De manera cíclica el PP solia dir que feia un gir al centre (expressió que s’havia convertit pràcticament en una paròdia). En aquest congrés ha fet dues coses radicalment diferents: ni ha fet cap gir ni ha presumit de centre. En el conclave que acaba avui a Madrid, el PP s’ha limitat a definir-se com l’única opció de fer fora Pedro Sánchez de La Moncloa. En definitiva, vol acabar provocant que a un hipotètic votant de Vox se li generi el dubte de si fer un vot molt enfadat o un vot molt útil. Vox pot presumir de ser el partit en ascens d’Espanya i el que té més suport entre els joves. Però des que Vox li va fer un forat al PP, a Espanya només han governat els socialistes. I compte que a Catalunya pot passar el mateix, però d’això ja en parlarem un altre dia en un altre article.

Per governar, el PP en farà prou si aconsegueix exactament això, ocupar l’espai que va de la socialdemocràcia del PSOE a l’extrema dreta de Vox. Qualsevol excursió que el balancegi cap a un dels dos extrems al PP li surt malament: perd votants i credibilitat si vol ser més de centre que els socialistes, i perd votants si -com Pablo Casado- vols ser més radical que els de Santiago Abascal. Però en aquest últim cas, i així ho porta comprovant uns quants anys, si s’acosta a Vox i fins i tot governa amb ells en alguns llocs, el què guanya a les urnes ho perd al Congrés amb la impossibilitat de trobar socis parlamentaris. El nou PP de Feijóo busca, ara sí, quedar-se amb el carril central de la dreta espanyola i presentar-se com l’única alternativa real al PSOE, tal com va recordar aquest dissabte a la tarda en el discurs de presentació de la candidatura.

La Comunitat de Madrid i Badalona li marquen el camí a Feijóo de com residualitzar Vox


I això suposa marcar un discurs netament conservador i liberal, però al mateix temps tenir diferents veus que vagin als marges d’aquest carril per agafar el màxim d’electors. És així com s’explica que Cayetana Álvarez de Toledo estigui a l’executiva, una persona limítrof amb Vox, que es nega a ser entrevistada en català malgrat ser la candidata del PP per Barcelona i que va créixer políticament en els grupuscles més antiindependentistes de Catalunya. Però al mateix temps, el PP espanyol ha donat protagonisme a Xavier García-Albiol, l’alcalde de Badalona que sap que una de les claus per mantenir la majoria absoluta és no fer -precisament- un discurs antinacionalista català.

És més, García-Albiol, que en aquest congrés ha fet de mestre de cerimònies, és un dels responsables del fracàs de la famosa esmena que Alejandro Fernández volia colar en què es descartés per escrit qualsevol pacte amb Junts. L’alcalde de Badalona va propiciar que l’esmena quedés diluïda amb una defensa genèrica de la Constitució però en cap cas un veto explícit a escoltar els independentistes. Per acabar-ho d’adobar, García-Albiol ha colat a la nova executiva estatal Juan Fernández una de les seves mans dretes a Badalona i portaveu del PP al Parlament de Catalunya. El 2023 Vox va obtenir els seus millors resultats electorals en unes eleccions municipals a l'àmbit estatal però a Badalona no va obtenir representació. A la comunitat de Madrid presidida per Isabel Díaz Ayuso, Vox sí que va obtenir representació (11 diputats) però sense cap transcendència perquè dels 135 escons de l’Assemblea, 70 se’ls va quedar el PP.  Madrid i Badalona, cadascú amb les seves circumstàncies, discursos i -sobretot lideratges- marquen el camí del PP sobre com inhibir Vox i que els populars governin sense tenir les mans lligades. I de retruc s’ha revelat com la única manera pràctica i útil d’aplicar el famós cordó sanitari contra la ultradreta.

El PP en faria prou amb arribar als 160 diputats per no dependre d'Abascal

El somni humit de qualsevol partit és obtenir la majoria absoluta però aquest objectiu és una utopia atesa la fragmentació actual. Ara bé, just per darrera d’aquesta fita n’hi ha un altre més a l’abast del PP: una victòria folgada amb uns 160 diputats (ara en té 137) i que, encara que amb Vox arribi als 176 necessaris, no li calgui haver de pactar amb l’extrema dreta. És més, entre l’opció fàcil d’un pacte PP-Vox i l’allunyada hipòtesi d’una mena d’entesa entre PP i Junts, hi ha un tercer escenari, intermedi, no descartable i més probable: el d’una gran coalició encoberta PP-PSOE. Un partit socialista en descomposició i sense Pedro Sánchez facilitaria la investidura a Alberto Núñez Feijóo amb l’argument que, posats a governar, més val que ho facin falcats pel PSOE que no pas per Vox. Ara bé, per arribar a qualsevol d’aquests tres estadis, el PP ha de superar dos esculls: la capacitat de resiliència de Pedro Sánchez i saber gestionar els mesos en què, per més insistència, no hi haurà eleccions i per tant els tocarà seguir fent de partit de la oposició.