A hores d'ara, el principal problema del món juntaire és que no saben ni què fer. No ja pel que fa a la investidura, plat fort de l'àpat, sinó amb la mateixa constitució de la Mesa del Congrés. La zona de confort és la consigna pamfletaire. Més enllà, tot provoca coïssor. Així que el marge és escàs per arribar a qualsevol mena d'acord que no sigui la retòrica maximalista.

El món juntaire va celebrar entusiastament el resultat electoral de la nit del 23-J. La vigília, Turull insistia que el gran objectiu era passar per davant dels republicans. Cap altre. Així que la temptació de tornar-ho a provar també pesa.

No se’n van sortir en escons el 23-J. I molt menys en vots. Però, així i tot, van sortir a valorar els resultats com si ho haguessin petat, quan s’havien deixat pel camí un de cada quatre vots. Només van perdre un diputat perquè l'únic de Tarragona el van salvar per dècimes i el segon de Girona, per un grapat de vots.

Qui ho va petar a Catalunya va ser el PSC. Gràcies, en bona part, a la transferència de vots d’ERC, tal com evidenciava el vot dual del Senat. Encara que el vot útil contra el bloc de la dreta també va perjudicar els juntaires. Ni que fos en un grau més baix, perquè també van tenir una fuita cap a Feijóo. I no cal dir que el vot útil va castigar amb contundència els cupaires, en aquest cas, sobretot a favor dels comuns.

Puigdemont sent l’alè al clatell del que representa Ponsatí com a competidora electoral, cosa que és un clar incentiu per anar de nou a eleccions

Però tot i la dura reculada, els set escons donaven joc. Molt joc. Perquè ara sí que eren necessaris per investir Sánchez, com ho van ser el 2018 per foragitar Rajoy. El que havien recuperat era el protagonisme. D’això plorava la criatura!

El món de Junts segueix sent una olla de grills. És un festival de fraccions al qual només cohesiona la pugna per l’hegemonia indepe. L’obsessió de l’amic Turull. El secretari general no ho deixava de repetir. A tothom. Fora d’aquesta premissa, tot és un caos. El nosurrendisme no surt del putaspanya i el puta erquisme amb crides ridícules a emprendre alguna lluita heroica que ni es veu a venir ni tenen cap voluntat real d’assumir. Només cal recordar el paperot de Cuevillas a la Mesa del Parlament. I després el de la presidenta. En el primer cas, no es pot fer més el ridícul. En el segon, no es pot quedar més en evidència.

Tipus de bona pasta com en Josep Rull —que vol ser el proper candidat a la Generalitat— internament no es mullen ni sota l’aigua, vist que aquells que es mullen —com ara Jaume Giró— són a la llista negra. De Waterloo.

Qui prendrà una decisió al món juntaire sobre què cal fer ara? Pel que fa a la investidura, serà un Puigdemont que sent l’alè al clatell del que representa Ponsatí com a competidora electoral. Cosa que és un clar incentiu per anar de nou a eleccions.

Pel que fa a la Mesa del Congrés, que és l’entrant fred, Waterloo pot deixar fer. I Turull potser té cert marge respecte al laurisme i el cop de tuit. Sempre que Puigdemont no empenyi en una direcció, tal com va passar en la ruptura amb el Govern Aragonès.

Aviat sortirem de dubtes. Si hi ha aigua o no. Si més no, pel que fa a la presidència del Congrés i la Mesa, que, en cap cas, vol dir gairebé res sobre la investidura. El problema afegit per assumir riscos és que cau a tocar de la mani de l’11. I el nosurrendisme juntaire vol sentir-se tan còmode com quan xiulaven i insultaven Carme Forcadell per commemorar el cinquè aniversari de l’1 d’Octubre.

El cofoisme de la Moncloa —potser del tot impostat— pot ser el primer a començar a esvair-se. Mentrestant, Feijóo espera amb candeletes una segona oportunitat. Per guanyar amb més claredat a costa d’un Vox que ara mateix els fa infinitament més nosa que servei. Si no és que Pedro Sánchez acaba d’arrasar electoralment a Catalunya en una segona volta.