El Congrés dels Diputats barrarà el pas aquest dimarts a la delegació a Catalunya de competències de l'Estat en matèria d’immigració. La proposició de llei orgànica pactada pel PSOE i Junts després de discussions i debats sense fi a Madrid i a Suïssa, serà rebutjada per una pinça parlamentària (presumptament) antinatura entre Podemos, el PP, la UPN i Vox, que imposarà el seu criteri gràcies als 4 vots del partit de Pablo Iglesias. Tot aquest conglomerat, que uneix els partits de les fronteres obertes i els papers per a tothom amb els que demanen deportacions massives i "canya al moro", suma 175 escons, que és exactament la meitat dels 350 diputats a la Cambra Baixa. Si no hi ha canvis i es produeixen tres empats en les votacions, l’admissió a tràmit de la iniciativa decaurà.
La decisió de Podemos és molt greu, per molts motius, fruit no tant de la preocupació pels immigrants que, segons Ione Belarra, podrien ser objecte de “batudes racistes per part dels Mossos d’Esquadra” (Ara, 20 de juliol 2025), sinó de l’objectiu dels podemites de fer caure Pedro Sánchez com més aviat millor fent-li perdre votacions al Congrés i passar comptes amb la seva sòcia Yolanda Díaz. L’acusació a Junts d’haver ordit una llei “racista” per competir amb l’extrema dreta independentista, Aliança Catalana (AC), és una coartada retòrica per convèncer el magre electorat de Podemos. I una evidència que la plurinacionalitat dels podemites sempre pot esperar quan es tracta de Catalunya. Al capdavall, per molts d’ells, el procés no va ser una altra cosa que una “revolució de rics”. Ni Gabriel Rufián es lliura de la sospita quan proposa una aliança de totes les esquerres de l'Estat fora del PSOE.
En el cas d’arribar a port, la delegació de competències en immigració, de titularitat estatal, seria la cessió més important de sobirania estatal a Catalunya des del traspàs del trànsit als Mossos d’Esquadra el 1997, en temps d’Aznar i Pujol amb l'article 150.2 de la Constitucióa la mà. Una lògica d’Estat, que és el contrari de la lògica ultrapartidista i arribista de Podemos, aconsellaria completar les competències de la Generalitat i les atribucions dels Mossos, per exemple, en la lluita contra les màfies que exploten i trafiquen amb persones, i les introdueixen il·legalment al país, com contempla la iniciativa. La proposició de llei inclou, a més, les autoritzacions d’estades de llarga durada i residència, la gestió de les contractacions en origen, les sancions en matèria d’estrangeria, incloses, si s'escau, les expulsions; la gestió integral dels centres d’internament (CIE), la seguretat en ports i aeroports i el control de fronteres, en col·laboració amb la resta de policies, o l’emissió de les targetes d’identificació per a estrangers.
En el preàmbul de la proposta, de to clarament inclusiu i integracionista en la societat catalana i en la catalanitat, s’explicita s'aposta per un marc de drets i deures tant per als que hi arriben com dels que ja hi són. Un “contracte social” per protegir els immigrants “davant la potencial vulneració dels seus drets i brindar-los més oportunitats, així com per protegir la cohesió de la societat d’acollida, la seva llengua i cultura”. Si exigir drets i deures per als potencials nous catalans i els catalans vells és racisme, aleshores és que Podemos s’estima més una Catalunya de guetos i banlieues a la francesa que una immigració protegida i integrada. És a dir, una Catalunya amb l’ascensor social avariat en què el populisme d’extrema esquerra pugui confrontar a cor què vols amb el populisme d’extrema dreta. Catalunya convertida en un gran Torre Pacheco en el tauler incendiat de la política espanyola. Per això també Podemos, l'extema esquerra espanyola, prefereix inflar Vox i AC abans que Junts, un partit que ho és tot menys racista. Iglesias sap perfectament que si els de Puigdemont arrenquen el traspàs de la política d'immigració, el creixement accelerat dels de Sílvia Orriols a les enquestes es podria frenar. Encara que la immigració pateixi.
Podemos, l'extrema esquerra espanyola, prefereix inflar Vox i AC abans que a Junts, encara que la immigració pateixi
Les xifres canten. D’acord amb les dades de l’Institut Nacional d’Estadística (INE) corresponents a l’1 de juliol del 2025, l’estat espanyol té 49.315.949 habitants, dels quals, 9.686.214 són nascuts a l’estranger, és a dir, un 19,6%. Doncs bé, Catalunya és la primera comunitat autònoma per nombre de residents nascuts a l’estranger, amb 2.083.587. Això és el 25,5% del total dels 8.162.079 habitants, és a dir, 5,9 punts més que la mitjana espanyola, i un 21,5% del total estatal. Només l’any 2022, com especifica la proposició de llei, Catalunya va rebre 246.689 immigrants de l’estranger. A Catalunya la segueix en el rànquing la Comunitat de Madrid, amb 1.818.667 immigrats, un 25,3% del total autonòmic de població i un 18,7% del total estatal. El País Valencià se situa al tercer lloc amb 1.347.745, el 24,6% del total autonòmic i el 13,9% de l’estatal. Ja en quart lloc en xifres absolutes se situa Andalusia, la comunitat autònoma més poblada, amb 1.158.070 nascuts fora de l'Estat, que representen un 13,3% del total i un 11,9% del total espanyol. Val a dir que el territori amb més percentatge d’estrangers és Balears, amb 359.196 i un 28,7%. L’àrea lingüística del català, Catalunya, el País Valencià i les Illes, suma 3.790.528 residents nascuts a l’estranger, un 39,1% del total de l’Estat espanyol.
En definitiva, el volum d’immigrants estrangers a Catalunya, que per primera vegada ha superat els 2 milions, constitueix per ell mateix, una nova singularitat catalana, un nou element del que fa uns anys s’anomenava "el fet diferencial català" per al·ludir a la història, la llengua i la cultura nacionals. A això cal afegir per qui no ho tingui clar que la immensa majoria dels immigrants no ha vingut aquí a delinquir. A Catalunya, amb dades oficials del primer trimestre del 2025, un 21,5% de la població activa és estrangera, és a dir, 910.400 empleats d'un total de 4.226.600. Que d'aquests, els nascuts al Marroc, amb un 11,8% són el col·lectiu laboral més nombrós. I que la taxa d'activitat dels immigrants de 16 a 64 anys és del 76,3%, tan sols 2,7 dècimes menys que la dels nacionals, amb un 79,0%.
L’impacte de la massa de població migrada a Catalunya, 2 milions de persones els últims 20 anys, sense parió a Europa, és descomunal en termes socials, econòmics i culturals. I de protecció recíproca de drets i exercici de deures, oitant. Però sembla que a Podemos li importen un rave els immigrants i el desplegament de l’autogovern de Catalunya. La sang que olora el llop podemita és la de Pedro Sánchez i Yolanda Díaz. El final polític de Sánchez, a qui l'opinió publicada atribueix ara una vuitena vida, és alhora la condició sine qua non perquè Podemos ensorri Díaz. Tant se val que fos Pablo Iglesias i ningú més qui, després de dimitir de la vicepresidència que ocupava amb Sánchez, cedís a la política gallega el lideratge de tot l’antic espai podemita, ara en mans del conglomerat Sumar-Comuns-Más Madrid. Som en un episodi més de la guerra sense treva entre l’esquerra plurinacional autèntica i l’esquerra plurinacional chupiguay. És un cas de manual d’excés d’hibris política, d’orgull o ràbia extrema que porta a encegar-se amb l'objectiu —la venjança contra Díaz y Sánchez — i que en el cas de Podemos, converteix en un mal menor la coincidència parlamentària amb la dreta extrema i l’extrema dreta, amb Feijóo i Abascal. O sigui, els antípodes ideològics dels podemites, sí, tot i que potser la llunyania no sigui tanta en termes nacionals. Una vegada més, la dreta i l'esquerra espanyola, inclús en les versions més extremes, té clar que si es tracta de Catalunya, tot s'hi val. Per a molts, la Catalunya avariada sempre serà preferible a la Catalunya a tot gas.