Tot i que pot semblar que he escollit un títol provocador amb la ingènua intenció d’animar a la lectura de l’article, el cert és que, desgraciadament, no es tracta d’una provocació, sinó d’una convicció analítica. Ja sé que vaig contra corrent, perquè el cofoisme europeu ―que històricament sempre ha practicat el chamberlià mètode de l’estruç―, sumat a la nostra endèmica prepotència etnicista, impedeix imaginar cap altre escenari que el d’una aclaparadora derrota russa. Al capdavall, Putin és el malvat del guió, i nosaltres som la democràcia, la llibertat i bla, bla. Si afegim que tenim els americans al costat i que Biden s’ha posat les botes de Bush i, fins i tot, ja enderroca Putin del seu tron, el resultat sembla senzill i previsible: Putin perdrà la guerra, quedarà com un empestat al món, tal vegada se’l podrà jutjar per crims contra la humanitat i les democràcies liberals tornarem a demostrar la nostra superioritat ètica davant una autarquia violenta. Tot això és el que venem diàriament en els mitjans de comunicació i, davant la barbàrie i dolor que pateix Ucraïna, és el que volem sentir com a ciutadans. Al capdavall, els dolents no poden guanyar les guerres. Emperò, si la història ens dona alguna lliçó, és que els dolents guanyen moltes guerres, gairebé mai no són jutjats pels seus crims i, en termes geopolítics, molt sovint reforcen les seves posicions. Només cal fer un repàs sumari dels darrers segles, per ratificar aquesta deplorable afirmació.

Una afirmació que, en el cas del nou tsar rus, sembla confirmar-se. Putin guanyarà aquesta guerra, fins i tot malgrat no haver aconseguit la invasió fàcil que havia imaginat, ni que caigui Kíiv, ni que s’imposi en termes militars estrictes. És possible (i evidentment desitjable) que la resolució final passi per una retirada de l’exèrcit rus, derrotat davant la resistència ucraïnesa (sortosament reforçada per l’ajuda de l’OTAN) i afeblit per les fortes mesures econòmiques imposades a Rússia. És a dir, en algun moment (presumiblement, més d’hora que tard), hi haurà una negociació que acabarà amb la sortida de les tropes russes, per bé que amb doloroses concessions per part d’Ucraïna. Quan això passi, els esforços a les dues bandes aniran en la mateixa direcció: assegurar la propaganda de l’èxit. Putin haurà perdut, a ulls europeus i americans; i l’OTAN haurà perdut, a ulls russos i aliats, tant els aliats vistosos, com els camuflats. De fet, els únics grans perdedors en termes de tragèdia humana hauran estat els ucraïnesos, convertits en el foc creuat d’una magna batalla geopolítica que va més enllà del seu territori.

Emperò, si aquest és l’escenari i es confirmen les previsions d’una Rússia retirant-se d’Ucraïna, després d’una negociació (amb la Xina i Israel com a factors d’interlocució), com es pot afirmar que Putin haurà guanyat la guerra, malgrat no guanyar-la? És aquí on les peces macro del trencaclosques mundial devoren les petites i ens permeten veure el panorama global.

Rússia no està tan sola com pensem i diem públicament, i el problema no són els aliats visibles, sinó aquells que, malgrat haver signat la resolució contra la guerra, han fet passes significatives cap a noves aliances

Primera victòria de Putin: haurà aconseguit l’objectiu primordial de doblegar l’OTAN. D’una banda, haurà frenat l’ampliació de l’aliança cap als antics dominis soviètics, atès que qualsevol sortida de la guerra passarà per la neutralitat d’Ucraïna; també haurà demostrat que l’OTAN és un gegant amb peus de fang, perquè no pot moure ni un tanc fora de les seves fronteres, sense provocar una tercera guerra mundial; i, finalment, avís per a navegants, li haurà recordat que no pot fer el que vol (com semblava) perquè han canviat els equilibris mundials.

Segona victòria: malgrat no ser un gegant com els Estats Units o la Xina, Putin haurà demostrat que Rússia existeix, que pot desestabilitzar l’economia europea i que cal comptar-hi a la gran taula del món. De fet, ja ho va demostrar abans: primer, amb la brutalitat militar a Txetxènia, després amb l’annexió de Crimea i, finalment, amb el seu protagonisme actiu a la guerra de Síria (d’on Rússia va sortir guanyadora). A més, cal subratllar el seu protagonisme actiu en tot l’eix bolivarià (on ajuda a la consolidació de la presència de Hezbollah a Sud-amèrica), la seva influència a Orient Mitjà, i la seva activitat militar frenètica al Sahel i a l’Àfrica Central, on els seus paramilitars (els famosos Wagner) són part substancial dels conflictes que s’estan vivint. Per donar una dada d’aquelles que no surten mai enlloc: sols el mes de febrer hi ha hagut un centenar d’atacs terroristes, amb un total de 574 persones assassinades, segons l’Observatori Internacional de Terrorisme. Des de fa dècades, Rússia ja no és aquell país desmantellat que sortia del comunisme i abraçava frenèticament i caòtica el capitalisme (amb gran benvinguda europea als oligarques russos), sinó un estat amb voluntat d’intervenir en la primera línia mundial. I aquesta guerra ha demostrat tres coses: que està decidit a guanyar-se un lloc; que no té escrúpols en qüestions de violència i vides humanes; i que Europa i els EUA no són tot el món.

Tercera victòria: justament el que acabo d’afirmar, la demostració que Europa no pren les grans decisions mundials, ni és capaç de resoldre els conflictes (ans al contrari, els defuig, amb Síria com a darrera vergonya). I si Europa naufraga, els Estats Units han deixat de ser el xèrif plenipotenciari que domina el planeta, amb dos signes evidents de feblesa: la seva irrellevància en la guerra de Síria, i la seva ignominiosa derrota, amb fugida inclosa de l’Afganistan. Què ha demostrat Putin amb Ucraïna?: exactament això. Que els EUA i Europa poden amenaçar, cridar, prendre decisions, però hi ha molts altres països que reforcen aliances en sentit contrari. I no només la Xina, que ha solidificat la seva sinuosa aliança amb Rússia (altrament, encantada de l’afebliment de l’OTAN), sinó un nombre indeterminat de països que volen que acabi l’hegemonia occidental: des del poderós Iran (reforçat per la forta aliança amb la Xina), fins als països de l’eix bolivarià, passant per una part substancial dels països africans i del sud-est asiàtic. Rússia no està tan sola com pensem i diem públicament, i el problema no són els aliats visibles, sinó aquells que, malgrat haver signat la resolució contra la guerra, han fet passes significatives cap a noves aliances.

Finalment, una quarta i patètica victòria: lluny de convertir-se en un pària al món, Putin ha aconseguit ser més temut i, en conseqüència, més poderós, i probablement, per una majoria de russos, més popular... I respecte a Europa, no sembla gens probable ni que se l’aconsegueixi detenir, ni jutjar. Ans al contrari, no trigarem tant a tornar a tenir relacions econòmiques. Al capdavall, hi ha tants presidents violents i carregats de crims en l’Assemblea de Nacions, que no vindrà d’un autarca més.

Evidentment, Putin ha quedat ferit en molts sentits, tant per la greu situació econòmica, que la Xina ajudarà a pal·liar (per bé que també ens ha arrossegat a una crisi europea), com per la incapacitat d’envair ràpidament Ucraïna. Però aquestes ferides s’amorosiran amb la propaganda adequada. El fet és que Putin ha accelerat un nou ordre mundial, el dibuix del qual encara és molt difús, però no camina en la direcció dels interessos occidentals. Per això Putin guanyarà geopolíticament una guerra que potser perdrà militarment: haurà demostrat al món que el prepotent, poderós i superb rei Occident va despullat.