La tradició és l’únic control que pot exercir l’home sobre el temps. M’hi han fet pensar aquests dies i el debat insuls i trampós sobre el solstici d’hivern. A banda de ser un concepte moral i polític, la tradició és, sobretot, un concepte explicatiu, és l’impacte del context sobre l’home apuntalat ritualment. Per això, comprendre la nostra herència és també comprendre la nostra condició. El rebuig frontal i sense matisos a la tradició és de mal gust intel·lectual perquè parteix de la desgana de reflexionar sense perspectiva i de la supèrbia de pensar que és possible deslligar-se de la deixa de les generacions anteriors a base de voluntat.
La tradició és un vehicle, i per això és possible combinar modernitat amb tradició sense ofegar-la o fins i tot posar la modernitat al servei de la tradició per a fer-la lluir
És absurd fer una defensa de la tradició des d’ella mateixa i atorgar-li una bondat intrínseca perquè, igual que tot el que es defensa histèricament i des de la indignació, acaba esdevenint una idea buida sense més servei que el de polaritzar posicions i endreçar les batalles ideològiques. Una medalla, vaja. Un complement estètic. És absurd i, des de posicions típicament conservadores —de J.R.R. Tolkien a C.S. Lewis— és una equivocació, perquè precisament el que és valuós de la tradició no és com està embolcallada, sinó la veritat que hi ha al darrere. És un vehicle, i per això és possible combinar modernitat amb tradició sense ofegar-la o fins i tot posar la modernitat al servei de la tradició per a fer-la lluir. Si la veritat que carrega, no canvia, la tradició es manté. Per això, dessacralitzar una festa religiosa no és el mateix que tocar-li el crostó a ton avi o a ton pare perquè no són capaços de trepitjar la cuina i assumir alguna responsabilitat culinària durant les festes.
La tradició pot ser una cosa físicament petita, però sempre mena a un ideal més gran: allò que els nostres morts van considerar que havia de perdurar
La solemnitat d’una tradició no rau en la seva execució, sinó en la seva antiguitat: exposa que la veritat que conté ha estat legitimada per moltes generacions. En el pla gastronòmic, per exemple, convindrem que uns panellets o una escudella no són una menja sofisticada, però apunten a unes arrels morals, religioses i culturals que per a alguns sí que ho són. La tradició pot ser una cosa físicament petita, però sempre mena a un ideal més gran: allò que els nostres morts van considerar que havia de perdurar. Potser per això posa en evidència les absències: la carn d’olla no es mou, els qui girem al seu voltant, sí.
De la gastronomia a l’art, el concert de sant Esteve al Palau de la Música, que sempre serveix per posar el sentiment nacional a lloc tot paint els canelons i els comentaris del teu cunyat, fa el mateix efecte. És una manifestació patriòtica, un clam atàvic per a tots els qui som catalans i tots els qui ho han estat abans que nosaltres i que, per anomenar-se’n, ja entonaven les mateixes cançons que l’Orfeó Català el dimarts 27 passat. És tradicional i, rere l’opulència de la música i la cridòria, hi ha sobretot un ideal polític de pes que encara avui fa sentit. Forma i significat, tradició i veritat, van a l'uníson: des de l’art, el que som, roman.
Aragonès és un president despullat, perquè en comptes d’ajudar-se de la tradició per justificar que tot plegat ha fet que ell sigui on és essent el que és, s’encaparra a fer el contrari
Per contrast, el discurs del president Aragonès encadenat a l’emissió del concert va ser com caure d’un cinquè pis. De la robustesa intrínseca de la tradició, a la robustesa forçada i performada d’un president que no sabem ben bé què defensa, però sabem que ho fa engreixant les idees des del lèxic, conscient que no tenen prou substància per aguantar-se soles. El canvi d’una emissió a l’altra va ser com transitar de l’abundància a la buidor. Si el concert de sant Esteve posa el sentiment nacional a lloc, només cal un discurs del president Aragonès per a tornar-lo a descol·locar. Tot plegat arrenca en un menyspreu de base vers la institució, o almenys vers la seva història: Catalunya té una de les seus de govern més antigues d’Europa i el president de la Generalitat insisteix a fer el discurs des de qualsevol altre lloc. No acaba de ser l’aposta més intel·ligent, em sembla, atès que volent-lo revestir d’institucionalitat i solemnitat excusant-se en un pretès lideratge i poder de decisió, acaben aconseguint el contrari. A part de ser un home fluix, Pere Aragonès és un president despullat, perquè en comptes d’ajudar-se de la tradició per justificar que tot plegat ha fet que ell sigui on és essent el que és, s’encaparra a fer el contrari. Som els de l’Orfeó Català i els del Cant de la Senyera, però el nostre president s’entesta a fer veure que la seva existència —com la del Palau de la Generalitat o la de Nadal— són una casualitat.
És un error de la classe política pensar que poden fer-se seva la força de les tradicions del país sense comprometre’s fins al final amb les veritats que aquestes concentren
És un error de la classe política pensar que poden fer-se seva la força de les tradicions del país sense comprometre’s fins al final amb les veritats que aquestes concentren. Les buida i els converteix a ells en culpables. Només cal constatar com viuen molts catalans la Diada per confirmar-ho. Pere Aragonès ho sap, per això esquiva qualsevol reivindicació que l’aboqui a fer una guarda dels símbols massa vehement. Per això fa filigranes amb el diccionari dia rere dia i fa servir d’escut expressions com “treball compartit des dels valors fraternals” quan ha de posar-se davant dels catalans i explicar quina és la seva tasca com a president. És impossible que no quedi deslluït després d’un concert de sant Esteve al Palau de la Música. És com posar una radiografia de “qui som” i una fotografia de “què estem fent” l’una al costat de l’altra, la del compromís de tots els qui han estat catalans —o ho seran— al costat de la radiografia de la manca de compromís.