Arcadi Espada ha dit que ningú no hauria de témer un govern amb la presència de Vox perquè la cosa sempre millorarà una administració on manin els comunistes. Com en tantes altres coses, l’Arcadi té tota la raó del món. Els extrems sempre són nefastos, però, si d’alguna cosa cal fugir esperitadament, és dels moviments polítics fundats en preceptes morals suposadament virtuosos. Això també ho sabia Pedro Sánchez quan afirmà, durant l’efervescència d’una campanya electoral, que Espanya no dormiria tranquil·la amb Pablo Iglesias al Gobierno. Sabem que el president espanyol només somia en la seva supervivència, i és així com va fitxar Iglesias de vicepresident i ara s’ha inventat unes eleccions per afavorir que Yolanda Díaz esporgui de narcisos l’esquerra radical i acabi presentant als electors una versió pop-feminista d’Izquierda Unida.
Per motius molt diferents dels de l'Arcadi, tampoc m’espanta la dreta espanyola a La Moncloa. Primer perquè, en qüestions com ara la cosa nostra, noto escassíssimes diferències entre la gent d’ordre i els sociates (de fet, em cau molt millor la penya conservadora que, si t’ha de destruir, t’ho diu a la cara sense gaire embuts). Però també, al seu torn, perquè el PP sempre ha demostrat un complex d’inferioritat ancestral amb el nacionalisme català. Com ha explicat moltes vegades l’Arcadi —i també amb encert— la invenció de la figura de Pujol com a gran estadista, amb aquelles cursileries d’espanyol de l’any a l’ABC i etcètera, es legitimà bàsicament a Madrid. Ho demostrà de nou Núñez Feijóo fa pocs dies a Barcelona, esmenant la política del PP amb Catalunya i demanant perdó als empresaris per haver pensat durant anys que això nostre amb Espanya resulta un problema “crònic”.
Qui més alimentarà el fantasma de Vox com a avantsala dels fatxes serà el processisme, que necessita l’espantall de l’extrema dreta a l’hora d’esporuguir els electors més indecisos
És una cosa molt entendridora veure com el líder del PP sospira indissimuladament per un retorn de la Convergència de sempre; a saber, aquell tipus de gent amb qui és emprenyador parlar sobre cosis d’identitat, però amb la que t’entendràs a l’hora de carregar-te l’impost de successions. Aquest és un moviment doble, només faltaria, perquè Xavier Trias i la sectorial convergent de Junts també estaria encantada d’aparcar l’estelada durant uns anys per tornar al bisnes de les coses-que-realment-importen-a-la-gent. Si Trias finalment aconsegueix l’alcaldia de la capital, aquesta temptació tindrà un cert auge; però el pes de l’abstencionisme independentista li traurà molta força (per això Junts ha guardat a la recambra la candidatura de Jaume Giró a Madrid amb l’objectiu de no cremar l’antic conseller en la futura patacada dels juntaires als comicis).
Amb una dreta comandada per Feijóo (de qui Jaume Guardiola, el president del Cercle d’Economia, va destacar “l’accent gallec” com a valor de plurinacionalitat o plurimandangues), l’efecte de Vox en la governabilitat serà mínim i estic segur que el PP continuarà la tàctica de reservar als seus aliats el racó de la ideologia anti-woke, exactament amb la mateixa intenció amb què Sánchez ha minat la moral podemita. De fet, qui més alimentarà el fantasma de Vox com a avantsala dels fatxes serà el processisme, que necessita l’espantall de l’extrema dreta a l’hora d’esporuguir els electors més indecisos. El primer que va fer gran els voxaires fou Sánchez amb la intenció de cascar el PP; ara serà el nacionalisme català, d’una forma encara més cínica. No m’estranya que, amb la fallida tàctica del cordó sanitari, Vox hagi acabat tenint molt bons resultats als municipis catalans.
És per tot això que cal mantenir el pols de l’abstenció: com més minem la moral del processisme, més forts serem a l’hora d’afrontar les noves tensions que vindran quan la força de l’1-O torni a emergir d’alguna altra manera. Encara no sabem com i, justament per això, ara la nostra tasca serà fortificar-nos. Això passa, en primer terme, per arraconar la por. I més encara d’una cosa tan inofensiva com és Vox.