Per fer-se una idea de per on passa la cultura d’una societat és interessant llegir els articles que escriuen els seus dirigents polítics. Sabeu quants articles han publicat els principals líders polítics catalans el primer semestre de 2025? No continueu llegint, penseu quin creieu que hauria de ser aquest número. Ho teniu?, seguim. Una mica més, sabeu de quines temàtiques han parlat els que han escrit articles? No continueu llegint, penseu-hi. Ho teniu? Seguim. Són els vostres temes?

Els polítics d’ara escriuen poc. I, en canvi, és molt necessari que els polítics escriguin. Algú em podrà dir aquest i aquell altre sí que ho fan, sí. I molts d’altres. Generalitzar sempre et porta a cometre alguna injustícia, cert. Però en general escriuen poc. La percepció generalitzada que cada vegada es llegeix menys no ens hauria de fer concloure que com que no es llegeix no cal escriure. I menys els polítics. Primer, perquè que es faci menys no vol dir que no es faci. Segon, perquè el que sobretot ha canviat és la forma com es llegeix: del paper al digital. D’allò més literari a un llenguatge més directe, etc. I tercer, perquè no et pots queixar del fet que no es llegeix i tu no aportar lectures per combatre-ho.

Hi ha una frase que es fa servir molt, juraria que en tots els espais de formació dels partits, que diu “fet el tuit no pensis que hi ha la feina feta”. Però molt sovint el debat es fa a nivell de tuit, de titular o de tall de veu. No seré jo qui digui que no s’ha d’actuar en aquests àmbits si les regles del joc venen marcades així. Però cal ser conscients que no són les úniques i que sobretot no són suficients. Aquests dies s’ha vist molt als tuits de suport a Alacant o als tuits de suport als afectats pels incendis de la Segarra. I constantment es veu a les piulades que tots els polítics publiquen per explicar què fan. Està mal fet? No. Però el que cal explicar és per quin motiu ho fan. El perquè?

Escriure ajuda a organitzar i estructurar el pensament, millora la comunicació, crea lideratge, contribueix a la reflexió pública, genera contacte directe amb la gent, dona credibilitat i autoritat moral

Acaba de sortir publicat el llibre d’un dels assessors en la campanya de Trump, Newt Gingrich, on explica tot el que van fer —durant anys— per connectar amb la cultura de la gent i no de les elits. I com les elits no entenen que els funcioni. Fa referència al que en el seu dia Ronald Reagan va anomenar “moure la M”, la M és la majoria de la gent. I també cita la coneguda frase de Margaret Thatcher “primer guanyes el debat, després guanyes els vots” per centrar-se en temes majoritaris. No tàctics, de fons. No conjunturals, estructurals. No d’allò que es dona per fet, sinó d’allò que realment la gent sent o pensa. I ara que governen diu que “encara hauran de posar més atenció al que sent i pensa la gent americana”.

Fa vuit anys del primer d’octubre i després dels escenaris que obre la sentència del TC sobre la llei d’amnistia crec que el catalanisme ha de fer una cosa semblant. No esdevenir populista eh, al contrari. Escoltar a fons els seus votants. Interpretar les claus de l’enfadament i del desengany que una bona part del catalanisme sent i mirar de reconnectar-hi abans no sigui massa tard. I sobretot entendre què és el que se’ls demana que facin. Sobre aquesta base cal iniciar el diàleg.

Lincoln, Roosevelt, Churchill, Mandela, Thatcher, Havel, Merkel, Obama són exemples de polítics compromesos amb la tasca d’escriure. El president Pujol també. Tots van actuar en èpoques de canvis en la manera de comunicar-se. Però no van parar. Suposo que conscients de com escriure ajuda a organitzar i estructurar el pensament, millora la comunicació, crea lideratge, contribueix a la reflexió pública, genera contacte directe amb la gent, dona credibilitat i autoritat moral. I contribueix al seu desenvolupament personal i intel·lectual així com en la creació d’un llegat personal i polític. I els dona l’oportunitat de tenir influència més enllà de la seva carrera política.