No ha treballat mai, porta tota la vida vivint de la política i no té estudis superiors. Fins aquí, una definició que podria assenyalar més d’un polític, dels molts que han convertit l’exercici del servei públic en un mercat laboral.

 

Per bé que seria desitjable que la política només fos un temps transitori en la vida professional de la gent, i no signifiqués ni una feina fixa, ni un pla de pensions, el fet és que sovint ha representat justament això: una feina fixa i un pla de pensions. Amb l’escàndol afegit que molts d’ells, quan esgoten el temps de la política, entren en les immorals portes giratòries que els garanteixen un nivell d’ingressos i de benestar pornogràfics. I aquesta perversió del servei públic, convertit en un caixer automàtic de milers de milions per a la casta dels partits, l’han practicat a banda i banda de l’espectre ideològic, amb diürnitat i manca de pudor.

La llista és molt llarga: més de 40 exministres i desenes d’alts càrrecs, a banda dels mateixos expresidents, del PP al PSOE, col·locats en llocs rellevants de les grans empreses privatitzades, malgrat no tenir ni els perfils professionals, ni els acadèmics pertinents. Companyies, altrament, que ràpidament es van disparar en beneficis: en només 10 anys, aquestes companyies van tenir més guanys que els beneficis de l’Estat en els 120 processos de privatització en 30 anys. Des de Zaplana, Narcís Serra o Rato, fins a José Blanco, Tocino o Montilla, passant pels mateixos Aznar i Felipe, les portes giratòries s’han convertit en un pla de pensions tan eficaç com econòmicament voluminós. Amb l’afegit que sovint els polítics beneficiats havien pres decisions en el seu càrrec vinculades a les empreses en les quals després es col·locarien.

No calen mèrits professionals, ni preparació acadèmica en la matèria, ni res que no sigui haver entrat en la política, mantenir-se en la política i voler viure de la política

A aquestes portes giratòries de consells d’administració, s’hi afegeixen unes altres giratòries igualment escandaloses: les pistes d’aterratge de les ambaixades, d’actualitat recent arran del nomenament de Miquel Iceta com a ambaixador davant la Unesco. No és el primer: Rajoy va enviar Wert (el d’espanyolitzar els nens catalans) a la poderosa ambaixada de París, on també hi havia estat, per la banda socialista, Joan Reventós; Trillo va ser recompensat, després de la tragèdia del Iak-42, amb l’ambaixada a Londres; i des del PSOE, Zapatero va disparar la xifra amb 8 “ambaixadors polítics”, que Sánchez va igualar. Entre ells, l’ambaixada a Turquia de Joan Clos, la d’Andorra per a Àngel Ros o Cristina Narbona a l'OCDE.

Però el nomenament d’Iceta torna a superar un escàndol que ja tenia grans proporcions, i novament el beneficiat del càrrec ni té experiència en la matèria, ni pertany a la carrera diplomàtica, ni ha treballat mai en l’empresa privada. Si aquestes qualitats no fossin prou cridaneres, s’afegeix el fet que Miquel Iceta no té estudis superiors i, tanmateix, l’envien a ser l’ambaixador a la Unesco, sigla de United Nations Educational, Scientific and Cultural Organization, és a dir, una organització dedicada a la promoció de l'educació, la ciència i la cultura. I tot passa mentre la societat està en xoc pels resultats de l’informe PISA que posen sobre la taula la baixa preparació acadèmica que està patint el país. És possible que Iceta tingui alguna virtut política (va fer mèrits notables donant suport al 155, com bé li va recordar el president Puigdemont), però cap de les quals no té res a veure amb l’objectiu de la Unesco, ni sembla pertinent que algú que no va voler acabar els seus estudis superiors estigui comissionat per promocionar-los. El fet és que Iceta, com la resta de la llarga llista d’aquest article, arriben a un càrrec important com a sortida laboral econòmicament sucosa. Ni calen mèrits professionals, ni preparació acadèmica en la matèria, ni res que no sigui haver entrat en la política, mantenir-se en la política i voler viure de la política.

És legal? Sí. És legítim? No. És una perversió del servei públic entès com una simple oficina d’ocupació amb estatus de privilegi. Queda dit: és pura pornografia.