Deixeu-me dir per començar que no soc caçador. Mantinc una relació amb els animals de respecte i simpatia. Fins i tot vaig tenir un gos petit i afectuós quan un dels meus fills em va convèncer per fer-ho. Em fan por les serps, les aranyes, els ossos i els taurons. Sobretot perquè em poden matar. Deu ser ancestral. També em fan fàstic els coloms i les rates. Són unes plagues. Una mica com els mosquits, a qui extermino si cal a cops de coixí quan a les nits d’estiu esdevenen intractables. No soc animalista, però el tema dels toros em sembla una crueltat. Amb aquests comportaments dec formar part del club dels homes i dones normals. I amb l’autoritat de ser un vulgar representant de la raça humana, puc demanar que s’acabi d’una vegada per totes amb la plaga dels senglars. Potser és per la influència de l’Obèlix, l’exterminador de senglars per excel·lència, però acabar amb els senglars no em sembla una crueltat. És, a hores d’ara, una necessitat.

Els barcelonins dels barris propers a la ronda de Dalt hem conviscut amb els senglars de Collserola des que es va posar de moda sortir a córrer i a passejar per la carretera de les Aigües. El fenomen ens semblava curiós. Petits porquets amb mares porquetes de pell fosca corrien prop de les cases, fins i tot per la carretera. Alguns arribaven, sense por, a voltar pel barri. També hem vist rètols que demanaven que no es donés menjar als senglars. Pretenien culpabilitzar —potser injustificadament— els veïns de la seva presència. Ara resulta que la plaga ha demostrat que era molt més perillós del que semblava. La indústria de la cria de porc de tot el país està amb l’ai al cor perquè no els hem eliminat quan calia. Amb les plagues, no s’hi juga. I un dia acaben fent mal. Esperem que tot acabi sent un malson i no es pateixi una pesta porcina de grans magnituds. A hores d'ara, és impossible saber-ho, tot i que s’han fet les coses, segons els criadors que he consultat, prou bé.  Amb contundència, transparència i sense que tremoli el pols.

He sentit dir com determinats moviments ecologistes demanen que, per restablir l’equilibri, es reintrodueixin els llops

Sembla, doncs, un bon moment per posar en clar certs falsos dilemes ecologistes. Cal posar fi a la plaga dels senglars, encara que siguin animals. Cal impulsar sense por la utilització de trampes, les batudes de caça, els drons, el que calgui. Però si us plau: no reintroduïm els llops! He sentit dir com determinats moviments ecologistes demanen que, per restablir l’equilibri, es reintrodueixin els llops. Algú s’ha plantejat seriosament quants llops caldrien per acabar amb els més de 250.000 senglars que hi ha a Catalunya? El senderisme a Catalunya, amb 50.000 llops campant sense límits, es pot convertir en un esport de risc. L’ecologisme mal entès planteja dilemes equivocats. Un d’ells és que no es poden matar els animals. Com s’està demostrant amb els senglars, no matar senglars és  un “mantra” suïcida. Amb el creixement exponencial actual, podem tenir milions de senglars a Catalunya en poc menys de deu anys. No vull imaginar-me la quantitat d’accidents de trànsit que poden acabar causant. La pesta porcina serà el menys rellevant.

Un altre dels falsos dilemes és que no es poden tallar arbres. Els arbres són també éssers vius que, quan creixen descontroladament, s'acaben autoregulant amb macroincendis. Els homes hem talat tot el que no és bosc. Ara la moda ecologista és que cal deixar que creixi tot. De nou, el bonisme falsament ecològic acabarà produint macroincendis de dimensions desconegudes.

I deixeu-me que acabi amb un tercer fals dilema ecologista: el control suïcida de les emissions de CO₂ a les indústries europees. En els darrers quinze anys de regulació del CO₂, a les indústries europees només s’han aconseguit tancaments sonats. En el món del vidre, a l’Estat espanyol, només hi quedem la meitat de les indústries que existíem ara fa vint anys, malgrat que hem aconseguit reduir les emissions en proporcions de 10 a 1. I mentre a Europa tanquen indústries que emeten 1, a la Xina i l'Índia s’ha més que triplicat la indústria de vidre que emet el doble permès ara fa vint anys, és a dir, 20. Feu vosaltres els càlculs.

Si els falsos dilemes ecologistes ens acaben engolint, acabarem fent realitat, suposo, el somni d’una Europa sense indústria, amb boscos immensos, plens de senglars i llops. Els europeus que quedem haurem de conviure com puguem amb tota aquesta natura primigènia, abans que arribi, això sí, el macroincendi.