufragat el procés i s’imposà la fita de substituir Convergència com a principal interlocutor català a Madrit. Tot això ha quallat de forma progressiva i es pot veure en el desembarcament de periodistes catalans com ara Miquel Calçada i Sergi Sol al Consell d’Administració de RTVE o el fitxatge d’Andreu Mas-Colell com altíssim assessor del Banc d’Espanya. També s’esdevé en la política més institucional, com el fet que l’alcalde Collboni agafés l’AVE per demostrar a les elits madrilenyes que Barcelona és una ciutat molt més acollidora que la seva (la cosa té gràcia i tampoc és casual perquè, a l’hora de profetitzar la bona nova, l’alcalde de Barcelona va copiar el lema de Primàries amb el que Jordi Graupera es presentà a les municipals).
Qui sap si veuríem, per primera vegada, un president d’Espanya fent quelcom tan temerari com parlar català al Congreso
Tota aquesta gestualitat, en definitiva, és el brou a partir del qual hom podria situar Illa ben a prop de la presidència del Gobierno, una giragonsa que —a més a més, a ulls del socialisme— serviria per acabar imposant als espanyols el clima de plurinacionalitat nacional amb el qual somia el socialisme (qui sap si veuríem, per primera vegada, un president d’Espanya fent quelcom tan temerari com parlar català al Congreso, davant l’èxtasi de republicans i convergents i la indignació dels ayusistes). Més enllà que això s’esdevingui o acabi descansant al calaix de les hipòtesis delirants d’aquest articulista, l’important aquí és la simple possibilitat de l’enèsim intent de rescat del magma espanyol per part dels polítics catalans, un salvavides que resulta difícil d’assegurar, perquè l’1-O (malgrat la seva no aplicació política) va acabar de trencar la pacificació entre la nostra tribu i la resta de l’Estat.
En aquest sentit, crec que el president fa bé d'ignorar els cants de sirena, no només perquè mai s’ha de donar per mort a Sánchez, sinó perquè fins i tot ell mateix —tot i creure en missions improbables— no acaba de creure en realitats incòmodes. Això, en certa manera, és un dels triomfs del sobiranisme, car, malgrat l’intent pacificador de l’esquerra estatal, els ponts de l’autonomisme s’han trencat del tot; ho certifica que el president, a l’entrevista esmentada a l’inici, contestés prou evasivament a la pregunta sobre si se sent espanyol, afirmant només que això de ser català és una molt bona porta d’obrir-se a diverses identitats del món. El que dèiem; pujolejar i guardar la roba.