Els pactes per aprovar els pressupostos mostren fins a quin punt l’espai que cadascú busca cobrar-se en la negociació no és ideològic. En el sentit estricte del terme, tampoc és ben bé polític. Els partits cerquen l’obtenció d’oficines i de direccions generals que materialitzin la victòria negociadora que volen reivindicar. L’acord de pressupostos entre el PSC i ERC inclou la creació d’una oficina amb rang de direcció general adscrita a la Conselleria de Política Lingüística per “impulsar el català en l’entorn digital”. L’acord de pressupostos entre el PSC i els Comuns inclou la creació d’una Direcció General de Disciplina en Habitatge amb una estructura pròpia de recursos i personal. La guingueta és poderosa.
Costa de dir fins a quin punt aquestes direccions generals faran la feina que qui les ha negociades diu que faran. De fet, costa de dir si la feina pràctica que facin interessa veritablement a ningú. Qui n’auditarà la relació entre propòsit i resultats? ERC i els Comuns guanyen alguna mena de poder real engreixant l’estructura administrativa que penja del PSC? Per què la prioritat en un marc de negociació és obtenir oficines i direccions generals de les quals, d’entrada, no pots controlar el funcionament? Perquè guanyes un espai d’influència dins de l’administració en què hi ha sous —sí, la part important és la dels sous— que t’estan un xic en deute, perquè existeixen gràcies al teu partit. Si la guingueta en qüestió té per objecte —teòricament— un dels puntals distintius del teu partit, a més a més, és molt possible que aquells qui hi tinguin algun paper ja et siguin més o menys afins. I estaran un altre xic en deute amb el govern de qui pengin: en aquest sentit, la guingueta fa de terreny comú.
Per què hem de pagar els sous que sustenten aquests jocs d’aparents estira-i-arronses polítics —que no ho són— amb diners públics?
La guingueta és una carcassa buida que, en el moment del pacte, permet manifestar una distància ideològica que fa de maniobra de distracció del que passa al pla soterrat. Els partits pactants es fan una reserva de plaça a l’administració que els garanteixi un retorn electoral més o menys compartit: la lleialtat de tots aquells que en depenguin. Si ja sabem que el Departament de Política Lingüística en mans del PSC és un enxarxat de repartiment de pempins públics sense cap mena d’incidència positiva en la qüestió lingüística —de fet, és un altaveu de la mena de discursos que ens desarmen—, qui confia que la direcció general pactada amb ERC hi podrà fer alguna mena de diferència? No hi confia ni ERC, perquè aquesta no és la vocació final de la direcció general en qüestió. Qui confia que una Direcció General de Disciplina —tela, el nom— en Habitatge no sigui una mena d’espai de trobada de la vella i la nova esquerra espanyola que ni pot ni vol guanyar-se la vida a la privada? Per què hem de pagar els sous que sustenten aquests jocs d’aparents estira-i-arronses polítics —que no ho són— amb diners públics?
Que en aquesta columna es parli de direccions generals amb el mot “guingueta” és absolutament parcial, sí. És intencionat i té la voluntat d’exposar el descrèdit amb què és vista la part política de la malla administrativa. O la part administrativa de la malla política. No vol ser un flagell contra el que és públic, ni una esmena a la totalitat instrumentalitzable per la dreta liberal reaccionaritzada, ans una mostra diàfana d’una pràctica normalitzada que, si no és corrupció, sí que sembla que corromp alguna cosa. I que, al capdavall, en nom del servei públic i el servei al ciutadà, corca i vicia la vida política, resta credibilitat a les institucions i genera —encara més— distància entre polítics i ciutadans. Aquests últims es veuen obligats a sospitar quina és la segona lectura rere els titulars de la premsa política i a relacionar-s’hi des de la desconfiança, que, en últim terme, alimenta les pulsions totalitàries que avui revifen. Als pactes de pressupostos, els partits s’hi reparteixen el pastís entre ells amb unes conseqüències que afecten la cultura democràtica de tot el país i, desenganyem-nos, també toquen una mica la moral. Al final, acabarà essent veritat que l’única manera de tenir una vida més o menys còmoda, econòmicament estable i laboralment plàcida és dedicar-se a fer fotocòpies a l’enèsima Direcció General del No-res, a les ordres d’un socialista gris.