Ara us explicaré una història que si hagués hagut de redactar de manera merament informativa i amb el llenguatge tècnic que porta implícit, possiblement no hauria suscitat interès de l’audiència, perquè conté conceptes com “Llei Reguladora de les Bases de Règim Local” o “mecanismes de cessió transferència competencial i el principi de proscripció de l'arbitrarietat dels poders públics”. Per fer-ho atractiu intentaré explicar-ho de la manera més didàctica possible.

Tots els ajuntaments tenen tres figures indispensables per al seu funcionament: secretari municipal, interventor municipal i tresorer municipal. Són tres figures que tenen encomanat el control legal i econòmic del consistori. Bàsicament que tot allò que aprovi l’ajuntament sigui legal i que tot allò que faci l’ajuntament tingui diners per dur-se a terme. Amb la seva intervenció es pretenen evitar il·legalitats i dèficits pressupostaris i, de fet, a les seves mans tenen la possibilitat de frenar projectes, reglaments i obres. Aquí és molt important subratllar que, paradoxalment, els interventors, secretaris i tresorers no són funcionaris municipals sinó que són funcionaris de l’Estat i que, sovint, té més poder legal i administratiu un secretari que el mateix alcalde.

A Catalunya, de les 1.583 places per a secretaris, interventors o tresorers són interines o estan vacants un 60%

Fins al 2013, aquesta figura depenia de la Generalitat. Però aquell any —amb el procés ja en marxa— el govern espanyol de Mariano Rajoy va recentralitzar moltes competències de les comunitats autònomes a través d’una llei anomenada de racionalització de les administracions. Una d’aquestes recentralitzacions, la dels secretaris, interventors i tresorers, que —des d’aleshores— tornen a dependre directament de l’Estat espanyol. Tant és així que les oposicions per accedir al cos es fan a Madrid. Aquest mateix sistema ultracentralitzat provoca que a aquests alts funcionaris se’ls assignin places lluny de casa seva i que, tan aviat com poden, demanin trasllat, entre molts altres problemes derivats de fer polítiques no de quilòmetre 0 sinó quilòmetre 600.

Molts interventors i secretaris van demanar marxar de la Catalunya del procés perquè centenars d’alcaldes van prendre decisions encaminades a la desconnexió amb Espanya o, com a mínim, de desacatament a l’Estat. Per no trobar-se en el dilema d’haver d’escollir entre un plenari majoritàriament independentista i una obediència administrava espanyola, desenes d’ells van optar per altres destins, o com a mínim, demanar el trasllat a ajuntaments catalans de majoria no rupturista. Entre això i les diverses dificultats acumulades en els últims anys, a Catalunya actualment hi ha un dèficit d’assignació de places. Dels 1.583 llocs previstos, un 60% viuen una situació d’anomalia, ja sigui perquè els funcionaris hi són de manera provisional o, directament, són places no cobertes (178).

Quan un tràmit a un ajuntament s’alenteix, moltes vegades no és per culpa del consistori sinó per l’absència de secretari

Quan això passa, els tràmits legals i econòmics els assumeixen administracions superiors com diputacions o consells comarcals. No cal dir, però, que aquesta situació fa que tot s’alenteixi més o fins i tot es frenin processos: si no hi ha secretari no es poden ni convocar plens municipals. Per tant, quan moltes vegades ens exclamem de la lentitud en tràmits locals, sovint no és per culpa de l’ajuntament sinó del fet que l’ajuntament no té un secretari, un interventor o un tresorer que doni el vistiplau final a una partida pressupostària concreta.

Per pal·liar aquesta situació, Junts al PSOE a Madrid i ERC al PSC al Parlament van pressionar per solucionar un mal que afecta bona part dels ajuntaments, també els socialistes. Finalment, la tardor del 2025 el govern espanyol va acceptar una nova descentralització i va permetre que fos la Generalitat qui gestionés l’assignació de places. No vol dir que secretaris, interventors i tresorers passessin a dependre del govern català sinó que la Generalitat podria coordinar el procés. Per exemple, les oposicions es faran a l’Escola d’Administració Pública de Catalunya i el repartiment de forats a omplir també es resoldria des d’aquí.

El TC ha admès a tràmit el recurs del PP en contra que la Generalitat gestioni aquesta figura indispensable per als ajuntaments

Tan bon punt es va publicar al BOE aquesta mena de traspàs tou de competències, el PP va presentar un recurs al Tribunal Constitucional per oposar-s’hi. Quan hi ha una mínima cessió de poder de l’Estat a la Generalitat, el PP ho porta als tribunals, i és igual quin any llegeixis aquesta frase perquè sempre estarà en vigor. I, oh sorpresa, el Tribunal Constitucional ha admès a tràmit el recurs del PP i això vol dir que en congela el traspàs. Els populars asseguren que aquesta descentralització vulnera la constitució perquè —entre altres coses— envaeix competències de l’Estat (quan la Generalitat ho és, d’estat) i perquè hi ha desigualtats en els processos d’accés a càrrec públic. En aquest precís moment és important explicar que fa anys que el País Basc ha recuperat la competència perduda el 2013 i que allà els interventors i els secretaris els assigna Vitòria i no Madrid sense cap mena d’entrebanc constitucional.

Si no fos perquè tenen un històric llarguíssim d’animadversió vers tot allò que suposi que Catalunya tingui no ja poder, sinó una ínfima capacitat de gestió de proximitat, em veuria capaç de preguntar-me —de manera sincera— quin interès té el PP per no voler solucionar una situació pròxima a la paràlisi municipal a gran escala. Quan molts tràmits s’allarguen o, directament, queden penjats no és per cap altra raó que l’absència d’un secretari que hi posi el seu segell de conformitat. El PP —que va fer famosa l’expressió de “els problemes reals de la gent”— ha posat per davant la pulsió, quasi obsessiva, de centralisme abans que una solució efectiva a aquests problemes. Però almenys que la ciutadania, a través d’articles amb un risc elevat d’avorriment com aquest, ho tinguin clar.