Quina setmaneta! El curs comença cada vegada més d’hora. En realitat, l’estiu d’enguany ha estat tan curt com extremadament calorós. La convocatòria de les eleccions generals el mes de juliol ja feia preveure que la política no aturaria màquines. Així que al bell mig de la canícula es van haver de reunir les Corts per elegir les meses de les dues cambres. La del Senat no tenia cap misteri, perquè la majoria absoluta del PP no obligava a pactar res. L’elecció de la presidenta del Congrés, resolta a favor de la candidata del PSOE, Francina Armengol, tenia més morbo. A diferència de la investidura del cap del govern, que l’independentisme català pot bloquejar si no dona —o permet— la majoria al PSOE o del PP, l’elecció de la mesa no queda bloquejada perquè un partit s’abstingui de participar en la votació. Convé entendre això per comprendre el sentit dels pactes que Junts i Esquerra han fet amb el PSOE i Sumar, respectivament.

La ràbia que alguns sectors independentistes projecten contra els partits protagonistes de la dècada sobiranista fa que s’exageri la dimensió negativa d’aquests pactes. Està clar que l’ús del català a les Corts no serà bufar i fer ampolles. Per començar, perquè la dreta el primer que ha fet és alimentar el conflicte amb l’espantall del secessionisme. A mi no em preocupa gens que el català es pugui denominar valencià —o inclús mallorquí—, sempre que no vagin en pestanyes separades, que és el que passa gairebé a totes les webs oficials de l’administració de l’Estat o en els caixers automàtics. Al capdavall, al País Valencià es parla el valencià i tothom que no sigui un ignorant o un espanyolista com no n’hi ha, sap que el valencià és català. A les illes, també, on, a més, Estatut d’Autonomia ho deixa ben clar i dona a la llengua el mateix significat que té a Catalunya: “La llengua catalana, pròpia de les Illes Balears, i la nostra cultura i tradicions són uns elements identificadors de la nostra societat i, en conseqüència, són elements vertebradors de la nostra identitat.”.

A mi no em preocupa gens que el català es pugui denominar valencià —o inclús mallorquí—, sempre que no vagin en pestanyes separades, que és el que passa gairebé a totes les webs oficials de l’administració de l’Estat o en els caixers automàtics

No hauríem de patir tant perquè el nom de la llengua catalana es pugui representar en dues formes diverses com fan les plataformes digitals amb idiomes tan consolidats com el castellà, el portuguès o l’anglès. Que la mateixa pestanya inclogui la doble denominació “català/valencià” em sembla tan natural com ho són les diferències que tothom veu cada dia a Netflix i que no qüestionen la unitat de cada llengua: European Spanish/Latin-American Spanish o Portuguese (Portugal o Brazil) o bé British English/American English. Deslliurem-nos de les pors atàviques. Per a Brauli Montoya, membre de l’Institut d’Estudis Catalans (IEC) i de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua (AVL), entitat defensora de la unitat de l’idioma compartit, la neutralització del secessionisme passaria perquè la doble denominació s’utilitzés també a Catalunya. Potser sí. Hem perdut massa temps a debatre la “qüestió dels noms” mentre l’ús social de la llengua anava minvant a tots els territoris de parla catalana i l’espanyolisme obtenia èxits contra la immersió lingüística.

Que l’oficialitat del català a la Unió Europea no serà cosa d’un dia per un altre és de sentit comú. El procediment serà llarg i, com ja hem vist, els enemics, començant pels parlamentaris de la dreta i l’extrema dreta espanyola, no ho posaran fàcil. Però que no sigui fàcil no significa que hagi estat un error pactar que el govern espanyol del PSOE es comprometés a iniciar el tràmit de manera oficial. Com ja vaig explicar la setmana passada, que s’aprovi o no engegar el procés per oficialitzar el català a Europa en la reunió del dia 19 de setembre de la Comissió és la condició necessària perquè Junts s’avingui a negociar la investidura de Pedro Sánchez. Que el monarca hagi encarregat al candidat del PP, Alberto Núñez Feijóo, provar de ser investit després del debat dels dies 26, 27 i 29 de setembre, no sols significa que ha començat a córrer el temps legal de dos mesos per a una hipotètica repetició electoral. També dona temps als independentistes per saber què haurà passat el dia 19. Fins i tot el PP té l’oportunitat d’apuntar-se a la festa si és que vol convèncer algú que faciliti la investidura del seu candidat, la qual, siguem realistes, està molt i molt verda. Si el PSOE demostra que ha enganyat Junts, les noves eleccions tindran lloc el 14 de gener i només caldrà esperar que fracassi aquesta primera oportunitat d'investidura del líder del PP. 

Els que tenen por que l’independentisme polític es “vengui” per no res, de vegades tenen raons per sospitar-ho. La qüestió de la cessió de dos parlamentaris de Sumar i de quatre del PSC a Esquerra i a Junts perquè puguin tenir un grup parlamentari propi al Congrés ha fet saltar, una vegada més, les alarmes dels guardians habituals a X-Twitter. Cal dir que si Junts, per parlar del grup de Carles Puigdemont, que és el polític amb més crèdit, hagués explicat la totalitat del pacte que va portar a elegir Francina Armengol com a presidenta del Congrés dels Diputats, ens hauríem estalviat la polèmica. Era fàcil, oi? Només calia dir que havien pactat el català a les Corts i a Europa i un grup parlamentari propi, perquè fer-ho els permetria fer política amb singularitat i recursos monetaris. El pitjor de la política catalana és que els polítics no saben tenir el capteniment i la transparència que pertoca en cada moment. Un altre exemple. La resposta de Míriam Nogueras a la pregunta de si l’amnistia havia d’incloure el cas de Laura Borràs, va portar a encendre una polèmica innecessària, i que a sobre era falsa. Si hagués estat més alerta, la líder parlamentària de Junts a Madrid li hauria etzibat al periodista que “ara no toca” parlar d’això, sobretot perquè les amnisties no es decreten ad hominem. No cal fer cap curset per saber-ho.

Els que defensen ara que amb els partits espanyolistes no es pot discutir res i, encara menys, pactar-hi, estan tan desorientats com ho estaven els polítics que van proclamar la DUI per uns minuts

Per guanyar la llibertat cal desfer-se de les pors que s’han arrapat a la pell de molts independentistes. L’escepticisme està justificat, crec jo, perquè els polítics del 2017 han demostrat que anaven, per dir-ho suau, desorientats. No anaven de catxa, com s’ha dit. Simplement, van caure en una tàctica tan irresponsable com voraginosa. Els que defensen ara que amb els partits espanyolistes no es pot discutir res i, encara menys, pactar-hi, estan tan desorientats com ho estaven els polítics que van proclamar la DUI per uns minuts. Com més aviat superem el dol de la derrota, més de pressa recuperarem la iniciativa. La política no és com un voldria que fos. Hi ha hagut gent que m’ha volgut convèncer que el fet que ara els set diputats de Junts siguin determinants per condicionar la investidura és resultat d’una pretesa coherència en els actes anteriors d’aquest partit. Cal no exagerar, perquè l’atzar ha donat un protagonisme a Puigdemont amb un nombre màgic de parlamentaris que no té res a veure amb cap coherència. El PSOE ha fet mans i mànigues perquè es revisessin els vots nuls a Madrid per estalviar-se aquesta dependència. Si ho hagués aconseguit i ara tingués els parlamentaris necessaris per investir Pedro Sánchez amb la coalició del 2019, que incloïa Esquerra, la importància determinant de Junts hauria decaigut i els descosits del partit haurien sigut més evidents. 

ErichFromm, aquell psicòleg i psicoanalista que es va posar de moda amb el llibre La por a la llibertat (1941), afirmava que tenir por és rendir-se a la destrucció d’un mateix. Per tant, la manera de ser lliure com a individu és ser espontani en l’autoexpressió i el comportament, però no a la manera masclista, arrogant i tronada de Luis Rubiales, síntesi de l’Espanya nacionalista i arcaica de Manolo “el del Bombo”. Fromm escrigué, literalment, que “només hi ha un significat per a la vida: l’acte de viure-la”. I això també es pot aplicar a la política. Viure-la és fer-ne.